miniatura|Una de les primeres publicacions d'escacs a Catalunya: Els Escacs a Catalunya. Exemplar de l'any 1932 Els escacs són un joc de tauler de naturalesa recreativa i competitiva per a dos jugadors. Segons els historiadors dels escacs, el joc original en què es basa fou el xaturanga, que es practicava a l'Índia al segle VI dC,Filguth (b), 99. i que es va transmetre des d'allà cap a Pèrsia i l'orient d'una banda, i cap al món àrab de l'altra. La forma actual del joc, anomenada més específicament escacs occidentals (o escacs internacionals), per diferenciar-lo dels seus predecessors i d'altres variacions actuals, sorgí al sud-oest d'Europa durant la segona meitat del , a partir del xatranj. Els escacs occidentals pertanyen a la mateixa família dels actuals xiangqi (escacs xinesos) i shōgi (escacs japonesos).
Els escacs són un dels jocs més populars del món, practicat per milions de persones en torneigs (d'aficionats i professionals), clubs, escoles, a través d'Internet, per correspondència i de manera informal. Hom troba característiques d'art i de ciència en les composicions escaquístiques i en la teoria d'escacs, que abraça obertures, mig joc i finals, les fases en què tradicionalment se subdivideix el transcurs del joc. En l'argot, els jugadors d'escacs es diuen escaquistes. Els escacs és un joc d'estratègia i de tàctica, no impliquen l'element sort, amb l'única excepció pel que fa al sorteig dels colors a l'inici de la partida (les blanques sempre fan el primer moviment). Són especialment coneguts per la seva alta complexitat.
El joc (o partida d'escacs) es disputa en un escaquer, un tauler de caselles clares i fosques, en el qual, a l'inici, cada escaquista controla setze peces amb diferents formes i característiques. L'objectiu de la partida és fer escac i mat (també anomenat simplement mat) al rei de l'adversari. Els teòrics dels escacs han desenvolupat una gran varietat d'estratègies i tàctiques per a assolir aquest objectiu, encara que en la pràctica no sigui un fet gaire habitual, ja que els jugadors amb un gran desavantatge tenen l'opció de rendir-se o d'abandonar la partida davant la derrota imminent, o abans de rebre el mat.
Les competicions oficials d'escacs es van iniciar al i Wilhelm Steinitz va ser considerat el primer campió del món d'escacs. Des del primer terç del , dues organitzacions d'àmbit mundial, la Federació Internacional d'Escacs i la Federació Internacional d'Escacs per Correspondència organitzen competicions que apleguen els millors escaquistes d'arreu del món. L'actual campió del món absolut (des del desembre de 2024) és l'indi Dommaraju Gukesh i la campiona mundial femenina (des de 2013) és la xinesa Hou Yifan.
Els escacs van ser reconeguts com a esport pel Comitè Olímpic Internacional el 2001. Tenen olimpíades específiques (bianuals) i campionats mundials en totes les categories per sexes i edats.
El Dia Internacional dels Escacs es commemora cada any el dia 20 de juliol, (data de fundació l'any 1924 de la Federació Internacionals d'Escacs, sovint anomenada amb l'acrònim FIDE), tot i que anteriorment s'havia establert com a dia el 19 de novembre, data de naixement de José Raúl Capablanca.
A Castellar del Vallès hi ha el Museu Nacional dels Escacs de Catalunya.
Història Mitologia
miniatura|El braman indi Lahur Sessa creant el xaturanga, predecessor del joc d'escacs (recreat segons l'artista brasiler Thiago Cruz, 2007). Hi ha diverses mitologies associades a la creació dels escacs. Una de les més famoses és la que s'atribueix a un jove braman indi anomenat Lahur Sessa. Segons la llegenda, contada a L'home que calculava, de l'escriptor i matemàtic Malba Tahan, en una província índia anomenada Taligana hi havia un poderós rajà que havia perdut el seu fill a la guerra. El rajà estava tan deprimit que va començar a descuidar la cura del seu regne i la seva pròpia.
