Diane d'Andouins (nascuda el 1554 al castell de Hagetmau a Gascunya; morta el 1620 al castell de Hagetmau), sovint anomenada La belle Corisande (La Bella Corisande), va ser comtessa de Guiche i amant del rei Enric IV de França des del 1583 fins al 1590 aproximadament.

Aquesta dona culta d'una antiga família noble gascona va captivar Enric IV durant vuit anys amb el seu enginy i intel·lecte. Durant aquest temps, no només va ser la seva amant influent, sinó també la seva assessora i aliada política. La mateixa Diana es va donar el sobrenom de Corisande, manllevant-lo de l'heroïna del romanç cavalleresc Amadís de Gaula.

Fins i tot després que Enric IV acabés oficialment la seva relació amb Diana en favor de la seva nova amant, Gabrielle d'Estrées, els dos van mantenir una relació amistosa.

Biografia Infància i joventut Diane d'Andouin va néixer el 1554, era la filla granIn vielen Publikationen ist zu lesen, Diane sei die einzige Tochter gewesen, aber Paul d’Andouins heiratete nach dem Tod seiner ersten Frau in zweiter Ehe Madeleine de Bretagne-Avaugour, mit der er eine gemeinsame Tochter hatte. Vgl. J. de Jaurgain: Corisande d’Andoins, Comtesse de Guiche et Dame de Gramont, 1907, S. 108. de Paul d'Andouin, comte de Louvigny i senescal de Bearn, i la seva primera esposa, Anne-Marguerite de Cauna, al castell dels seus pares a Hagetmau, 26 quilòmetres al sud de Mont-de-Marsan. A través dels seus pares, estava relacionada tant amb els comtes de Foix com amb la família de Poitiers, pertanyent així a l'alta noblesa del Regne de Navarra.

Òrfena als vuit anys, va créixer sota la cura de Joana de Navarra a la cort reial navarresa de Pau. Com a única hereva d'una de les famílies nobles més antigues de Bearn i Gascunya, tenia dret a un gran dot i, per tant, era una candidata molt buscada per al matrimoni. Als dotze anys, Diana, que havia estat criada com a hugonota, va ser declarada major d'edat i es va prometre amb Filibert de Gramont (1552–1580) de la Casa Catòlica de Guiche en una cerimònia solemne al castell de Pau el 16 d'agost de 1567. Per al casament, que va tenir lloc 15 mesos després, el 21 de novembre de 1568, al castell de Bidache,Vgl. R. Ritter: Corisande d’Andoins, 1959. es va convertir al catolicisme.Agnes Becherer: Das Bild Heinrichs IV. (Henri Quatre) in der französischen Versepik (1593-1613). Narr, Tübingen 1996, ISBN 3-8233-5166-4, S. 66 (online). Poc després del matrimoni, el pare de Filibert, Antoine I de Gramont, va renunciar al títol de comte en favor del seu fill, convertint així Diana en comtessa de Guiche.

Comtessa de Guiche Del seu matrimoni amb Filibert van néixer dos fills: Antoine II de Gramont (c. 1572–1644), 1r duc de Gramont, es va casar 1) l'1 de setembre de 1601 amb Louise de Roquelaure, 2) el 17 de març de 1618 amb Claude de Montmorency-Bouteville Catherine Charlotte (1573–1627), es va casar el 1591 amb François Nompar de Caumont, comte de Lauzun

Els historiadors dels segles XVII i XVIII sovint opinaven que el fill de Diana, Antoine, era un fill il·legítim d'Enric IV. Així, perpetuaven una afirmació de la novel·la "Roman royal ou Aventures de la Cour", publicada per primera vegada el 1620 per Louise-Marguerite de Lorraine sota un pseudònim, que, tanmateix, no pretenia en absolut tenir precisió històrica. En aquesta publicació, més tard coneguda també com a "Les amours du grand Alcandre", sobre els afers amorosos d'Enric IV, el rei ofereix a Diana l'oportunitat de legitimar el seu fill Antoine. Tanmateix, els historiadors moderns consideren això completament inversemblant i una llibertat literària presa per l'autor.

