miniatura|Representació de l'Acròpoli d'Atenes, obra de 1846 de l'arquitecte i pintor Leo von Klenze (Neue Pinakothek, Múnic) Larquitectura neoclàssica és l'estil arquitectònic del moviment neoclàssic que va començar a mitjan , per una reacció contra l'estil rococó d'ornamentació naturalista així com pel desenvolupament d'alguns trets classicistes nascuts en el barroc tardà.
Així, el projecte de l'arquitecte Jacques Germain Soufflot per al Panteó de París (1764-1791) accentua les referències a l'arquitectura clàssica, portant al pla de l'arquitectura monumental el que era tendència en les arts decoratives amb l'anomenat estil Lluís XVI.
Es va perllongar durant el , confluint a partir de llavors amb altres tendències, com la arquitectura historicista i el eclecticisme arquitectònic. Alguns historiadors denominen el període de l'arquitectura neoclàssica de la primera meitat del com classicisme romàntic, tot i el oxímoron (oposició de termes), atès que, a més de coincidir en el temps amb el romanticisme, estilísticament comparteix trets amb l'estètica romàntica, en afegir certa expressivitat i esperit exaltat a la senzillesa i claredat de les edificacions clàssiques grecoromanes.
Els factors fonamentals que van influir en el sorgiment de l'arquitectura neoclàssica van ser els mateixos que van determinar el context polític, social i econòmic de l'època, en què s'inclouen destacadament la Revolució Industrial, la crisi de l'Antic Règim, la Il·lustració, l'enciclopedisme, la fundació de les acadèmies o el despotisme il·lustrat. La Revolució Industrial va modificar profundament el ritme de vida i va influir en nous avenços tècnic-constructius i en l'ocupació de nous materials. El concepte d'economia relacionat amb el funcionament dels propis edificis va canviar alguns esquemes d'organització espacial i tot de la relació entre vans i massissos.
El enciclopedisme, l'esperit precursor de la Revolució francesa, va portar amb si una concepció romàntica de la Grècia Antiga. La Il·lustració sostenia que la infelicitat de l'home es devien a la ignorància i a la irracionalitat i per això l'únic camí a la felicitat era portar-li la llum de la raó per mitjà de l'educació. En l'arquitectura aquesta educació implicava el coneixement de les fonts antigues com ara Vitruvi, Palladio, Vignola; per la qual cosa es va fer ús dels repertoris formals de les arquitectures grega i romana.
Es va buscar donar un caràcter més científic a les arts, de manera que els artistes van haver de ser tècnics més que inventors, i imitadors més que creadors. Aquest esperit científic va portar a considerar a l'art clàssic com un art progressista, perquè estava desproveït d'ornaments sense sentit i buscava la perfecció de les lleis immutables, sense dependre de les impressions subjectives i imperfectes de l'artista.
Tot i que les primeres Acadèmies per a l'estudi de les arts van sorgir a Itàlia ja al , les fundades en el ja estaven matisades per la Il·lustració, el que els va donar un caràcter diferent. L'Acadèmia va servir com a transmissora de les idees contràries al barroc i en favor del neoclassicisme i els diversos tractats clàssics i renaixentistes de les Tres nobles arts, així com d'obres de caràcter tècnic i científic que en racionalitzaven la pràctica i execució. En aquest moment l'art comença a patir les conseqüències d'una crítica lliure, fundada en els principis acadèmics.
L'origen de l'estil L'arquitectura neoclàssica es vol hereva de l'arquitectura clàssica, teoritzada per l'arquitecte antic Vitruvi en el seu tractat que va definir la teoria dels tres ordres (dòric, jònic i corinti). Vitruvi serà la gran referència dels arquitectes per a fundar la renovació dels recursos a les formes antigues, des de la segona meitat del fins a 1850. Encara que en els seus inicis a França el 1760, l'arquitectura neoclàssica pretenia haver recorregut a formes gregues més que a les italianes -al punt que anomena goût grec - intel·lectualment, el neoclassicisme era un desig de tornar a la "puresa" percebuda de les arts de Roma, a la percepció més vaga ("ideal") de les arts gregues antigues i, en menor mesura, al classicisme renaixentista del , que havia estat també una font per a l'arquitectura barroca acadèmica.
