dit el Sant, fou comte de Barcelona i Girona (1131-1162), príncep d'Aragó i comte de Ribagorça –on exercí la potestas i l'honor– (1137-1162) i regent del comtat de Provença (1144-1161) –on s'esmenta com a Ramon Berenguer II. En llatí: Raymundus Berengarii, Dei gratia comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio.
Biografia Fill de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, a qui succeí en el tron comtal de Barcelona el 1131, mentre el seu germà Berenguer Ramon succeïa al seu pare en el tron comtal de Provença. Era net per línia paterna de Ramon Berenguer II i Mafalda de Pulla-Calàbria, i per línia materna de Gerbert de Gavaldà i Gerberga de Provença.
L'agost de 1150 es casà a Lleida amb Peronella Ramires, reina d'Aragó, i amb qui tingué cinc fills legítims:Ubieto Arteta, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 170; El nacimiento y el nombre de Alfonso II de Aragón . l'infant Pere (1152- abans de 1158) . l'infant Ramon, (1157-1196); després «Alfons» rei d'Aragó i comte de Barcelona . l'infant Pere (1158-1181); després «Ramon Berenguer» comte de Cerdanya i de Provença . la infanta Dolça (1160-1198); reina consort de Portugal . l'infant Sanç (1161-1223); comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló
També se li coneix un fill bastard, Guillem Berenguer de Barcelona (?-1212), arquebisbe de Narbona.
Príncep d'Aragó miniatura|La doble ascendència dels reis del casal d'Aragó, en la Genealogia del casal d'Aragó (Poblet, 1400) miniatura|Representació de Ramon Berenguer IV al manuscrit Genealogies dels comtes de Barcelona.
Problema successori navarroaragonès
El testament s'emmarca en la problemàtica sorgida arran del testament d'Alfons I d'Aragó (1131) per la seva successió. El Regne de Saragossa fou ocupat per les tropes del rei Alfons VII de Lleó, però la Santa Seu exigí l'acompliment del testament i el lliurament efectiu de les rendes que generaven els regnes que havien estat sota el domini del rei d'Alfons I d'Aragó als ordes militars. Per tal de concebre un successor, Ramir II d'Aragó s'havia casat amb Agnès de Peitieu, la qual acabava d'engendrar no un baró, sinó una dona, Peronella d'Aragó, nascuda l'11 d'agost del 1136.
Davant d'aquesta situació, s'acordà el tractat d'Alagón (1136), mitjançant el qual es pactà el casament entre el fill primogènit del rei Alfons VII de Lleó, i l'acabada de néixer Peronella d'Aragó (que de resultes del tractat s'havia de passar a anomenar Urraca). El fet suposava que a llarg termini el regne d'Aragó passaria a la corona de Castella. A canvi, Alfons VII retornava la sobirania efectiva sobre el Regne de Saragossa a Ramir II d'Aragó, que al seu torn en cedia el control i la defensa a Alfons VII de Lleó, sempre que quan morís el retornés a Ramir II d'Aragó, que n'havia esdevingut el sobirà efectiu, tot i que a la llarga passaria a la seva filla Peronella (Urraca),Congrés d'història de la Corona d'Aragó El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta i pel matrimoni pactat, a Sanç de Castella, primogènit d'Alfons VII de Castella.
Capítols matrimonials de Barbastre
La noblesa aragonesa rebutjà el casament de Peronella amb el fill d'Alfons VII de Lleó, temorosos de caure sota el domini de Castella. Des del 24 d'agost del 1136 fins a l'11 d'agost del 1137, es va forjar un pacte entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ramir II d'Aragó per tal de casar el jove comte de Barcelona de 23 anys, amb la filla del rei, Peronella d'Aragó, que tenia un any d'edat. El rei donà al comte la seva filla per muller amb el seu regne tal com s'estenia i havia posseït el seu pare i rei Sanç Ramires, rei d'Aragó i Pamplona, i pels seus germans els reis Pere i Alfons, quedant en llei i força els seus furs, costums i usatges que en temps dels seus predecessors havien tingut els aragonesos i eren vigents al regne. Quedava el comte com a rei en cas que la seva muller Peronella morís sense fills. També li encomanava les terres i súbdits en homenatge i jurament que li guardarien fidelment la vida i el cos del comte sense cap engany, i que l'obeirien lleialment, guardant la fidelitat que li devien a la seva filla, que era la seva senyora natural, amb la condició que si ella moria quedaria el regne subjecte al comte sense cap contradicció, i que el tindria i posseiria després de la mort del rei. Per la seva part, el rei Ramir II seria rei mentre visqués, i seria senyor i pare en el regne d'Aragó i en els comtats del comte de Barcelona mentre li plagués.Segons la teoría sense consens establerta per Antonio Ubieto del matrimonio en casa, i parafrasejada per Guillermo Fatás y Guillermo Redondo a Blasón de Aragón: El escudo y la bandera, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1995, pág. 59:
La confirmació d'Ayerbe
El 27 d'agost del 1137, el rei Ramir II d'Aragó confirmà la declaració feta setze dies abans relativa a la declaració de Barbastre de qualsevulla donacions que poguera fer al Regne d'Aragó. L'historiador Antonio Ubieto Arteta assenyalà que la raó d'aquest document podria ser que el rei Ramir II d'Aragó hagués fet alguna donació a particulars després de signar els capítols matrimonials de Barbastre (1137), però que amb aquest document es comprometia a no fer-ne mai més cap, si no comptava amb l'aprovació del comte Ramon Berenguer IV; i que si en feia cap més sense el consentiment del comte, la donació seria considerada nul·la.
