, nom complet amb patronímic Valeri Pàvlovitx Txkàlov, AFI [vɐˈlʲerʲɪj ˈpavləvʲɪtɕ ˈtɕkaləf], fou un pilot de proves soviètic, comandant de brigada (1938) i Heroi de la Unió Soviètica (1936).
Fou comandant de la tripulació de l'avió que va fer el primer vol sense escales, a través del pol Nord, des de Moscou a l'Amèrica del Nord (Vancouver, Washington) el 1937.
Biografia Primers anys Txkàlov va néixer en una família russa el 1904 a Vassíliovo (la ciutat ara es diu Txkàlovsk en honor seu), prop de Nijni Nóvgorod.
Era fill de Pàvel Grigórievitx Txkàlov calderer de vaixells de la drassana de Vassilievo, al riu Volga. Biografia de V. P. Txkàlov al lloc web "warheroes.ru". La mare, Irina Ivànovna Txkàlova, mestressa de casa, va morir el 1910, quan Valeri tenia 6 anys Biografia de Valeri Txkàlov al lloc web oficial del Museu Memorial V.P. Txkàlov. Txkàlov va estudiar a l'escola tècnica de Txerepovets. Tot i això, a causa de les dificultats materials i de l'escassetat de professors, l'escola es va tancar el 1918, Valeri va tornar a casa i va començar a treballar amb el seu pare, a la drassana, com a aprenent. Després va aconseguir una feina de fogoner a la draga Voljskaia-1 i al vapor Baian). Baidukov G.F. В. П. Чкалов (К 70-летию со дня рождения). // Военно-исторический журнал (Revista d'història militar) - 1974. - núm. 2. - P.124-127.
Inici del servei en l'aviació El 1919, Valeri Txkàlov va veure un avió per primera vegada i, encegat amb el somni de l'aviació, va marxar cap a Nijni Nóvgorod, Георгий Олтаржевский . "Два крыла по плечам: как воздушный хулиган стал «сталинским соколом». mail.ru. 2019-02-02. on va conèixer el seu company Vladímir Frolisxev, que treballava com a capatàs en el muntatge d'avions al 4t Parc d'Aviació Kanavinski. Segons el seu consell, Valeri, als 15 anys, es va presentar voluntari a l'Exèrcit Roig i va començar a treballar com a aprenent de muntador d'avions a la seva flota.
El 1921 se li va presentar l'ocasió d'estudiar per a pilot a l'Escola de Formació de Iegórievsk i es va graduar el 1924 formant part d'un esquadró de combat.
Txkàlov es va casar amb Olga Orekhova, una mestra de Leningrad, el 1927. A finals de juny de 1927 va ser enviat a Lípetsk per obtenir habilitats avançades de vol. En aquell moment, els pilots de caça estrangers (principalment alemanys) eren entrenats a Lipetsk. En els vols de demostració, Txkàlov va ocupar el primer lloc. En honor del 10è aniversari de la Revolució d'Octubre, es va organitzar una desfilada militar a Moscou. El 8 de novembre, a l'aeròdrom central de Moscou, va tenir lloc una exhibició aèria amb una demostració dels èxits personals dels pilots. Txkàlov va ser un dels participants d'aquesta exhibició i se li va permetre fer acrobàcies a baixa altitud.
El 15 de desembre de 1927, Txkàlov va arribar a Briansk, a la 15a Brigada d'Aviació que duia el nom del Comitè Executiu Central de l'URSS, mentre la seva dona i el seu fill Ígor van romandre a Leningrad.
El 1927 va ser nomenat comandant de formació. Del 1928 al 1930, Txkàlov va treballar com a instructor de vol a l'Escola de Briansk, tot i que amb una pausa d'un any, perquè el 15 d'agost de 1928, Txkàlov va patir un accident en un vol de Gómel a Briansk, va xocar amb un línia telegràfica i es va estavellar. Tot i que no va resultar ferit, l'avió va quedar destruït. La comissió d'investigació designada posteriorment li va assignar l'única culpa. A causa d'això, el 2 de gener de 1929 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i expulsat de l'Exèrcit Roig durant aquell temps.A la seva biografia „Der Flieger Tschkalow“, Vodopiànov amaga aquesta pena de presó, que certament no sembla avantatjosa per al destacat pilot, i la converteix en una feina civil com a pilot d'un avió de passatgers Junkers, cosa que Txkàlov trobava "avorrida" després de la seva "retirada" voluntària de l'exèrcit (pàgines 80-85). Zviaguintsev, V. Трибунал для героев. — Moscou: OLMA-PRESS, 2005. De tota manera, Txkàlov no va complir la seva condemna durant gaire de temps, a petició de Iàkov Alksnis i Kliment Voroixílov, menys d'un mes després es va canviar la condemna a una condicional i Txkàlov va ser alliberat de la presó de Briansk.
