El Llibre d'hores de la reina Maria de Navarra és un llibre de miniatures il·luminades gòtiques fet a Barcelona per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós vers 1339-1345, - aquí diu que l'obra fou feta ca. 1340. - aquí diu que fou fet vers 1345. com a regal de noces de la seva primera esposa, Maria de Navarra. El seu autor és Ferrer Bassa, segons l'encàrrec reial, si bé estilísticament s'identifiquen dos artistes més del seu taller, el seu fill Arnau Bassa i el Mestre de Baltimore.
L'obra compta amb una il·lustració abundant que complementa la riquesa del contingut litúrgic, de característiques gairebé exclusives, com les hores en honor del seu ascendent directe, Sant Lluís. A les imatges s'emfasitza el tractament de l'espai i l'ús de colors vius i delicats. La característica que defineix l'estil de l'artista és la forma de retratar els rostres dels personatges, amb nassos punxeguts i mirada penetrant.
L'exemplar del Llibre d'hores actualment es troba a la Biblioteca Marciana de Venècia.
Dades de context Antecedents històrics Quan a la Corona d'Aragó regnava el rei Alfons el Benigne, el matrimoni entre Joana II de Navarra i Felip III Evreux eren coronats el 1328 com a reis de Navarra. Aquests van seguir una política d'aliances entre els seus fills i aquell que convingués per aconseguir els seus objectius.
Navarra tenia tensions territorials amb el Regne de Castella, i una d'aquestes aliances va ser amb la Corona d'Aragó per tal d'assegurar la seva neutralitat en cas de conflicte amb els castellans. Així, els reis de Navarra van pactar l'any 1329 amb el rei Alfons, el casament de la seva filla gran, Joana Evreux, amb l'infant Pere de deu anys, futur rei d'Aragó, però finalment Joana es va fer monja i va entrar a l'abadia de Longchamps. Això va fer canviar els plans i van comprometre la seva segona filla, Maria, de sis anys, amb Pere, qui ja havia succeït el seu pare, mitjançant unes capitulacions signades el 6 de gener de 1336 al castell d'Anet. Al document s'estipulava un dot de 60.000 lliures de sanchetes a pagar pels navarresos al rei Pere i es fixava la residència de Maria a Tudela fins que no tingués dotze anys. El trasllat fins aquesta ciutat acompanyada del seu seguici va passar per Roncesvalls, Pamplona i Olite, i arribà a Tudela el 23 de maig de 1338.
El rei Pere havia preparat un seguit de regals de noces, entre els quals hi havia una corona, sis anells amb maragdes, robís i diamants. A més, li regalava les ciutats de Tarazona, Jaca i Terol amb les seves rendes i 150.000 sous barcelonins anuals. Estava, però, amoïnat pel pagament del dot que no arribava i que després de molts incompliments va acabar-lo de pagar la reina Joana quan el rei Felip va morir el 1343.
S'havien de casar a Saragossa, però Maria es va trobar malament durant el seu viatge i es va aturar a Alagó. Pere, que ja havia acceptat diversos endarreriments de la data de la boda, va fer venir al bisbe de Châlons i el 25 de juliol de 1338 van celebrar la cerimònia a Alagó (Senyoria d'Alagón), convertint-se Maria en la primera de les seves quatre esposes.
Autors
Les primeres atribucions sobre l'autoria realitzades per Santiago Alcolea i Blanch apuntaven exclusivament a Ferrer Bassa; posteriorment, Alix Saulnier-Pinsard va proposar al Mestre de Sant Marc com a autor principal acompanyat d'un ajudant no identificat.
A la darrera dècada del Rosa Alcoy i Joaquín Yarza van publicar sengles estudis sobre l'obra on, a partir de l'anàlisi dels diferents estilemes i la comparació estilística amb altres obres dels seus autors, coincideixen a identificar la intervenció de fins a tres miniaturistes que són responsables de grups homogenis de representacions integrats dins del llibre. No es tracta de simples ajudants d'un taller jerarquitzat, sinó que l'obra és el resultat d'un treball en equip amb una participació interdisciplinària, amb la supervisió i coordinació del mestre principal.
