«Yellow Submarine» és una cançó de la banda de rock anglesa The Beatles del seu àlbum Revolver. de 1966. També es va publicar en un senzill amb cara A doble, juntament amb «Eleanor Rigby». Escrita com a cançó infantil per Paul McCartney i John Lennon, va ser el punt vocal del bateria Ringo Starr a l'àlbum. El senzill va arribar al número u de les llistes d'èxits del Regne Unit i diversos altres països europeus, i a Austràlia, Canadà i Nova Zelanda. Va guanyar un premi Ivor Novello per les vendes certificades més altes de qualsevol senzill escrit per un compositor britànic i publicat al Regne Unit el 1966. Als Estats Units, la cançó va arribar al número dos de la llista Billboard Hot 100.
Els Beatles van gravar «Yellow Submarine» durant un període caracteritzat per l'experimentació a l'estudi de gravació. Després de gravar la pista bàsica i les veus a finals de maig de 1966, van fer una sessió per sobregrabar efectes de so nàutics, ambient de festa i cants de cor, recordant el treball anterior del productor George Martin amb membres de the Goons. Com a cançó innovadora juntament amb «Eleanor Rigby», una pista sense instrumentació de rock, el senzill va marcar un canvi radical per al grup. La cançó va inspirar la pel·lícula d'animació de 1968 Yellow Submarine i va aparèixer com a cançó d'obertura de l'àlbum de la banda sonora que l'acompanyava.
Als Estats Units, el llançament de «Yellow Submarine» va coincidir amb les controvèrsies al voltant dels comentaris de Lennon sobre "més popular que Jesús", que van portar algunes emissores de ràdio a prohibir la música dels Beatles, i l'oposició pública de la banda a la guerra del Vietnam. La cançó va rebre diverses interpretacions socials i polítiques. Va ser adoptada com una declaració antiautoritat per la contracultura durant les manifestacions de la guerra del Vietnam i també es va apropiar en vagues i altres formes de protesta. Alguns oients van veure la cançó com un codi per a les drogues, en particular el barbitúric Nembutal que es venia en càpsules grogues, o com un símbol d'escapisme. «Yellow Submarine» ha continuat sent una de les cançons preferides dels nens i ha estat interpretada sovint per Starr a les seves gires amb l'All Starr Band.
Autoria Quan li van preguntar el maig de 1966 sobre el seu paper vocal al proper àlbum dels Beatles, Ringo Starr va dir a un periodista de la NME, en referència a «Yellow Submarine»: "En John i en Paul han escrit una cançó que creuen que és per a mi, però si la faig malbé, potser haurem de trobar una altra cançó country-and-western del LP d'algú altre". En una entrevista conjunta gravada per utilitzar-la a la nit dels Premis Ivor Novello el març de 1967, McCartney i Lennon van dir que la melodia de la cançó es va crear combinant dues cançons diferents en què havien estat treballant per separat. Lennon va recordar que McCartney va introduir el cor ("the submarine ... the cornet"), que Lennon va suggerir combinar amb una melodia per als versos que ja havia escrit.
McCartney va comentar el 1966: "És un lloc feliç, això és tot... Estàvem intentant escriure una cançó infantil. Aquesta era la idea bàsica." El seu manuscrit de treball per a la lletra mostra un vers ratllat i una nota d'acompanyament de Lennon que diu: "Fastigós!! Vine a veure'm." El cantant escocès Donovan va contribuir amb el vers "Sky of blue and sea of green".
El 1972, Lennon va fer la següent declaració sobre l'autoria de la cançó: "Tots dos. Paul va escriure la tornada enganxosa. Jo vaig ajudar amb la part del trabuc."
El 1980, Lennon va parlar més sobre la cançó: " 'Yellow Submarine' és el nadó de Paul. Donovan va ajudar amb la lletra. Jo també vaig ajudar amb la lletra. Pràcticament vam fer que la cançó cobrés vida a l'estudi, però basant-nos en la inspiració de Paul. La idea de Paul. El títol de Paul... escrit per en Ringo". A la seva biografia autoritzada de 1997, Many Years from Now, McCartney recordava que se li va acudir la idea inicial mentre era al llit, i afegia que "Era pràcticament la meva cançó, si no recordo malament... Crec que John va ajudar ... però el cor, la melodia i els versos són meus".