Philibert de Gramont va morir a causa d'una ferida que va patir el 2 d'agost de 1580, durant el setge de La Fère, deixant Diana vídua als 26 anys. En el seu testament del 7 d'agost, el seu marit l'havia nomenat tutora dels seus dos fills menors, J. de Jaurgain: Corisande d’Andoins, Comtesse de Guiche et Dame de Gramont, 1907, S. 122. de manera que en els anys següents Diana va gestionar per si sola les extenses terres de la seva família i, per tant, va governar el comtat de Guiche.

Amant d'Enric IV Al llarg de la seva vida, Diana va mantenir una relació molt estreta amb la cort reial de Pau, on havia passat la seva infància. Era molt amiga de Caterina de Borbó, la germana d'Enric IV, i Diana sovint s'allotjava al castell de Pau per visitar la seva amiga. Va ser allà on va conèixer Enric IV per primera vegada a la primavera de 1582, després que ell s'hagués convertit en rei de Navarra.Einige Publikationen nennen Bordeaux oder das Jahr 1583 als Ort oder Zeitpunkt des ersten Treffens.

Gràcies a la seva completa educació a la cort reial, Diana tenia una alta educació i era molt culta. S'interessava per la poesia i era amiga de Michel de Montaigne, que va incloure 29 sonets dÉtienne de La Boétie als seus Assajos en honor seu. Els contemporanis també van confirmar el seu intel·lecte agut i el seu enginy excepcional. Va ser per aquestes qualitats que Enric de Navarra es va enamorar de la jove vídua. La seva història d'amor està documentada des del gener de 1583. En aquell moment, Enric va passar un llarg període de temps al castell de Hagetmau per primera vegada. Nombroses visites addicionals del rei de Navarra a Hagetmau estan documentades l'any 1583. Més tard, va triar el castell de Pau com a residència per a ell i la seva amant, mentre que la seva esposa, Margarida de Valois, va romandre al castell de Nérac.

Així doncs, Diana es va incorporar oficialment a la llista d'amants dels reis de França, però la seva relació va diferir significativament de les nombroses altres relacions que Enric va tenir al llarg de la seva vida. En primer lloc, amb més de vuit anys, va durar molt més que la majoria de les altres relacions d'Enric; en segon lloc, Diana, que era gairebé igual a ell, ocupava una posició molt superior a la d'una simple amant. Era alhora confident i assessora, una amiga culta i partidaria del rei. Va tenir una influència tan profunda sobre Enric que Théodore Agrippa d'Aubigné va escriure al seu pamflet *Confession catholique du sieur de Sancy* que podia "girar i torçar aquest príncep com volgués" (en francès: "[...] tourne et remuë ce Prince comme elle veut [...]").

La parella va mantenir una correspondència animada durant la seva relació. Les cartes d'Enric a la seva amant demostren clarament l'abast de la seva confiança en Diana i quant confiava en ella i en els seus consells en la seva presa de decisions. Diane, al seu torn —tot i ser catòlica— va donar suport a la seva lluita contra la Lliga Catòlica durant les Guerres Hugonotes (Guerres de religió a França), no només amb paraules i consells amables, sinó també amb grans sumes de diners i tropes reclutades de les seves finques.

Avui dia es conserven nombroses cartes entre els dos. Trenta-set d'elles es van publicar al Mercure de France el 1765 i el 1766. Juntament amb altres cartes d'Enric IV que es van conèixer fins al 1843, van ser reeditades per Jules Berger de Xivrey amb el títol Recueil des Lettres missives de Henri IV. Aquestes cartes proporcionen una excel·lent documentació de la seva relació al llarg dels anys, des de la primera carta que es conserva del 1585 fins a cartes de la dècada de 1590.

Després del matrimoni del rei francès Enric III, que es va quedar sense fills, i de la mort de Enric Hèrcules de Valois-Angulema el 1584, l'últim possible hereu al tron de la Casa de Valois, Enric de Navarra es va convertir oficialment en hereu al tron francès i va començar a considerar el matrimoni al voltant del 1586.Jean Chrétien Ferdinand Hoefer: Nouvelle biographie générale depuis les temps les plus reculés jusqu'à nos jours. Band 22. Firmin Didot, Paris 1843, Spalte 533 (online). Volia casar-se amb Diana, com moltes de les seves altres amants. La promesa escrita de matrimoni, sovint esmentada en relats històrics més antics i suposadament escrita amb la seva pròpia sang, és, però, una vegada més una invenció de la novel·la esmentada Louise-Marguerites de Lorraine. El rei va demanar al seu confident íntim Théodore Agrippa d'Aubigné la seva opinió sobre els plans de matrimoni. Aquest ho va desaconsellar, i Enric posteriorment va prometre posposar els seus plans de moment. A causa de la intervenció de d'Aubigné, Diana es va convertir en la seva enemiga més ferma durant la resta de la seva vida.J.-F. Dreux du Radier: Mémoires historiques, critiques, et anecdotes des reines et régentes de France, 1808, S. 317.