Mentre estava a reserva, a principis de 1929, Txkàlov va tornar a Leningrad i fins al novembre de 1930 va treballar a l'Osoaviakhim de Leningrad, on va dirigir una escola de planadors i va ser instructor de pilots.
Tasca com a pilot de proves El novembre de 1930, Txkàlov es va reincorporar a l'Exèrcit Roig i fou enviat a treballar a l'Institut de Recerca de Moscou de la Força Aèria de l'Exèrcit Roig.
Durant dos anys de treball a l'Institut de Recerca, va realitzar més de 800 vols de prova, després d'haver dominat la tècnica de pilotatge de 30 tipus d'avions. El 3 de desembre de 1931, Txkàlov va participar en les proves d'un portaavions volador, un bombarder pesat que transportava fins a cinc avions de combat a les ales i al fuselatge.
El 1932, l'Institut de Recerca de la Força Aèria va ser transferit del camp de Khodinskoie a Moscou a un aeròdrom proper a la ciutat de Sxólkovo, regió de Moscou. Un esdeveniment ordinari com el trasllat es va convertir en la primera desfilada aèria de l'URSS amb un vol sobre la Plaça Roja. 45 avions van volar en una columna de tres avions seguits, i al capdavant hi havia un bombarder TB-3 amb el número 311 a la cua, pilotat per la tripulació de Valeri Txkàlov. Història de l'Institut de Recerca de la Força Aèria
El gener de 1933, Valeri Txkàlov tornava a estar a la reserva i va ser traslladat a treballar com a pilot de proves a la planta d'aviació de Moscou núm. 39. Juntament amb el seu amic Aleksandr Aníssimov, va provar l'últim avió de combat dels anys 30 l'I-15 (biplà) i l'I-16 (monoplà) dissenyats per Polikàrpov. Va participar en les proves de destructors de tancs "VIT-1" i "VIT-2", així com a la dels bombarders pesats "TB-1", "TB-3" i un gran nombre d'avions experimentals de l'Oficina de Disseny Polikàrpov. També va realitzar noves acrobàcies aèries: un gir ascendent i un gir lent.
El 5 de maig de 1935, el dissenyador d'avions Nikolai Polikàrpov i el pilot de proves Valeri Txkàlov van ser guardonats amb el màxim guardó governamental - l'Orde de Lenin - per la creació del millor avió de combat.
Rècords aeronàutics miniatura|esquerra|Stalin, Voroixílov, Kaganóvitx, Txkàlov i Beliakov. Reunió després del vol a l'Extrem Orient. Aeròdrom de Sxelkovski, 10 d'agost de 1936 miniatura|esquerra|Baidukov, Txkàlov, el plenipotenciari de l'URSS Troianovski i Beliakov després d'una recepció amb el president dels Estats Units Roosevelt a la Casa Blanca. 28 de juny de 1937 miniatura|ANT-25 en vol A la tardor de 1935, el pilot Gueorgui Baidukov va suggerir que Txkàlov organitzés un vol de rècord des de l'URSS als Estats Units, a través del pol Nord, i dirigís la tripulació de l'avió. A la primavera de 1936, Txkàlov, Baidukov i Beliakov es van adreçar al govern amb la proposta de dur a terme aquest vol, però Stalin va indicar un pla de ruta diferent: Moscou - Petropàvlovsk-Kamtxatski, en témer que es repetís l'intent fallit de Levanevski (a l'agost de 1935, el vol de S. Levanevski, G. Baidukov i V. Lévtxenko a la ruta Moscou - Pol Nord - San Francisco es va haver d'interrompre a causa d'una fuita al dipòsit de combustible).