Tanmateix , en una preestrena del rellançament del 2022 de l' àlbum Revolver dels Beatles, Rob Sheffield diu de la cançó: "Però la maqueta casolana de John mostra com va començar com una balada acústica melangiosa, que evoca la Plastic Ono Band". Diu que aquesta gravació en solitari desmenteix la idea àmpliament acceptada que «Yellow Submarine» era simplement una cançó infantil de McCartney escrita a corre-cuita per a Starr, i que transmet una ressonància emocional més profunda del que era aparent anteriorment.
Concepte i composició miniatura|Els Beatles amb Jim Stagg, 1966 L'autor Steve Turner escriu que, en el seu enfocament en temes de la infància, «Yellow Submarine» encaixava amb l'estètica psicodèlica contemporània, i que aquesta perspectiva es reflectia en els comentaris de George Harrison a Maureen Cleave en la seva entrevista "How a Beatle Lives", quan parlava de la puresa d'un individu en néixer i la corrupció gradual per part de la societat. Cleave va comparar la seva perspectiva amb una afirmació plantejada a la poesia de William Wordsworth. A Many Years from Now, McCartney diu que "va començar a fer una història, una mena de mariner antic, explicant als nens petits on havia viscut" i que la trama es va anar tornant gradualment més obscura.
Segons McCartney, la idea d'un submarí de colors va sorgir de les seves vacances a Grècia el 1963, on havia gaudit d'un caramel de cullera gelat que era groc o vermell, depenent del sabor, i conegut localment com a submarí. Lennon també havia pensat en una embarcació submarina quan ell, Harrison i les seves esposes van prendre per primera vegada la droga al·lucinògena LSD a principis de 1965. Després de l'experiència desorientadora de visitar una discoteca de Londres, van tornar a casa de Harrison a Surrey, Kinfauns, on Lennon va percebre el disseny del bungalow com un submarí amb ell com a capità. Els musicòlegs Russell Reising i Jim LeBlanc comenten que l'adopció per part de la banda d'un submarí de colors com a vaixell va coincidir amb Cary Grant capitanejant-ne un de rosa a la pel·lícula de comèdia de 1959 Operation Petticoat, realitzada durant el punt àlgid de la seva experimentació psicoanalítica amb LSD.
L'adopció de temes infantils per part dels Beatles i la psicodèlia també va ser evident en el senzill "Paperback Writer", del maig de 1966, on les veus de falset canten el títol de la cançó infantil francesa "Frère Jacques". Starr va dir més tard que trobava «Yellow Submarine» una elecció "realment interessant" per al seu lloc vocal, ja que la seva pròpia composició en aquell moment equivalia a "reescriure les cançons de Jerry Lee Lewis". En opinió de l'autor Jonathan Gould, la personalitat "ingenua" de Starr va assegurar que la cançó es presentés amb la mateixa "qualitat inexpressiva" que va donar a les pel·lícules dels Beatles. Com a resultat, continua Gould, el submarí epònim "es va convertir en una versió satíricament actualitzada de l'embarcació improbable en què Edward Lear va portar els seus personatges al mar: el vaixell verd pèsol del Mussol i el Gat, el sedàs insubmergible dels Jumblies".
La cançó comença amb la primera estrofa, obrint-se amb el vers "In the town where I was born" (A la ciutat on vaig néixer). L'estructura comprèn dues estrofes i una tornada; una tercera estrofa, seguida d'una tornada; dues estrofes més, la primera de les quals és un passatge instrumental; i tornades repetides. Segons la descripció del musicòleg Alan Pollack, la melodia és "dolorosament simple, tot i que d'una manera subtil, porta el segell pentatònic de John Lennon ". La composició utilitza només cinc acords; en l'anàlisi per nombres romans, aquests són I, ii, IV, V i vi.
