El Regne de Mallorca (o Regne de Mallorques) fou una entitat política formada després de la conquesta de Mallorca (1229) i la proclamació de les franqueses (1230) pel rei Jaume I el Conqueridor. Després de la mort del rei en Jaume, el regne fou independent durant tres anys sota son fill, i després infeudat en vassallatge al rei d'Aragó per ser integrat definitivament a la Corona d'Aragó l'any 1343. Amb el pas dels anys, el Regne desenvolupà una sèrie d'òrgans representatius i d'institucions pròpies, les més importants de les quals foren els Jurats i el Gran i General Consell, que regien i representaven la totalitat, la «universitat» o el col·lectiu de la «ciutat e regne». Aquestes institucions, però, foren liquidades l'any 1715 pels Decrets de Nova Planta del rei en Felip V.
Àmbit geogràfic
El Regne de Mallorca, en el moment de la seva constitució al març de 1230, només comprenia l'illa de Mallorca. Aquesta delimitació geogràfica es va mantenir inalterada al llarg del temps. Stricto sensu, el regne es limitava exclusivament a l'illa principal, fins i tot després de la submissió de Menorca el 1231. Aquesta illa, una taifa, va quedar com a territori musulmà sota domini del rei d'Aragó gràcies al Tractat de Capdepera. Igualment, l'illa d'Eivissa (conquerida juntament amb Formentera el 1235) va passar a formar part del domini cristià en una campanya impulsada per nobles i avalada pel rei.
Ni Eivissa ni Menorca foren mai tècnicament incorporades al Regne de Mallorca, ja que cada illa constituïa una realitat política i administrativa diferenciada. La centralització era feble o inexistent, i les institucions del regne, com els Jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca o el Gran i General Consell, eren exclusives de Mallorca i no exercien cap jurisdicció sobre les altres illes.
Tant Eivissa com Menorca tenien les seves pròpies institucions, com ara els seus respectius jurats i consells generals, que representaven les seves universitats —comunitats polítiques— i limitaven la seva jurisdicció al territori insular corresponent. Aquesta autonomia també es reflectia en altres àmbits, com la participació de Menorca en la Cort General de Catalunya mentre que Mallorca només reconeixia les Corts Generals de la Corona d'Aragó, o en el fet que Eivissa depenia de la seu eclesiàstica de Tarragona i no de la de Mallorca.
Aquestes diferències s'indiquen, per exemple, en una acta del Gran i General Consell del 26 de març de 1697, on es puntualitzava clarament la separació entre les jurisdiccions:
El Regne de Mallorca i la Corona de Mallorca són conceptes diferenciats que sovint poden generar confusió. El primer fa referència estricta al territori de l'illa de Mallorca, que en alguns casos es pot estendre a les altres illes, sovint referides com a illes adjacents. En canvi, la Corona de Mallorca designa el conjunt de béns patrimonials de la dinastia de Mallorca que no són part del regne, tant insulars com continentals.
Denominació
Encara que el nom en singular (Mallorca) referit a la capital, consti poc després de la Conquesta, posteriorment fou més freqüent en plural aplicat tant a la ciutat com al regne: «jurats de la Ciutat i Regne de Mallorques». Així, durant l'edat mitjana, tant la capital com l'illa sencera, i, per tant, el regne, eren conegudes amb el mateix nom (de la mateixa manera que en l'actualitat el mot d'Eivissa denomina tant l'illa com la vila; o València, que denomina tant la ciutat com el país). Per això, segons el context, sovint quan s'emprava el mot Mallorca o Mallorques s'havia de concretar si es referia a la ciutat (ciutat de Mallorques) o l'illa/regne (regne de Mallorques), o totes dues.
