Fritz Brun (Lucerna, 18 d'agost de 1878 – Grosshöchstetten, cantó de Berna, 29 de novembre de 1959) va ser un compositor, director d'orquestra i pianista suís. Autor de deu simfonies escrites entre 1901 i 1953, ocupa una posició destacada dins del simfonisme suís de la primera meitat del segle XX i es mantingué essencialment fidel a una concepció tonal i postromàntica de la música, amb una forta atenció al desenvolupament temàtic i al contrapunt.
Format al Conservatori de Colònia amb Franz Wüllner, va mantenir amistat amb compositors com Volkmar Andreae i Othmar Schoeck. Entre 1909 i 1941 dirigí els concerts simfònics de la Bernische Musikgesellschaft a Berna, activitat que desenvolupà paral·lelament a la composició. La seva música va quedar relativament marginada després de la seva mort, però des de començaments del segle XXI ha experimentat una recuperació discogràfica important, especialment gràcies als enregistraments integrals de la seva obra orquestral dirigits per Adriano.
Infància i formació Brun va néixer a Lucerna en una família de recursos modestos. El seu pare, mestre d'ensenyament secundari, va morir quan Fritz tenia vuit anys, i el jove músic començà aviat a contribuir a l'economia familiar tocant l'harmònium durant els serveis religiosos dominicals de la presó de Lucerna. Rebé classes regulars de piano de Julie Kopp i, entre 1892 i 1895, estudià també amb l'organista Franz Josef Breitenbach.
Durant dos anys estudià piano amb Willem Mengelberg, que aleshores exercia de director musical a Lucerna, i posteriorment continuà amb Peter Fassbaender. La relació amb Mengelberg, que després es convertiria en una de les grans figures de la direcció orquestral europea, constituí un dels primers contactes de Brun amb una concepció professional de la interpretació simfònica.
El 1896 ingressà al Conservatori de Colònia, on estudià composició i direcció amb Franz Wüllner, piano amb Max van de Sandt i teoria amb Arno Kleffel. Wüllner, que també dirigia els concerts de la Orquestra Gürzenich de Colònia, proporcionà a Brun una formació sòlidament vinculada a la tradició simfònica alemanya de Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms i Anton Bruckner.
Durant els anys de Colònia establí una amistat duradora amb Volkmar Andreae, també estudiant del conservatori. Aquesta relació seria important per a la posterior difusió de la música de Brun, ja que Andreae dirigiria les estrenes mundials de diverses de les seves simfonies.
Brun acabà els estudis el 31 de juliol de 1901. La Primera simfonia, composta aquell mateix any com una de les primeres obres de gran format de la seva carrera, va ser estrenada a Arnhem el 1902 i contribuí al seu primer reconeixement com a compositor.
Berlín, Londres i Dortmund Després de graduar-se, Brun es traslladà a Berlín, on entre 1901 i 1902 treballà com a professor de música i músic privat del príncep Jordi de Prússia. El príncep disposava d'una important biblioteca que Brun pogué utilitzar per aprofundir en el coneixement del repertori musical i literari.
Després de la mort del príncep, Brun es traslladà temporalment a Londres, on es guanyà la vida fent classes de piano, acompanyant cantants i orquestrant cançons per al music hall. Aquesta etapa fou breu i el 1902 acceptà una plaça de professor de piano i teoria al Conservatori de Dortmund, però la institució entrà en fallida pocs mesos després.
El 1903 retornà definitivament a Suïssa i s'establí a Berna, on obtingué una plaça de professor de piano a l'escola de música de la ciutat. Paral·lelament actuà com a pianista i continuà component, alhora que viatjava regularment a Itàlia entre 1904 i 1908.
Director a Berna El febrer de 1909 Brun succeí Karl Munzinger com a director dels concerts simfònics de la Bernische Musikgesellschaft. Mantingué aquest càrrec durant més de tres dècades, fins al final de la temporada 1940–1941, i es convertí en una de les principals figures de la vida musical bernesa.