Un cert dia el rajà va ser visitat per Sessa, qui va mostrar-li un tauler amb 64 caselles blanques i negres amb diverses peces que representaven la infanteria, la cavalleria, els carros de combat, els conductors d'elefants, el principal visir i el mateix rajà. Sessa va explicar que la pràctica del joc donaria benestar espiritual al rajà, que finalment podria guarir la seva depressió, la qual cosa, efectivament, va passar.
El rajà, agraït, va insistir perquè Sessa acceptara una recompensa per la seua invenció i el braman va demanar simplement un gra de blat per a la primera casella del tauler, dues per a la segona, quatre per a la tercera, vuit per a la quarta i així successivament fins a l'última casella. Espantat per la modèstia del que demanava, el rajà va ordenar que es pagara immediatament la quantia en grans que fora demanada.
Després que es van fer els càlculs, els savis del rajà van quedar atònits amb el resultat de la quantitat a la qual els grans havien arribat, car, segons ells, tota la collita del regne durant 2.000 anys no seria suficient per a cobrir-la. Impressionat amb la intel·ligència del braman, el rajà el va convidar perquè fora visir principal del regne i Sessa li va perdonar el seu gran deute en blat.Caputto (1990), pàg. 10
Una altra llegenda diu que el joc va ser creat pel déu Mart (mitologia romana) o per Ares (mitologia grega). Basant-se en aquest mite, Sir William Jones va escriure el 1763 un poema titulat Caissa, escrit en hexàmetres llatins, i també una versió del poema en anglès, després del qual Caissa ha esdevingut, en la literatura escaquística contemporània, la musa dels escacs.
Orígens històrics Tot i que hom ha apuntat diverses civilitzacions antigues com el bressol dels escacs, com ara l'antic Egipte i la Xina dinàstica, en l'actualitat la majoria dels investigadors estan d'acord que el joc es degué haver originat a l'ÍndiaKaspàrov (2005), pàg. 7. pels volts del segle VI dC, des d'una antiga forma d'escacs amb regles diferents de les actuals denominada xaturanga en sànscrit.Caputto (1990), pàg. 17
Posteriorment, el xaturanga es va difondre per Pèrsia durant el , rebent el nom persa shatranj, probablement amb regles diferenciades en relació amb el joc indi. El xatranj, al seu torn, va ser assimilat pel Món Islàmic després de la conquesta de Pèrsia pels musulmans, però les peces es van mantenir durant molt de temps amb els noms perses originals. Entre els practicants de shatranj de l'època, els més notables van ser Ar-Razi i Al-Adli (al )Caputto (1990), pàg. 37 i l'historiador as-SulíCaputto (1990), pàg. 39 i el seu deixeble i successor al-Lajlaj al .Caputto (1990), pàg. 40 As-Suli va fer diversos estudis amb l'objectiu de comprendre els principis de les obertures i dels finals de partida, a més de classificar els practicants de shatranj en cinc categories per raó de la seua força de joc.
En el transcurs del primer mil·lenni de la nostra era, el joc ja s'havia difós arreu d'Europa i havia arribat, de la mà dels àrabs, a la península Ibèrica al . La primera referència escrita als escacs a Europa és el testament del comte Ermengol I d'Urgell l'any 1007.Historia del ajedrez español. Los Testamentos del Conde Ermengol de Urgell (1007) y su cuñada, Ermessenda de Carcassone (1058). El joc és citat, també, al manuscrit del , Libro de los juegos, encarregat per Alfons X de Castella, que tracta sobre el shatranj, entre d'altres jocs.Edició crítica del llibre Juegos diversos de Axedrex, dados, y tablas con sus explicaciones, ordenados por mandado del Rey don Alfonso el Sabio: Caputto (1990), pàg. 59
Orígens dels escacs moderns (1450-1850) Les peces en el joc antecessor dels escacs eren molt limitades en els moviments: l'elefant (antecessor del modern alfil, precisament 'al fil', en àrab, significa 'l'elefant') només podia moure's en salts de dues caselles en diagonal, el visir (l'antecessor de la reina) només una casella en diagonal, els peons no podien avançar dues caselles en el seu primer moviment i encara no hi havia enroc. Els peons només se'ls podia promoure a visir, que era la peça més dèbil, després del peó, a causa de la seua limitada mobilitat.
