El cor és un òrgan muscular anatòmicament complex, que impulsa la sang a través dels vasos sanguinis del sistema circulatori, la qual proveeix les cèl·lules de l'organisme amb oxigen i nutrients. És l'element central del mediastí, la regió anatòmica compresa entre els dos pulmons.
En mamífers i ocells, el cor es divideix en quatre cambres: l'atri dret, l'atri esquerre, el ventricle dret i el ventricle esquerre. En canvi, els peixos tenen únicament un atri i un ventricle, mentre que els rèptils disposen de tres cambres. El flux de sang en els cors sans només té un sentit, fenomen que s'assegura gràcies a la presència de vàlvules cardíaques.
El cor es troba envoltat per un sac protector, el pericardi, que conté una petita quantitat de líquid amortidor. Internament, el cor està constituït per tres capes histològiques diferents: l'epicardi, el miocardi i l'endocardi.
El bombament de sang del cor requereix de dos moviments complementaris, la sístole, o contracció, i la diàstole, o relaxació. La sang surt del cor sempre a través de les artèries, concretament l'artèria aorta i les artèries pulmonars; mentre que hi torna a entrar a través de la vena cava i les venes pulmonars.
El cor d'un vertebrat es compon de múscul cardíac, un teixit de múscul estriat involuntari que només es troba en aquest òrgan. El cor humà mitjà, bategant a 72 pulsacions per minut, batrà aproximadament 2.500 milions de vegades al llarg de la vida (uns 66 anys). Pesa una mitjana de 250-300 g en les femelles i 300-350 g en els mascles.
Embriologia Les cèl·lules cardíaques progenitores de l'epiblast embrionari migren fins a la làmina esplàncnica del mesoderma, on formen la regió cardiogènica. S'hi desenvolupen dues estructures tubulars que es fusionen i creen un únic tub cardíac primitiu, anomenat cor tubular, el qual té una capa externa i una interna i una porció proximal i una distal. Aquest tub primitiu dona lloc a un seguit de dilatacions successives: si, atri, ventricle, bulb i tronc. Al llarg del procés de creixement de l'embrió aquest tub es plegarà sobre si mateix alhora que les dilatacions primitives es modificaran per a donar lloc a les cavitats definitives; del si deriva el si venós (retorn de la circulació coronària), l'atri donarà lloc a les aurícules un cop separades pel septe interatrial. El ventricle primitiu i el bulb es diferencien en els ventricles mentre que l'evolució del tronc cardíac donarà lloc als trams inicials de les artèries aorta i pulmonar.
El període comprés entre la segona i la setena setmana d'embaràs és crucial pel que fa al possible desenvolupament de cardiopaties congènites, en especial de les que són producte d'agents o factors teratogènics. Les cardiopaties congènites que provoquen cianosi en el nounat poden estar formades per lesions obstructives que afecten al cor dret, al esquerre o simultàniament al flux sanguini pulmonar i sistèmic.
Estructura miniatura|Cor humà retirat d'un home de 64 anys miniatura|Cor de pollastre L'estructura del cor varia entre les diferents branques del regne animal (vegeu sistema circulatori):
Els equinoderms no tenen cor pròpiament dit i la sang es mou per la contracció dels vasos.
En els tunicats el cor és envoltat pel pericardi sense vasos i amb llacunes. Bomba l'hemolimfa amb ones peristàltiques que canvien de direcció de forma regular.
En els anèl·lids (els poliquets, cucs de terra i sangoneres) hi ha un o dos vasos contràctils al llarg del cos que generen petites dilatacions pulsatives.
Els artròpodes (insectes, aràcnids, crustacis…) tenen el cor en forma de canal longitudinal perforat per unes obertures anomenades ostíols i envoltat per un pericardi.
En els mol·luscs el cor té un ventricle i una aurícula o dues, bé que els cefalòpodes tenen circulació doble i tancada amb un cor que té dues aurícules i dos ventricles. Cadascuna de les seves cavitats cardíaques està formada per miòcits que es contrauen simultàniament sota el control d'estímuls nerviosos, igual que en els vertebrats.