També dirigí el Cäcilienverein i el Berner Liedertafel, amb els quals realitzà gires fora de Suïssa, entre les quals destaquen viatges a Roma el 1923 i París el 1926. La combinació de repertori simfònic i coral li permeté dirigir tant les grans obres orquestrals com oratoris i composicions simfonicocorals.
Brun defensà especialment la gran tradició germànica, amb repertori de Beethoven, Brahms, Bruckner i Richard Wagner, però també programà música contemporània de Gustav Mahler, Richard Strauss, Max Reger, Claude Debussy, Maurice Ravel i Arthur Honegger. Aquesta amplitud mostra que, malgrat el caràcter conservador de la seva pròpia música, la seva activitat com a director no es limitava al repertori tradicional.
Durant els seus últims mesos com a director a Berna completà un cicle de les nou simfonies de Beethoven, culminat amb la Missa solemnis. El projecte constituí una mena de síntesi de la seva concepció musical, profundament vinculada a la tradició simfònica beethoveniana.
Activitat institucional Brun mantingué també una activitat destacada en les institucions musicals suïsses. Entre 1926 i 1940 fou vicepresident de la Schweizerischer Tonkünstlerverein, l'Associació Suïssa de Músics. Des d'aquesta posició participà en la promoció de compositors suïssos contemporanis i en la consolidació d'una vida musical nacional més professionalitzada.
El 26 de novembre de 1921 la Universitat de Berna li concedí el títol de doctor honoris causa en reconeixement de la seva activitat musical. Brun dedicà posteriorment la seva Simfonia núm. 4 a la universitat com a mostra d'agraïment.
El 1954 rebé el premi de la Schweizerischer Tonkünstlerverein i el 1958 fou guardonat amb el Premi d'Art de Lucerna. Aquestes distincions reflecteixen el prestigi de què gaudia dins del món musical suís malgrat que la seva música tingués una difusió internacional limitada.
Relació amb altres compositors L'amistat amb Volkmar Andreae fou especialment important per a Brun. Andreae, director de la Tonhalle-Orchester Zürich, dirigí les estrenes de les simfonies núm. 2, 4, 5 i 9. Aquesta col·laboració permeté presentar les obres de Brun davant d'una de les principals orquestres suïsses i consolidà la seva reputació nacional.
Hermann Scherchen, en canvi, dirigí a Winterthur les estrenes de les simfonies núm. 6, 7 i 8. La participació d'un director tan associat a la música contemporània resulta significativa, ja que mostra que Brun no era percebut únicament com una figura conservadora, sinó com un simfonista amb prou interès estructural per atreure intèrprets vinculats a les avantguardes.
Brun mantingué igualment una estreta amistat amb Othmar Schoeck. Els dos compositors compartiren durant anys interessos musicals i personals, i la influència de Schoeck és perceptible especialment en algunes de les cançons de Brun, com Auf meines Kindes Tod, Die drei Zigeuner i Jugendgedenken.
Simfonies El centre del catàleg de Brun és el conjunt de deu simfonies compostes entre 1901 i 1953. A diferència de molts compositors de la seva generació, no abandonà mai el gènere simfònic i continuà utilitzant-lo com a principal vehicle de desenvolupament musical fins als últims anys de la seva vida.
La Simfonia núm. 1, escrita el 1901, encara mostra clarament la influència de la formació de Colònia i de la tradició brahmsiana. La Segona, en si bemoll major, acabada el 1911, amplia considerablement les dimensions de l'orquestra i mostra una personalitat més definida.
La Tercera simfonia, en re menor, composta el 1919, representa un dels punts culminants de la primera maduresa del compositor. La Quarta, en mi major, acabada el 1925 i dedicada a la Universitat de Berna, reforça encara més l'escriptura contrapuntística i el desenvolupament orgànic de grans arcs simfònics.
