miniatura|Rotlles de pa de gespa El pa de gespa és el gruix superior on creix la gespa que s'extreu per trasplantar-la. Té un gruix variable en funció del medi de sòl que suporti una determinada comunitat de gespes. En anglès britànic i australià, i és una expressió difosa arreu, el pa de gespa es coneix més comunament com a turf, i el terme americà "sod" s'utilitza principalment en agricultura. El pa de gespa es fa normalment amb herbes que estenen lateralment les seves arrels pel sòl i formen una estora densa.
El pa de gespa s'utilitza per establir gespa o vies verdes, en espais com camps de golf o estadis esportius. Normalment, després de la construcció o altres tipus de disrupció del paisatge, els constructors, propietaris i especialistes en paisatgisme col·loquen pa de gespa per facilitar l'establiment d'una coberta herbacia.
El pa de gespa es conrea en granges especialitzades, on l'herba es conrea entre 12 i 18 mesos abans que l'equip agrícola especialitzat talli el gruix de la capa superior del sòl i el prepari per al transport. Sovint es talla en quadrats o rotllos, cosa que en facilita el transport i la distribució. Es conreen diferents espècies d'herba en diferents geografies a causa de les diferents condicions climàtiques. Més recentment, alguns productors han desenvolupat barreges de gespa que inclouen flors silvestres i altres plantes autòctones.
Usos El pa de gespa s'utilitza generalment per a gespes, camps de golf i estadis esportius a tot el món. A la construcció residencial es ven a jardiners, constructors d'habitatges o propietaris que l'utilitzen per establir una zona verda ràpidament i evitar l'erosió del sòl. El pa de gespa es pot utilitzar per reparar una petita zona de gespa, un camp de golf o un camp d'atletisme que ha mort i s'utilitza com una alternativa més ràpida a tornar a créixer una gespa a partir de llavors. El pa de gespa també és eficaç per augmentar la refrigeració, millorar la qualitat de l'aire i l'aigua i ajudar a la prevenció d'inundacions mitjançant el drenatge de l'aigua. miniatura|El pa de gespa s'ha utilitzat històricament com a material de construcció en diverses parts del món, inclosos els colons de les praderies americanes i a Escandinàvia. La construcció moderna de vegades inclou aplicacions similars en cobertes verdes. Escandinàvia té una llarga història en l'ús de teulades de gespa, i un tipus de casa tradicional és la casa islandesa de pa de gespa. miniatura|Les cases cobertes d'herba són part de l'arquitectura tradicional d'Islàndia. Als Estats Units, després de l'aprovació de la Homestead Act pel Congrés el 1862, els colons de les Grans Planes van utilitzar maons de gespa per construir cases senceres. Va ser un mètode eficaç perquè la gespa de les praderies de les Grans Planes era tan densa i difícil de tallar que es va guanyar el sobrenom de "marbre de Nebraska”. El ferrer John Deere va fer fortuna quan va ser el primer a fabricar una arada que podia tallar la gespa de les praderies de manera fiable.
Es fan servir diferents tipus de gespa per a la instal·lació de pans de gespa.
Cultiu El pa de gespa es conrea en granges especialitzades, normalment a menys de 150 km del mercat objectiu. Això minimitza tant el cost del transport com el risc de danys al producte. Les granges que produeixen aquestes catifes verdes poden tenir moltes varietats d'herba cultivades en un mateix lloc per adaptar-se millor a l'ús i les preferències del consumidor. alt=Harvesting sod|miniatura|Recollint pa de gespa miniatura|Gespa del camp de golf feta amb pa de gespa Es recull normalment entre 10 i 18 mesos després de la sembra, depenent del clima on creixi. Durant el cultiu se'l fertilitza, se sega amb freqüència, es rega i, en alguns casos, s'aspira per eliminar-ne els retalls. Es cull amb equips especialitzats, i es talla amb precisió a mides estandarditzades. El pa de gespa es recull normalment en petites lloses quadrades o rectangulars enrotllades, o en grans rotllos de 120 cm d'ample.