Els pops tenen dos "cors branquials" i un "cor sistèmic".
En els peixos, pel cor només passa sang venosa. El si venós, l'aurícula, el ventricle i un bulb arterial formen una S, i en el bulb hi ha una sèrie de vàlvules semilunars que no deixen retrocedir la sang.
Els taurons tenen un pericardi cartilaginós ple de líquid. Durant la sístole, el volum del ventricle disminuex i la pressió dins del pericardi es torna negativa (de 3 a -1 mmHg). Això ajuda a omplir l'aurícula gràcies a un efecte de succió. A més, quan ho necessiten els taurons poden augmentar la quantitat de sang expulsada pel ventricle un 40% drenant el seu líquid pericardíac cap a l'abdomen a través d'un conducte que comunica el pericardi amb el peritoneu.
En els amfibis i la majoria de rèptils hi ha un sistema circulatori doble, però el cor no sempre està separat en dues bombes.
En els amfibis tenen un cor tricameral, amb dues cambres que bomba la sang a les brànquies, i d'aquí va a la resta del cos. La sang va a un si venós, d'on passa a l'aurícula dreta i al ventricle, dividit incompletament en dues zones, raó per la qual es mesclen en part la sang venosa i l'arterial; de la part dreta del ventricle passa al bulb, on una vàlvula espiral l'envia als pulmons. S'ha descrit algun rar cas de malformació cardíaca neonatal, sense a penes supervivència del nadó, amb característiques morfològiques similars a les del cor d'un amfibi.
En els rèptils no hi ha el si venós: tenen el cor amb dues aurícules i dos ventricles amb un septe interventricular incomplet, excepte en els crocodilians, en els quals és tapat completament.
En els ocells i els mamífers ambdós ventricles són separats i representen el grau màxim de compartimentalització del cor, amb un total de quatre cambres del cor; es creu que el cor tetracameral dels ocells evolucionà independentment del dels mamífers. La sang passa de l'aurícula dreta al ventricle dret i de l'aurícula esquerra al ventricle esquerre a través dels orificis auriculoventriculars, per la qual cosa en aquests animals la sang venosa i l'arterial no es barregen.
Cor humà miniatura|esquerra|Anatomia de superfície del cor. El cor és demarcat per: -Un punt 9 cm a l'esquerra de la línia medioesternal (àpex del cor) -La setena articulació esternocostal de la dreta -La vora superior del tercer cartílag costal dret, a 1 cm de la línia esternal dreta -La vora inferior del segon cartílag costal esquerre, a 2,5 cm de la línia esternal lateral esquerraGray's Anatomy of the Human Body - 6. Surface Markings of the Thorax Algunes xifres clau del cor humà Longitud 15 cm Pes 300 g Volum per batec 70-90 ml per batec Cabal cardíac en repòs 4,9 litres Cabal cardíac en esforç intens 20–25 litres Força 0,8 joules per batec (ventricle esquerre)0,16 joules per batec (ventricle dret)100.000 joules per dia (junts) La forma del cor sembla un con arrodonit de la mida d'un puny, la punta del qual es troba avall i lleugerament a l'esquerra. En el tòrax humà, el cor es troba generalment una mica a l'esquerra, darrere l'estèrnum, però en alguns casos rars es troba a la banda dreta (una condició anomenada «dextrocàrdia»),Dextrocardia Diccionario mèdico. Clínica Universidad de Navarra, 2019 (en castellà) generalment en els que pateixen situs inversus (els òrgans estan distribuïts en una imatge de mirall de la seva distribució normal). Amb certa freqüència, aquesta peculiar anomalia forma part d'una síndrome de Kartagener. Hom es nota el cor a l'esquerra perquè el cor esquerre (ventricle esquerre) és més fort (bomba sang a totes les parts del cos). El pulmó esquerre és més petit que el dret perquè el cor ocupa una major part de l'hemitòrax esquerre. El cor està flanquejat pels pulmons, és alimentat per la circulació coronària i està embolcallat per un sac conegut com a pericardi. El pericardi consisteix en dues parts: una externa (el pericardi fibrós, fet de teixit connectiu dens) i una interna (el pericardi serós). El pericardi serós recobreix l'exterior del cor (làmina visceral o epicardi) i la superfície interior del pericardi fibrós (làmina parietal). En els humans, el sac pericardíac conté 15–35 ml d'un fluid ric en fosfolípids produït per les cèl·lules mesotelials de les làmines parietal i visceral (líquid pericardíac), que redueix la fricció durant les contraccions del cor. En condicions normals, el drenatge d'aquest líquid l'efectua principalment la xarxa de vasos limfàtics del pericardi. Quan hi ha una acumulació anormal de líquid transsudat o exsudat en el espai pericardíac (vessament pericardíac) s'altera el correcte ompliment de les cavitats cardíaques, el cabal durant la diàstole és menor i, consegüentment, disminueix la perfusió sanguínia dels òrgans. Si el volum del vessament és molt alt pot ocasionar un tamponament cardíac. El cor se situa al mediastí, l'espai central de la cavitat toràcica. El mediastí està delimitat lateralment per les cavitats pulmonars dreta i esquerra, que allotgen els pulmons, i també conté altres estructures, com l'esòfag i la tràquea.