Es tracta d'un moviment internacional que apareix amb diferents manifestacions, des d'Amèrica del Nord fins a Rússia. Es va declinar en diversos corrents i es poden distingir: La fase del palladianisme, la més antiga, que es desenvolupa en les terres de Gran Bretanya sota l'impuls de Inigo Jones i de Christopher Wren. S'aplica més aviat a edificis aïllats, rurals i de forma compacta. És més d'influència italiana que antiga. El neogrec (Greek Revival a Anglaterra), l'arquitecte principal a França va ser Ange-Jacques Gabriel, primer arquitecte del rei sota Lluís XV. L'estil neoclàssic pròpiament dit, en arquitectura, que coneixerà un èxit durador en tota la primera meitat del , tant per als edificis públics com privats a Occident. També es veurà reflectit en les arts decoratives entre 1770 i 1830. El estil Beaux Arts, que alguns volen veure com una extensió dels cànons neoclàssics.
Molts arquitectes neoclàssics de principis del van estar influenciats pels dibuixos i projectes de Étienne-Louis Boullée i Claude Nicolas Ledoux. Els molts dibuixos de grafit de Boullée i dels seus alumnes representen una arquitectura geomètrica que emula l'eternitat de l'univers. Hi ha vincles entre les idees de Boullée i la concepció del sublim de Edmund Burke. Ledoux va afegir el concepte del caràcter arquitectònic. Sostenia que un edifici ha de comunicar immediatament a l'espectador la funció que té: preses literalment tals idees donen lloc a la «arquitectura parlant».
La crítica il·lustrada L'arquitectura pot ser analitzada com una branca de les arts social i moral; L'Encyclopédie li va atribuir la capacitat d'influir en el pensament i en els costums dels homes. Proliferen així les construccions que poden contribuir a millorar la vida humana com hospitals, biblioteques, museus, teatres, parcs, etc., pensades amb caràcter monumental. Aquesta nova orientació va fer que es rebutgés l'última arquitectura barroca i es tornessin els ulls cap al passat a la recerca d'un model arquitectònic de validesa universal.
Neixen moviments de crítica que propugnen la necessitat de la funcionalitat i la supressió dels ornaments als edificis. Francesco Milizia (1725-1798) a Principi di Architettura Civile (1781) va estendre des d'Itàlia les concepcions rigoristes a tot Europa. Mentrestant, a França, l'abat Marc-Antoine Laugier (1713-1769) propugna en les seves obres Essai sur l'Architecture (1752) i Observations sur l'Architecture (1765) la necessitat de crear un edifici en el qual totes les seves parts tinguessin una funció essencial i pràctica i en el qual els ordres arquitectònics fossin elements constructius i no només decoratius, tot això per fer una arquitectura veritable: la construïda amb lògica.
Tots els arquitectes parteixen d'uns supòsits comuns com són la racionalitat en les construccions i la volta al passat. Els models dels edificis de Grècia i Roma i fins i tot d'Egipte i de l'Àsia Menor, es converteixen en referents que tots empren encara que des de punts de vista diferents.
Arquitectura visionària miniatura|Projecte de cenotafi per Isaac Newton, de Étienne-Louis Boullée.
Altres arquitectes, els anomenats utòpics, revolucionaris o visionaris, van plantejar edificis basats en les formes geomètriques. No van menysprear l'herència del passat clàssic i, encara que van respectar les normes de simetria i la monumentalitat, els seus edificis són de vegades el resultat de la combinació capritxosa de les formes geomètriques. Étienne-Louis Boullée (1728-1799) i Claude-Nicolas Ledoux (1736-1806) van encapçalar aquesta postura; entre la gran quantitat de projectes no construïts val la pena esmentar el Cenotafi per Isaac Newton concebut per Boullée com una esfera, representació del model ideal, aixecada sobre una base circular que havia d'acollir el sarcòfag del científic. Ledoux ha deixat edificis construïts, entre ells una part de la utòpica ciutat industrial de les Salines d'Arc-et-Senans, de planta circular al Franc Comtat o el conjunt de la Villette a París.