Abans del cultiu comercial modern del pa de gespa, els possibles consumidors pagaven als agricultors per tallar i collir les seves pastures.
La Universitat Estatal de Mississippi als Estats Units va desenvolupar un mètode hidropònic per cultivar pa de gespa el 2006. Per al nombre limitat de granges de pa de gespa que l'exporten internacionalment, aquest pa sense sòl pot ser transportat de manera més eficient i amb menys pes que el pa de gespa tradicional. A més, com que no es conrea a terra, no cal rentar-la per deixar-ne les arrels nues, cosa que escurça el temps i el cost necessaris per a l'exportació.
Impacte sobre els sòls Un estudi de granges de pa de gespa a Turquia va trobar una pèrdua significativa de terra vegetal i nutrients clau en recollir els pans, més que en altres tipus d'agricultura a la regió.
Immediatesa En moltes aplicacions, com ara el control de l'erosió i els camps esportius, la immediatesa és un factor clau. Les llavors de plantació poden ser arrossegades pel vent, menjades pels ocells o trencades a causa de la sequera. Es triguen unes setmanes a formar una gespa visualment atractiva i encara més temps per a què sigui prou robusta per al seu ús. El pa de gespa evita en gran manera aquests problemes i, amb la cura adequada, la gespa recentment col·locada sol ser completament funcional en un termini de 30 dies després de la instal·lació, i el seu sistema d'arrels és comparable al d'una gespa sembrada de dos o tres anys més. La gespa també redueix l'erosió, estabilitzant el sòl.
Molts cultivars i algunes espècies només es poden reproduir vegetativament en lloc de sexualment (mitjançant llavors). Per a aquests, el cultiu de pa de gespa és l'únic mitjà per produir plantes addicionals. Per cultivar aquestes varietats, les granges de pa de gespa utilitzen una tècnica anomenada <i>sprigging</i>, on les estores de gespa recentment recollides es tallen en fileres primes i es replanten al camp.
Espècies utilitzades miniatura|Una segadora de rodets típica que funciona en una granja de pa de gespa
Herba de festuca Festuca alta La festuca alta (Lolium arundinaceum) és un tipus de gramínia d'estació freda originari d'Europa que s'utilitza habitualment per als pasade m gespa. És moderadament tolerant tant a la sequera com a les temperatures extremes. Com a tal, és especialment popular en molts ambients temperats, coneguts a les indústries de la gespa i el paisatgisme com la "zona de transició". En aquestes zones, els estius són massa calorosos per a la majoria de les gramínies d'estació freda, mentre que els hiverns són massa freds per a la majoria de les gramínies d'estació càlida. La festuca alta s'adapta bé a diversos sòls, és moderadament tolerant a l'ombra i resistent a la majoria de malalties, però és vulnerable a la taca marró i al blefag per Pythium. Creix més activament (i per tant proporciona l'aspecte més desitjable) a la primavera i la tardor, i requereix un reg moderat durant l'estiu. A causa del seu hàbit de creixement en grup o manat, que és únic entre les gramínies comunes de gespa, no s'estén agressivament ni envaeix les zones adjacents un cop establerta. Tanmateix, tampoc omple activament els espais nus, i pot ser necessari un manteniment periòdic (com la sobresembra) per mantenir una superfície uniforme. Aquest hàbit de creixement en grup o manat contribueix a una tolerància al desgast una mica menor en comparació amb el Kentucky Bluegrass o la Bermuda, cosa que fa que sigui menys utilitzat per a finalitats com ara camps esportius.
Festuques fines Les festuques fines (F. rubra, F. rubra subsp. commutata, F. trichophylla) són menys populars com a gespa que les festuques altes. Com els seus noms suggereixen, presenten fulles molt més primes i toleren altures de sega més baixes que les festuques altes. Poden ser una mica més resistents a les malalties comunes i generalment prefereixen climes frescos i més ombrívols. Per altra banda, les seves característiques són similars, excepte les festuques vermelles rastreres (F. rubra), que es propaguen a través de rizomes i poden formar una gespa densa. Les festuques fines s'utilitzen generalment en barreges amb altres gramínies per a la tolerància a l'ombra i la qualitat del sòl.