El vol de la tripulació de Txkàlov des de Moscou fins a l'Extrem Orient va començar el 20 de juliol de 1936 i va durar 56 hores abans d'aterrar a la llengua de sorra de l'illa Udd, al mar d'Okhotsk. La longitud total de la ruta rècord va ser de 9375 quilòmetres. Ja a l'illa Udd, es va posar a bord de l'avió la inscripció "La ruta de Stalin", i es va guardar per al següent vol, a través del pol nord cap a Amèrica. Tots dos vols de Txkàlov van portar oficialment aquest nom fins al començament de la lluita contra el culte a la personalitat de Stalin. Pel vol a l'Extrem Orient, tota la tripulació va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica amb l'Orde de Lenin: la medalla Estrella d'Or, introduïda el 1939 després de la mort de Txkàlov, només es va concedir el 2004 als seus fills. A més, Txkàlov va rebre un avió personal U-2 (ara en un museu de Txkàlovsk). L'excepcional importància propagandística d'aquest vol per al seu temps s'evidencia en el fet que Ióssif Stalin va arribar personalment el 10 d'agost de 1936 al camp d'aviació de Sxelkovski, prop de Moscou, per conèixer la tripulació de l'avió que tornava. A partir d'aquest moment, Txkàlov va aconseguir la fama a l'àmbit nacional soviètic.
Chkalov va continuar demanant permís per volar als Estats Units i el maig de 1937 es va obtenir el permís. L'avió ANT-25 es va enlairar el 18 de juny. El vol va tenir lloc en condicions molt més difícils que l'anterior (sense visibilitat, amb glaç, etc.), però el 20 de juny l'avió va aterrar amb seguretat a Vancouver, Washington, Estats Units. La longitud del vol va ser de 8504 quilòmetres. Tots els membres de la tripulació es van convertir en celebritats als Estats Units. Entre els que van rebre la tripulació a terra estatunidenca hi havia l'ambaixador de l'URSS als Estats Units Aleksandr Troianovski i George Marshall, el futur general i Secretari d'Estat dels Estats Units, que més tard va rebre els membres de la tripulació a casa seva.
Per aquest vol, la tripulació va rebre l'Orde de la Bandera Roja.
Mort Txkàlov va morir el 15 de desembre de 1938 mentre pilotava un prototip del caça Polikàrpov I-180, que es va estavellar durant el seu primer vol de prova. La sèrie d'esdeveniments previs a l'accident no és del tot clara. Cap dels dos principals dissenyadors de l'avió, Nikolai Polikàrpov i Dmitri Tomaixévitx, no havia aprovat el vol, i ningú no havia signat un formulari que permetés treure el prototip de la fàbrica. En qualsevol cas, Txkàlov va enlairar-se i va fer un circuit de baixa altitud al voltant de l'aeròdrom. Per al segon circuit, Txkàlov va volar més lluny, i va ascendir a més de 2.000 m, tot i que el pla de vol prohibia específicament superar els 600 m. Aparentment, Txkàlov va calcular erròniament l'aproximació d'aterratge i va fer curt en la seva arribada a l'aeròdrom, però quan va intentar corregir l'aproximació, el motor M-88 es va aturar inesperadament. Txkàlov va poder evitar diversos edificis, però en l'últim moment, l'avió va tocar els cables d'una línia elèctrica. L'ala dreta va colpejar un dels pals de la línia i, girant-se sobre si mateix, es va estavellar contra un munt de deixalles de fusta. Txkàlov va ser llançat fora de la cabina 10-15 metres juntament amb la secció de la cua del fuselatge, els controls i el seient. No s'hi va calar foc, però Txkàlov va colpejar el cap contra unes peces de metall que es van trobar al lloc de la caiguda. Fou rescatat encara amb vida, però va morir dues hores després a causa de la gravetat de les ferides. Les seves cendres són enterrades a la Muralla del Kremlin.
La investigació oficial del govern va concloure que el motor es va apagar perquè es va refredar massa ràpid en absència d'aletes de refrigeració. Altres van llançar la hipòtesi que Txkàlov havia fet avançar l'accelerador massa ràpid i, per tant, va ofegar el motor. Com a resultat de l'accident, Tomaixévitx i diversos altres funcionaris, que van instar el primer vol, van ser arrestats immediatament i condemnats a llargues penes de presó per llançar un avió amb nombrosos mal funcionaments que van provocar la mort del pilot.