Arquitectura pintoresca miniatura|Temple de la Virtut Antiga, Stowe, Buckinghamshire, de William Kent. Entre un i altre grups apareix una tercera categoria, l' arquitectura pintoresca, a partir de la creació dels jardins anglesos al , ordenats de manera natural lluny del geometrisme del jardí francès. En aquesta arquitectura es valora la combinació de la natura amb l'arquitectònic, la inclusió en el paisatge natural d'edificis que imiten les construccions xineses, índies o medievals. Aquest joc de formes capritxoses i l'aprofitament de la llum busquen suscitar sensacions en l'espectador. Horace Walpole (1717-1797) va construir a Strawberry Hill (Londres, 1753-1756) una fantasia gòtica de la qual el seu autor va dir que li havia inspirat per escriure una novel·la gòtica, una expressió de l'efecte inspirador de l'arquitectura. També William Chambers (1723-1796) va crear un conjunt pintoresc en els Jardins de Kew (Londres, 1757-1763) amb la inclusió d'una pagoda xinesa que reflectia el seu coneixement de les arquitectures orientals.
Neoromà i neogrec miniatura|esquerra|Temple a la Glòria de la Gran Armée , Pierre Alexandre Vignon, 1806. miniatura|Altes Museum de Berlín, de Karl Friedrich Schinkel, 1825-1828.) Marcadament historicista en la recerca de les fonts clàssiques, el neoclassicisme arquitectònic es va trobar amb dues possibles vies, que van ser explorades alternativament a França i Alemanya.
A França, especialment a partir de l'Imperi Napoleònic es va trobar en l'art imperial romà el model idoni per als seus fins propagandístics i d'enaltiment personal de la figura de l'emperador com al Temple a la Glòria de la Gran Armée (avui església de la Magdalena), de Pierre Alexandre Vignon, projectat pel mateix Napoleó. Al Regne Unit i a Alemanya van ser els models grecs que van predominar l'Altes Museum de Berlín, de Karl Friedrich Schinkel, el primer edifici concebut i construït des de l'inici per ser un museu.
Neoclassicisme a Europa França miniatura|esquerra|Ange-Jacques Gabriel, projecte per la Place de la Concorde, París miniatura|esquerra|Ange-Jacques Gabriel, façana oest del Petit Trianon, Versalles
L'arquitectura civil francesa considera el neoclassicisme a partir de la meitat del amb la creació d'obres lúcides i sòbries com la plaça de la Concòrdia a París i el Petit Trianon a Versalles, ambdues de Ange-Jacques Gabriel, en què encara es troben premisses del classicisme barroc francès. El projecte per a la plaça de la Concòrdia, en l'època de Lluís XV, es remunta a 1753: els dissenys originals definien un espai molt diferent a l'actual, fruit dels projectes elaborats en l'època napoleònica, amb dos palaus que delimitaven un espai tancat per una sèrie de balustrades. Els edificis estaven clarament inspirats en la perspectiva de Claude Perrault (1613-1688) per a la façana del Louvre. Per a l'arquitectura francesa, l'obra de Perrault per completar el famós palau reial de París era de fet un exemple d'absoluta mestria: el seu disseny clar i ordenat caracteritzat per un frontó central i una columnata de doble alçada erigida sobre un massiu basament, va tenir una influència considerable en la definició dels nous cànons estètics de l'arquitectura. de poc després de la famosa plaça parisenca és precisament el Petit Trianon, construït entre 1761 i 1768, en el qual els ambients interiors es distribueixen d'acord amb la funció i no tant als requeriments estètics de simetria. L'exterior està molt simplificat i privat d'excessiva decoració, però definit per un rigorós ordre de grans buits envidrats.