Bluegrass de Kentucky La gespa blava (o Bluegrass) de Kentucky (Poa pratensis), també coneguda com a herba comuna o de prat llis, s'utilitza àmpliament en la producció de pans de gespa i gespes plantades a les zones d'estació freda de tot el món a causa de la seva tolerància al fred, aspecte i capacitat per formar una base densa de gespa. Aquesta espècie s'estén a través de llavors i rizomes subterranis, cosa que li permet establir un sistema d'arrels fort que contribueix a les seves característiques naturals de formació de gespa. Aquestes qualitats són especialment importants per a la producció i l'ús comercial de pa de gespa.
S'han desenvolupat nombrosos cultivars per millorar-ne trets específics, com la resistència a la sequera, la tolerància a l'ombra, el maneig de malalties i la qualitat general de la gespa. Cultivars com ara 'Midnight', 'Barserati' i 'Blue Note' han tingut un bon rendiment constant en diversos assajos, mostrant un fort rendiment estacional i resistència a malalties comunes de la gespa com ara la taca grisa de la fulla i la taca del dòlar.National Turfgrass Evaluation Program. (2024). 2020 Kentucky Bluegrass Test Progress Report NTEP No. 24-1. Beltsville, MD: USDA/ARS. NTEP Report
Bella bluegrass
La Bella bluegrass, una variant de la Bluegrass de Kentucky, va ser desenvolupada per la Universitat de Nebraska-Lincoln com una gramínia resistent a la sequera amb potencial per ajudar a conservar l'aigua.John Hollenhorst New variety of Kentucky Bluegrass could conserve water Deseret News, Retrieved 20 September 2011 Va ser la primera gra de gra vegetativa comercial i es ven només com a gespa o taps. El cultivar té un creixement lateral pronunciat però un creixement vertical mínim, que només creix fins a uns 10 cm d'alçada. Pot créixer en sòls pobres i s'ha utilitzat en alguns llocs del nord dels Estats Units.What's New From What's From Buff To Blue: Grasses For a Green Environment University of Nebraska–Lincoln, Retrieved 31 January 2011
Herba Zoysia La zoysia (Zoysia sp.), també coneguda com a herba de Manila o herba de gespa a les zones de l'Extrem Orient, és una gespa de temporada càlida originària d'Àsia i naturalitzada principalment a les Amèriques. Les espècies comunes que s'utilitzen per a la gespa inclouen la Zoysia japonica i la Zoysia matrella, incloent-hi diversos híbrids d'ambdues. L'herba s'estén gradualment mitjançant rizomes i estolons, un hàbit de creixement que normalment resulta en una base densa de gespa que pot suprimir l'establiment d'algunes males herbes. El creixement lent i dens de la zoysia també és propens a desenvolupar una capa substancial de palla, que és una barreja de material orgànic mort i viu a la superfície del sòl que pot frenar l'aigua i els nutrients perquè no arribin a les arrels i pot requerir una escarificació periòdica. Aquesta densitat també proporciona tolerància a temperatures extremes, la sequera i el trànsit.
Com que l'herba germina i creix lentament, l'establiment a partir de llavors sovint no té èxit, i normalment es planta com a pa de gespa o taca. En comparació amb moltes gespes típiques de les regions d'estació freda, la Zoysia establerta generalment requereix menys reg i fertilització durant la temporada de creixement. Per contra, la seva lenta taxa de creixement significa que també triga a recuperar-se dels danys o malalties. Com a herba d'estació càlida, després de la primera gelada forta entra en dormància i es torna marró clar i generalment trenca aquesta dormància quan les temperatures del sòl pugen constantment per sobre dels 10°C.
Herba de les Bermudes