Menorca i Eivissa no tenien consideració formal de regne (així com Catalunya tampoc ho tenia) i eren referides simplement com illes (així com Catalunya era referida com un Principat). Tanmateix, sembla que de qualque forma sí estaven vinculades amb l'illa gran, i sovint eren tractades com un conjunt o un tot vinculat —com per exemple a l'administració reial, que era la mateixa a les tres illes (Formentera en aquesta època no estava poblada). Quan es volia referir al conjunt de les illes, s'emprava la fórmula «Regne de Mallorca e altres illes adjacents» o qualcuna semblant, pel fet que les illes no formaven part de dit regne i tenien governs propis.
Conquesta i formació miniatura|Mapa que mostra com es va fer el repartiment de Mallorca entre el rei i l'aristocràcia catalana que hi participà en la conquesta. |221x221pxLa tradició afirma que la idea de conquerir el "regne dins la mar" aparegué a un banquet a Tarragona entre nobles i el rei en Jaume I a la casa del comerciant Pere Martell a la darreria de 1228. El novembre d'aquest any se celebrà cort general a Barcelona, sense participació aragonesa, i després de tres dies de deliberacions els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això es comprometen a aportar homes, armes, embarcacions, cavalls, diners i altres ajudes. A més s'establí una constitució de Pau i Treva i la cessió de l'impost del bovatge per la realització de la conquesta.
Un cop finalitzada la Cort es pactaren les condicions del projecte:
L'objectiu era l'annexió de totes les illes. Les terres i riqueses obtingudes es repartirien entre els magnats segons la seva aportació a l'expedició en cavalls i homes armats. Les porcions de terra se cedirien, segons els costums de Barcelona, sota la sobirania del rei. Els que obtinguessin una porció podrien disposar-la segons el seu arbitri. En principi el projecte era obert a tots els súbdits de la Corona d'Aragó però posteriorment es modificà per fer-lo obert a la Cristiandat.
El primer senyor de Mallorca fou Pere de Portugal, qui el 1231 bescanvià el comtat d'Urgell amb en Jaume I a canvi de la tinença feudal de la porció reial del Regne de Mallorca i les illes d'Eivissa i Formentera, exclòs el domini dels castells de Pollença i Alaró i el Palau de l'Almudaina. Pere de Portugal fou dominus Maioricarum fins a 1244. El 1244 el rei assolí de bell nou el control de Mallorca amb un nou concanvi. El 30 de juny de 1254 Pere de Portugal recuperà el senyoriu de Mallorca amb un altre concanvi, segons el qual rebia el dominium et jurisdictionem Maioricarum, la competència d'establir béns i una assignació de 39.000 sous a l'any. El 2 d'agost de l'any 1256, mort Pere de Portugal, Jaume I escrivia una carta als prohòmens e a tota la universitat de la ciutat e de tot lo regne de Maiorques, on els comunicava la tramesa del seu fill l'infant Jaume perquè el jurassin com a hereu del regne.
Regne independent i regne privatiu miniatura|Jurament dels Privilegis pel rei en Jaume II de Mallorca.
Mort de Jaume I i creació de la Corona de Mallorca
La mort del Jaume I (1276) i l'aplicació del seu testament (1262) deixaven a l'infant Jaume com a rei de Mallorca juntament amb altres possessions heretades que passaren a conformar la Corona de Mallorca: el Regne de Mallorca –que comprenia l'illa de Mallorca–, les illes de Menorca –encara sota domini musulmà en aquell moment, però vassall–, d'Eivissa i de Formentera, els comtats de Rosselló i de Cerdanya, la baronia i la senyoria de Montpeller, la senyoria d'Omeladès i el Carlat. Mentrestant, els regnes peninsulars foren heretats per l'altre fill, el rei Pere el Gran. La darrera voluntat de Jaume I establia que si una de les dues línies del Casal de Barcelona no tenia hereus mascles, els seus estats havien de passar a l'altra branca.