Els tres pintors responsables de la factura d'aquesta obra haurien estat Ferrer Bassa, el seu fill Arnau Bassa i el Mestre de Baltimore, un membre del seu taller.
Ferrer Bassa, el mestre del taller, va ser un pintor conegut principalment per la seva activitat com a miniaturista i com a pintor del rei de la Corona d'Aragó. Va abandonar la inicial influència francogòtica i, com altres pintors de la Corona d'Aragó, va rebre tant la influència de l'escola florentina com de l'escola senesa, motiu pel qual se l'ha anomenat el «Giotto català». Amb tot, no es creu que el seu giottisme sigui una influència directa de l'escola florentina, sinó dels germans Pietro i Ambrogio Lorenzetti que van importar l'estil de Giotto des d'Assís cap a Siena, on probablement va viatjar Ferrer Bassa i on hauria captat models que el van influir a la seva obra.
A més d'aquest llibre d'hores per a la reina Maria de Navarra, de la seva obra com a miniaturista destaca el Saltiri anglocatalà, un treball que s'havia iniciat una mica abans de l'any 1200 a Canterbury i que després d'una interrupció va ser acabat a Barcelona l'any 1340 per Ferrer Bassa. El còdex original es conserva a París, a la Biblioteca Nacional de França. Entre els retaules que va realitzar se'n conserven el Retaule de Santa Anna per a l'Almudaina, una obra que va acabar Ramon Destorrents i el Retaule de Sant Jaume del convent de Santa Maria de Jonqueres. La seva obra més destacada i que millor s'ha conservat és el conjunt de pintures al fresc realitzades a la cel·la de Sant Miquel del monestir de Pedralbes de Barcelona.
Arnau Bassa, fill de Ferrer Bassa, va començar a aparèixer relacionat amb el seu pare a partir de 1345 com a component del seu taller. La seva obra més destacada és el retaule de Sant Marc encarregat l'11 de desembre de 1346 per a la capella que el gremi de sabaters de Barcelona tenia a la catedral de Barcelona. El 1348 pare i fill van morir a conseqüència de l'epidèmia de pesta d'aquell any.
El Mestre de Baltimore va ser un miniaturista i pintor d'identitat desconeguda proper a l'entorn d'Arnau Bassa,Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Editat pel MNAC, 2004. pàgina 88. a qui es coneix per aquest nom a causa d'una de les seves obres mestres, un tríptic amb escenes de la Mare de Déu què es conserva al Walters Art Museum de Baltimore, als Estats Units.AINAUD DE LASARTE, Joan- Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, Volum 1 Publicacions L'Abadia de Montserrat, 1998. pàgina 324
Rosa Alcoy va proposar una teoria que l'identificava amb Jaume Cascalls, gendre de Ferrer Bassa i col·laborador en algun dels seus treballs,Rosa Alcoy. Jaume Cascalls, Un nombre para el Maestro del Tríptico de Baltimore si bé altres historiadors no hi coincideixen amb aquesta atribució.
Història La informació documental sobre l'autoria i encàrrec del llibre no és un contracte, com n'hi havia en altres obres encarregades pel rei a Bassa, sinó diversos pagaments fets entre l'1 de juny i el 19 de setembre de 1340 a compte de «oras e retaules», una expressió que havia estat interpretada com a pagaments per «obres i retaules», fins que es va descobrir un nou document de 1342 on es documentava la realització d'un llibre d'hores per part de Ferrer Bassa, la qual cosa confirmava que el terme «oras» no era un error del copista, sinó la referència a aquest llibre d'hores per a la seva esposa.
El document en qüestió és una carta enviada pel rei el 26 d'abril de 1342 des de Barcelona a Maria, que estava a València, on li demana que li faci arribar, mitjançant la primera persona que viatgi, «les més belles hores, que estan en un estoig i que van ser pintades per Ferrer Bassa». Per les dates de confecció, va ser probablement un regal vinculat a la data de consumació del matrimoni o quan Maria va quedar embarassada per primer cop.