A partir de 1587, la relació entre Enric i Diana va canviar gradualment. Tot i que el rei encara li jurava el seu gran amor i li professava la seva lleialtat a les seves cartes, això no li va impedir seduir Esther Imbert, de 16 anys. Diana coneixia la relació, però no va intentar desplaçar la seva rival del favor d'Enric. Probablement no veia la jove com una amenaça a la seva pròpia posició,J. de Jaurgain: Corisande d’Andoins, Comtesse de Guiche et Dame de Gramont, 1907, S. 131. tot i que Ester va donar un fill al rei. Quan va morir el 1588, Enric va informar Diana d'això en una carta, que alguns historiadors han mal interpretat com que el fill era fill de Diana i Enric.J. de Jaurgain: Corisande d’Andoins, Comtesse de Guiche et Dame de Gramont, 1907, S. 132. L'afer amorós entre els dos i la seva correspondència van continuar fins i tot després de la mort d'Enric de Navarra. El 2 d'agost de 1589, nominalment es va convertir en rei de França i, des d'aquell any, havia festejat amb èxit Antoinette de Pons, comtessa de La Roche-Guyon i marquesa de Guercheville.

Els darrers anys Diane d'Andouin només va perdre la seva influència sobre Enric IV després de 1590, quan aquest es va enamorar perdudament de Gabrielle d'Estrées, que tenia vint anys. A part de Diana, va ser l'única dona a la vida d'Enric que va aconseguir mantenir-lo amb ella durant un cert temps.

L'amant abandonada es va resignar al seu destí. Quan va donar suport a l'afecte de llarga data de la seva amiga Caterina de Borbó pel cosí de Caterina, Carles de Borbó, comte de Soissons, animant els dos amants a casar-se sense el consentiment d'Enric IV, molts historiadors ho van interpretar com un acte de venjança tardà, ja que el rei tenia plans completament diferents per a la seva germana. El projecte matrimonial va fracassar i Caterina finalment es va casar amb Enric II de Lorena el gener de 1599. En aquesta ocasió, Diana va rebre una de les últimes cartes d'Enric, en què expressava la seva decepció. Tanmateix, una altra carta, datada el 21 de setembre de 1597, testimonia que la relació entre els antics amants havia millorat, ja que Enric IV va agrair a Diana els seus serveis.

La bellesa de la comtessa de Guiche, anteriorment lloada per molts contemporanis, es va esvair considerablement amb l'edat.Diane wurde in vielen zeitgenössischen Schriften als Schönheit gepriesen. Ob dies der Realität entsprach, lässt sich heute nicht mit Gewissheit nachprüfen, denn bei allen Gemälden, die sie möglicherweise zeigen, ist nicht vollends sicher, dass Diane d'Andouins tatsächlich deren Motiv ist Es va tornar vermella i grassoneta, si no obesa. Diana es va retirar al seu castell de Hagetmau i va morir allà a l'edat d'uns 65 anys.

Referències

Bibliografia Bibliografia principal Jean-François Dreux du Radier: «Memòries històriques, crítiques i anecdòtiques de les reines i regents de França». Impremta dels germans Mame, París 1808, pàg. 305–322 (en línia). Jean de Jaurgain: «Corisande d’Andoins, comtessa de Guiche i dama de Gramont». A: «Revista Internacional d'Estudis Bascos». Núm. 1, 1907, , pàg. 105–140 (PDF; 156 kB). Jean de Jaurgain: «Corisande d’Andoins, comtessa de Guiche i dama de Gramont. Apèndixs». A: «International Review of Basque Studies». Núm. 1, 1907, , pàg. 302–319 (PDF; 130 kB). Raymond Ritter: «Corisande d’Andoins, comtessa de Guiche. Una dama de cavalleria». Albin Michel, París 1959. Ernest Alfred Vizetelly: «Les favorites d’Enric de Navarra». Chatto & Windus, Londres 1910, pàg. 88–115