Estructura de govern al Regne de Mallorca
El govern del Regne de Mallorca (la illa homònima) era delegat pel rei a un lloctinent, qui exercia l'autoritat principal. A les seves ordres se situava un batlle general i altres oficials de jurisdicció reial inferior, com els veguers i els batlles. Aquesta estructura institucional es completava amb la creació d'una Juraria, establerta pel rei Jaume I l'any 1249. Els jurats, amb funcions executives, representaven la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca i tenien la facultat d'elegir una assemblea de consellers, després coneguda com el Gran i General Consell. Aquest òrgan, inicialment de caràcter assessor i deliberatiu, podia ser convocat pels mateixos jurats, els quals eren renovats anualment per cooptació.
El sistema electoral establia l'hegemonia política de la ciutat, dominada per ciutadans i mercaders, sobre les viles foranes. Tot i que l'autoritat per promulgar lleis residia exclusivament en el rei, aquest sovint es limitava a aprovar les propostes formulades pel Gran i General Consell, ja que el regne no disposava de cort general pròpia.
Relació amb la Corona d'Aragó
Les relacions amb la branca principal del Casal de Barcelona, que governava la Corona d'Aragó, van ser conflictives des del principi. Pere el Gran va percebre la creació del regne mallorquí com una amenaça als seus drets dinàstics, la qual cosa va generar tensions que es van intensificar durant la Guerra de Sicília. En aquest conflicte, Jaume II de Mallorca es va alinear amb França, fet que va portar a la confiscació de les Balears el 1285 per Alfons el Franc i a la primera reincorporació del regne a la Corona d'Aragó.
Amb el Tractat d'Anagni de 1295, Jaume II va recuperar el tron i el Regne de Mallorca va restablir la seva condició de monarquia privativa. Aquesta situació es va mantenir fins al 1349, quan el regne fou integrat definitivament a la Corona d'Aragó.
Els sobirans privatius, que generalment residien a Perpinyà, foren:
Jaume II (1276–1285 i 1295–1311) Sanç I (1311–1324) Jaume III (1324–1349) Jaume IV (rei nominal a l'exili) Elisabet (reina nominal a l'exili)
Independència i vassallatge amb Jaume II
El Regne de Mallorca esdevé independent des de 1276 fins al 1279. Però els conflictes entre els germans Jaume i Pere feren que el primer s'hagués de declarar vassall del segon mitjançant el Tractat de Perpinyà. Des de llavors el regne passà a ser privatiu del rei, que al mateix temps tenia com a senyor el seu germà. Aquesta relació feudal del rei de Mallorca era doble per la diversitat de territoris de la corona mallorquina. Per una part era vassall del rei d'Aragó pels comtats de Rosselló i de Cerdanya (com a comte de Rosselló i de Cerdanya era vassall de Pere el Gran com a comte de Barcelona) i pel regne privatiu de Mallorca; i per l'altra, com a senyor de Montpeller, havia retut homenatge a Carles V de França.
Jaume II es trobà entre dos fronts oposats en el conflicte de les Vespres Sicilianes (1282) i considerà trencats els vincles amb el comte de Barcelona per l'excomunicació papal que va caure damunt aquest. El posicionament fou respost amb una expedició de conquesta per part de l'infant Alfons, futur Alfons el Franc, que ocupà Mallorca el 1285. Alguns nuclis com el castell d'Alaró, el castell del Rei o Santueri presentaren batalla algun temps, això fins a l'assalt al castell d'Alaró, que va posar punt final a la invasió.
Pel tractat d'Argelers de 1298, s'acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l'administració de la Vall d'Aran a Jaume II de Mallorca, conquerida durant la croada contra la Corona d'Aragó, i 500 homes mentre es resolia el conflicte. El 26 d'abril de 1313, d'acord amb el Tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran al rei d'Aragó Jaume el Just.
Sanç I Sanç I de Mallorca era el segon fill de Jaume II. Quan el seu germà gran, Jaume, va renunciar al tron per unir-se a l'orde franciscana, Sanç va ser nomenat hereu l'any 1302 i va accedir al tron el 1311. El seu regnat es pot dividir en dues fases: la primera, fins al 1317, va ser una continuació de les polítiques del seu pare, mentre que la segona, fins al 1324, es va centrar en garantir la seva successió i en assumptes com la conquesta de Sardenya.