Un cor sa representa aproximadament el 0,5% del pes corporal humà, amb una mitjana d'entre 300 i 350 grams. La hipertròfia de les cèl·lules musculars cardíaques, per sobre d'aproximadament dels 500 grams, l'anomenat "pes cardíac crític", augmenta el risc d'una manca de subministrament d'oxigen al cor engrandit, car els vasos coronaris que hi aporten la sang no creixen en la mateixa mesura. El cor té una activitat metabòlica molt alta i un correcte flux de sang provinent de les artèries coronàries és imprescindible per evitar la isquèmia i mantenir la integritat del teixit miocardíac. Ara bé, la capacitat de vasodilatació d'aquestes artèries davant un augment important de la necessitat d'oxigen del cor, com ara el causat per la taquicàrdia o l'exercici intens, és limitada.
L'àpex és el punt rom situat en direcció inferior (apuntant avall i cap a l'esquerra). Es pot posar un estetoscopi directament sobre l'àpex per tal de comptar els batecs. Se situa posteriorment al cinquè espai intercostal, una mica medialment de la línia medioclavicular. És el lloc de la paret toràcica on l'impuls del cor es palpa millor. En casos d'aneurisma del ventricle esquerre el batec apical pot arribar a ser visible.
Morfologia cardíaca Cavitats cardíaques
El cor humà d'un adult sa és de la mida d'un puny, clàssicament es divideix en quatre cavitats, dues de superiors anomenades aurícules i dues d'inferiors anomenades ventricles. Les aurícules reben la sang del sistema venós, passen als ventricles i des d'aquí surten a la circulació arterial.
L'aurícula dreta i el ventricle dret formen el que clàssicament es denomina el cor dret. Rep la sang que prové de tot el cos, que desemboca a l'atri dret a través de les venes caves inicial i inferior. Aquesta sang, baixa en oxigen, arriba al ventricle dret, des d'on és tramesa a la circulació pulmonar per l'artèria pulmonar. Atès que la resistència de la circulació pulmonar és menor que la sistèmica, la força que ha de fornir el ventricle és menor, raó per la qual la seva mida muscular és considerablement menor al del ventricle esquerre.
L'aurícula esquerra i el ventricle esquerre formen l'anomenat cor esquerre. Rep la sang de la circulació pulmonar, que desemboca a través de les quatre venes pulmonars a la porció superior de l'aurícula esquerra. Aquesta sang està oxigenada i prové dels pulmons. El ventricle esquerre l'envia per l'artèria aorta per a distribuir-la per tot l'organisme.
El teixit que separa el cor dret de l'esquerre s'anomena septe o envà. Funcionalment, es divideix en dues parts no separades: la superior o envà interauricular, i la inferior o envà interventricular. Aquest últim és especialment important, ja que per ell discorre el fascicle de His que permet portar l'impuls a les parts més baixes del cor.
Vàlvules cardíaques