La Cinquena, en mi bemoll major, data de 1929; la Sisena, en do major, de 1932–1933; i la Setena, en re major, de 1937. Les dues últimes mostren una escriptura progressivament més concentrada i una major independència contrapuntística de les veus.
La Vuitena, en la major, fou composta el 1942, ja després de la retirada de Brun de la vida musical pública. La Novena, en fa major, data de 1949–1950, i la Desena, en si bemoll major, de 1953, tanca el seu cicle simfònic quan el compositor ja tenia setanta-cinc anys.
Només tres de les deu simfonies arribaren a publicar-se durant la vida del compositor, un dels factors que dificultaren notablement la seva difusió internacional. La recuperació posterior dels manuscrits i els enregistraments moderns han permès estudiar el conjunt com un dels cicles simfònics més extensos produïts per un compositor suís del segle XX.
Altres obres orquestrals A més de les simfonies, Brun escrigué diverses obres orquestrals independents. Aus dem Buche Hiob (1906), inspirada en el Llibre de Job, és una de les primeres obres en què el compositor intenta construir una estructura orquestral de gran tensió dramàtica fora del model simfònic tradicional.
El Symphonischer Prolog de 1942 pertany al començament de la seva etapa de retir a Morcote, mentre que l'Ouvertüre zu einer Jubiläumsfeier (1950) i la Rhapsodie (1957–1958) corresponen als últims anys de la seva producció. Aquesta última és una de les seves obres orquestrals finals i mostra que Brun continuà component fins poc abans de la mort.
També escrigué un Concert per a piano en la major, acabat el 1946, i un Concert per a violoncel en re menor de 1947. Totes dues obres mantenen la mateixa orientació simfònica de les grans partitures orquestrals i integren el solista dins d'un discurs dens i contrapuntístic més que no pas dins del model virtuosístic tradicional.
Música de cambra i vocal La música de cambra constitueix un altre àmbit important del catàleg. Brun compongué quatre quartets de corda, un quintet amb piano, sonates per a violí i violoncel i diverses altres peces instrumentals. El seu Quartet de corda núm. 3 en fa major, compost el 1943, ha estat enregistrat modernament pel Quartet Amar juntament amb el Quartet de corda op. 37 d'Othmar Schoeck.
La producció vocal inclou nombrosos lieder per a veu i piano, així com obres corals. Brun utilitzà textos de poetes com Johann Wolfgang von Goethe, Joseph von Eichendorff i Eduard Mörike, i durant la seva vida aquestes composicions vocals tingueren sovint una difusió superior a la de les simfonies.
Estil musical El llenguatge de Brun parteix de la gran tradició simfònica alemanya del segle XIX. Beethoven, Brahms i Bruckner constitueixen punts de referència essencials, però la seva música no és una imitació directa d'aquests autors. L'element més característic és la construcció de grans formes a partir de petits motius sotmesos a un desenvolupament continu, sovint mitjançant un contrapunt molt dens.
Brun es mantingué sempre dins d'un marc tonal, fins i tot quan bona part de la música europea avançava cap a l'atonalitat, el dodecafonisme i altres formes d'avantguarda. La seva evolució estilística es produeix, per tant, principalment a través de l'augment de la complexitat harmònica i contrapuntística i no mitjançant l'abandonament del sistema tonal.
L'escriptura orquestral evita generalment l'efectisme i tendeix a utilitzar els instruments com a veus independents dins d'una textura polifònica. Aquesta orientació explica també la seva afinitat amb Brahms i Bruckner i la relativa distància respecte del colorisme de Strauss o de l'impressionisme francès, malgrat que Brun coneixia i dirigia habitualment aquest repertori.
Una altra característica de les simfonies és la preferència per processos de llarg recorregut. Els clímaxs solen ser resultat d'acumulacions prolongades i la forma tendeix a desenvolupar-se orgànicament a partir dels materials inicials. Aquesta concepció contribueix a donar a les seves obres una aparença tradicional a primera vista, però una considerable complexitat estructural en l'anàlisi detallada.
Retirada i darrers anys