Als anys 1980, la historiadora medievalista Rosa Alcoy va desenvolupar una tesi sobre la datació que permetia no fixar el 1342 com a terminus ante quem i situava la confecció del manuscrit cap a l'any 1346, la qual cosa explicaria més raonadament la intervenció de fins a tres artistes en la seva confecció. Segons Alcoy, a la seva carta de 1342 el rei es referiria a un altre llibre per a ús de la reina, probablement propietat del mateix rei Pere, i llavors la seva petició seria per a encarregar un llibre nou exclusivament per a ella.
Després de la mort de Maria en el seu quart part, el llibre probablement va passar a alguna de les seves filles, un costum habitual tal com es pot observar documentat al llegat de la seva germana i reina de França, Blanca de Navarra, envers les seves filles quan va morir uns anys més tard.
Un salt en el temps sense coneixement de la seva trajectòria el situa el 1810 a la biblioteca veneciana d'Ottavio Andrighetti. L'inventari on surt esmentat registra que havia estat adquirit per 100 lires per Giovanni Andrighetti (1752-1816), un personatge públic de gran rellevància i influència a la República de Venècia de finals del , qui va llegar la seva biblioteca de 18.000 volums al seu nebot Ottavio Andrighetti. La seva enquadernació actual feta en tafilet granat amb lletres d'or, folre interior de seda celeste i guardes de vitel·la és d'origen francès del , una dada que pot fer pensar en una ubicació prèvia a terres franceses.
Sense moure's de la seva ubicació, va anar canviant de propietaris per raons d'herència, passant per mans de la família Zon i els Marcello, fins que el 1974 el govern d'Itàlia el va adquirir i dipositar a la biblioteca Marciana de Venècia.
L'editorial Moleiro, especialitzada en reproducció de manuscrits medievals, va realitzar una edició facsímil el 1996 i una de les seves còpies va ser el regal de noces del president de la Generalitat de Catalunya a Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin el 1997.
Estil miniatura|La Visitació del Mestre de Baltimore al foli 44v La part de text de l'obra està realitzada per un únic copista amb lletra normal gòtica arrodonida i bastant tancada, que el situa a la zona septentrional del territori peninsular pròxim al territori occità, bé Navarra o bé terres del Pirineu català occidental. La preparació dels folis per a l'escriptura és homogènia; en alguns folis s'observa una petita marca feta amb punxó a la part superior i inferior esquerra que permetia dibuixar la ratlla vertical d'inici de línia. El ratllat horitzontal no és visible, llevat d'alguns petits fragments fets probablement amb llapis de plom. Els perfils a la tipografia es limiten als signes ascendents oblics dibuixats d'esquerra a dreta. L'homogeneïtat de les remissions, horitzontals i dibuixades amb ploma, confirma la presència d'una sola mà en l'escriptura.
A la luxosa i abundant il·lustració s'uneix la riquesa del contingut litúrgic, amb característiques gairebé exclusives, com les hores en honor del seu ascendent directe, Sant Lluís. A l'obra s'emfasitza el tractament de l'espai i l'ús de colors vius i delicats. La característica que defineix l'estil de l'artista és la forma de retratar els rostres dels personatges, amb nassos punxeguts i mirada penetrant, una tipologia que durarà força temps a la pintura dels territoris de la Corona d'Aragó. Destaca la influència de Siena imposada per Giotto di Bondone que suavitza el llenguatge plàstic, introdueix musicalitat i la vitalitat del disseny gòtic: les formes més dolces, les composicions més harmòniques.
L'estil de les il·luminacions atribuïbles a Ferrer Bassa pot relacionar-se amb les del Saltiri anglocatalà, el còdex què es conserva a París, a la Biblioteca Nacional de França. Als folis corresponents al mensari i al zodíac s'observa un tractament pictòric singular que aporta pinzellades ràpides i matisos impressionistes del color característics a les icones de la primera meitat del , que Ferrer Bassa havia adoptat àmpliament i que, sense ser exclusivament seu en el trecento, sí que ho és a l'entorn català. També a les pintures de la cel·la de Sant Miquel s'observa una forma similar de perfilar els subjectes i objectes representats.