Al ja apareixen esmentats els jocs d'escacs en documents catalans, com en els testaments del comte Ermengol I d'Urgell (devers el 1010) i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell de Barcelona (del 1058). El testament manuscrit d'Ermengol d'Urgell és el document escrit més antic d'Europa que fa referència als escacs. Un dels manuscrits europeus sobre els escacs de més circulació en els segles i va ser el Scacorum ludus seu de moribus et officiis nobilium (també titulat Moralisatio super ludum scacorum o Solacium ludi scachorum) del dominic Jaume de Cessoles, traduït a totes les llengües i del qual se'n conserven diversos manuscrits de dues versions catalanes titulades De les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre el joc dels escacs (editada el 1900) i Llibre de bones costums dels hòmens e dels oficis dels nobles (editada el 1902).
Pel fet que les partides es jugaven amb fortes apostes de diners, l'Església va prohibir els escacs. El joc va ser anatematitzat pel concili de París del 1188, disposició que van confirmar Lluís IX a França i Casimir II a Polònia. Posteriorment, va ser prohibit també per Joan I d'Aragó (1390) i pel tsar de Rússia Ivan IV (1551). Tanmateix, el joc va romandre popular.
Pels volts de l'any 1200, les regles dels escacs van començar a patir modificacions a Europa i, aproximadament cap al 1475, van donar origen al joc tal com es coneix als nostres dies. A València es pot trobar la creació dels escacs moderns amb el llibre Escacs d'amor dels valencians Bernat Fenollar, Francesc Castellví i Narcís Vinyoles, llibre que és anomenat i datat en nombrosos escrits i incunables de l'època, i que malauradament va ser destruït a la Guerra Civil espanyola. Aquest llibre, que es conserva fotografiat, va ser imprès a la impremta de Pere Trincher i data de l'any 1475; en ell es reprodueix una sola partida sencera en què hi ha per primera vegada a la història l'enroc, l'alfil modern i la reina, la nova reina (que substitueix l'antic alferes, de moviments restringits) que arreplegaria l'any 1495 dos anys abans del llibre de Lucena, el valencià i català de Sogorb, Francesc Vicent (jueu exiliat i professor d'escacs de Lucrècia Borja), cent problemes d'escacs moderns a l'incunable Llibre dels jochs partits dels escacs en nombre de cent, ambdós llibres escrits íntegrament en català, anomenats i datats en moltíssims altres incunables tot i que actualment estan perduts, només es conserva un petit bocí d'aquest últim.
Les regles modernes van ser adoptades, en primer lloc, probablement a ValènciaKarpov apoya a la dama valenciana Referència a Schacs d'amor dins l'article al diari El País, 18/11/2005. (en castellà)Un dels primers defensors d'aquesta tesi fou el Mestre Internacional i historiador dels escacs alcoià Ricardo Calvo; Nota al respecte dins Obituitari de l'MI Dr. Ricardo Calvo (malgrat que la historiografia tradicionalment havia situat aquest origen a Itàlia): els peons van adquirir la capacitat de moure's a dues caselles en el seu primer moviment i de capturar altres peons al pas, mentre que els alfils i les dames van obtenir la seva mobilitat de llarg abast actual. La reina va esdevenir la peça més poderosa del joc. Aquests canvis es van difondre ràpidament per tota l'Europa Occidental, a excepció de les regles sobre l'empat, la diversitat de lloc a lloc de les quals no es va consolidar en regles úniques fins a començaments del .