La renúncia pública de Saragossa
El 13 de novembre del 1137, uns tres mesos després del pacte matrimonial, Ramir II d'Aragó comunicà als seus súbdits que havia fet donació de la seva filla i del seu regne al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.Arxiu de la Corona d'Aragó: Ramiro II de Aragón comunica a sus súbditos que ha hecho donación de la hija y del reino al conde Ramón Berenguer, de Barcelona L'historiador Antonio Ubieto Arteta interpreta el document com un pas més del rei Ramir II d'Aragó en el deixament de l'exercici de drets i prerrogatives, i en què cedia la potestas (poder) reial al comte Ramon Berenguer IV, reservant-se tan sols la fidelitat que el comte de Barcelona li devia a Ramir II com a rei d'Aragó.
Interpretació Amb aquests documents es completava el procés successori:
potestas (poder) reial d'Aragó: Ramir II va donar la potestas a Ramon Berenguer IV, que a partir d'aleshores va esdevenir governant i exercí el principatum (cabdillatge militar i govern) sobre els barons, honor (propietat) reial d'Aragó: Ramir II va donar la seva filla amb el seu regne a Ramon Berenguer IV. El comte de Barcelona mantindria la propietat del Regne d'Aragó fins i tot en el cas que Peronella morís, encara que aquest fet mai no succeí. Tot i que al document de renúncia signat a Barbastre l'11 d'agost no explícita l'entrega de l'honor, els documents del 27 d'agost i el 13 de novembre si que ho ratifiquen.Ibídem, p. 1194-1195 Tot i retirat, Ramir II es reservà la propietat de les esglésies. En haver rebut la donació del regne tant del rei Ramir d'una banda, com per part dels ordes militars de l'altra, va exercir el dominatum, com a senyor propietari del Regne d'Aragó, que en els testaments tant de Ramon com de Peronella fou donat al seu fill, el futur rei d'Aragó i comte de Barcelona Alfons el Cast, dignitat (títol) reial d'Aragó. El comte de Barcelona mai no fer ús de la dignitat reial, que Ramir II es reservà per ell. Fins i tot després de la mort d'aquest, el 1157, el comte de Barcelona no va prendre la dignitat reial, la titularitat del qual passà a Peronella. La dignitat (títol) que prengué Ramon Berenguer IV fou la de príncep dels aragonesos i dominador del regne dels aragonesos, dignitats que Ramon Berenguer IV sempre va posar en lloc secundari per darrere del seu títol principal i més important, el de ser comte de Barcelona.
Dominador del Regne d'Aragó miniatura|Segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó. Dels 7 segells de Ramon Berenguer, el més antic és de 1150 Malgrat la voluntat del difunt rei Alfons I «el Bataller» expressada en el seu testament, aquest tan sols podia lliurar els regnes acaptes (Regne de Saragossa), mentre que els regnes patrimonials (Regne d'Aragó, Regne de Pamplona, comtat de Ribagorça i comtat de Sobrarbe) havien de restar dins de la família. La política seguida per Ramon Berenguer IV «comes Barchinonensis, et Dei gratia regni dominator Aragonenesis», fou la d'aconseguir l'honor (propietat) del regne acapte de Saragossa i del regne patrimonial de Pamplona, el qual havia format part de la terra regis del difunt Alfons I d'Aragó i Pamplona.
Tractat de Carrión
El tractat de Carrión és un tractat signat el 21 de febrer del 1140 a Carrión de los Condes (Regne de Lleó) entre el comte de Barcelona i príncep d'Aragó Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Lleó, pel qual el comte recuperà la tinença del Regne de Saragossa, ocupat pel lleonès, a canvi de retre homenatge a Alfons VII i cedir-li algunes viles. També s'estipulava la invasió i repartiment de Navarra entre Aragó i Castella.
Cessions dels ordes militars a Ramon Berenguer IV
El 1140, els ordes militars enviaren un delegat exigint l'acompliment del testament d'Alfons, rei d'Aragó i Pamplona. Van haver de seguir àrdues negociacions amb l'orde de l'Hospital el 1140, el del Sant Sepulcre el 1141 i el del Temple el 1143, hereus reials per designació d'Alfons I i que renunciaren a favor del comte català.Vegeu els texts en llatí de la concessió dels cavallers del Sant Sepulcre i els Hospitalaris, així com la butlla d'aprovació del papa Adrià IV (1158), a l'Arxiu Virtual Jaume I de la Universitat Jaume I de Castelló. Cal subratllar que la concessió es va fer a Ramon Berenguer; així, tant els ordes com el papa deixaven ben clar que consideraven vàlid el testament del rei Alfons i rebutjaven l'elecció del seu germà Ramir com a rei d'Aragó, així com els seus edictes i decisions. Els acords de cessió dels ordes militars en favor de Ramon Berenguer IV, i les compensacions que aquest hagué de concedir-los a canvi s'emmarquen en un període de necessitats econòmiques dels ordes militars, que, amb el suport del papat, varen veure l'ocasió d'obtenir el seu establiment a Aragó i Catalunya invocant el testament d'Alfons I d'Aragó, tres anys després de la mort d'aquest, i quan Ramon Berenguer havia afermat el seu poder sobre el Regne d'Aragó. És destacable que els ordes militars no obriren cap negociació per reclamar els drets que els corresponien sobre Navarra, ja que Alfons I havia estat tant rei d'Aragó com de Pamplona.Ubieto Arteta, Las negociaciones con las órdenes militares, pàg. 160; Creación y desarrollo de la Corona de Aragón