La lletra ofereix un missatge antimaterialista típic de les cançons dels Beatles a Revolver i de la cultura psicodèlica. Reising i LeBlanc veuen la lletra de la cançó com una celebració dels "plaers simples de la germanor, l'aventura exòtica i l'apreciació de la natura". També veuen a «Yellow Submarine» com la banda que introdueix imatges relacionades amb els viatges per alinear-se amb un viatge psicodèlic transmès en un viatge amb LSD, un tema utilitzat de manera més introspectiva a "Tomorrow Never Knows", on Lennon exhorta l'oient a "flotar riu avall". El musicòleg William Echard reconeix els trets psicodèlics de les imatges oceàniques, la infància i la nostàlgia com a especialment prominents a la cançó, convertint així en «Yellow Submarine» un dels exemples més evidents de la preocupació de la psicodèlia del Regne Unit per un retorn a la infància.
Enregistrament Sessió principal Els Beatles van començar a gravar «Yellow Submarine» durant la vuitena setmana de les sessions per a Revolver. El projecte es va caracteritzar per l'augment de l'experimentació del grup a l'estudi, reflectint la divisió entre la seva producció discogràfica i la música que feien com a intèrprets en directe. La primera sessió de la cançó va tenir lloc als estudis EMI (ara Abbey Road Studios) el 26 de maig de 1966, però sense el productor George Martin, que estava malalt. L'autor Ian MacDonald considera l'èxit contemporani de Bob Dylan, "Rainy Day Women #12 & 35", com una possible inspiració per als Beatles. Les dues cançons comparteixen un ritme de marxa similar i una qualitat festiva per cantar en grup.
La banda va passar gran part de la tarda i el vespre assajant la cançó. Van gravar quatre preses de la pista rítmica, amb Starr tocant la bateria, Lennon a la guitarra acústica, McCartney al baix i Harrison a la pandereta. L'actuació es va gravar a un tempo més ràpid que el que apareix a la pista completa, que és en la tonalitat de Sol major.
Després d'una mescla de reducció de la presa 4, Starr va gravar la seva veu principal i els quatre van cantar les veus sobre els cors. Les parts vocals es van tractar de nou amb varispeed; en aquest cas, es van gravar un semitò més baix. La contribució de Harrison és especialment destacada, allunyant-se dels seus companys de banda per cantar una nota f1 sobre la paraula "submarí". L'enregistrament va rebre una altra mescla de reducció, reduint les quatre pistes a dues, per permetre la inclusió d'efectes de so nàutics i de festa.
Sobregravacions d'efectes de so Els Beatles van dedicar la seva sessió de l'1 de juny a afegir els efectes de so de la cançó. Per a això, Martin va aprofitar la seva experiència com a productor de discos de comèdia per a Beyond the Fringe i membres dels Goons. La banda va convidar convidats a participar, com ara Brian Jones dels Rolling Stones, la dona de Harrison, Pattie Boyd, Marianne Faithfull, els mànagers de gira dels Beatles Mal Evans i Neil Aspinall, Alf Bicknell, el xofer de la banda. L'armari de l'estudi es va obtenir per a articles com ara cadenes, campanes, xiulets, botons, una banyera de llauna i una caixa registradora.
Tot i que es van afegir efectes al llarg de la pista, es van editar en gran manera per a la gravació publicada. El so de les onades de l'oceà entra al principi de la segona estrofa i continua durant la primera tornada. Harrison va crear aquest efecte fent remolins d'aigua al voltant d'una banyera. A la tercera estrofa, es va evocar un ambient de festa mitjançant una combinació de Jones fent dringar gots i bufant una ocarina, fragments de xerrameca emocionada, els crits aguts de Boyd, Bicknell fent dringar cadenes, i monedes que cauen. Per omplir el buit de dos compassos després del vers "And the band begins to play", Martin i l'enginyer Geoff Emerick van utilitzar una gravació d'una banda de música de la biblioteca de cintes d'EMI. Van disfressar la peça empalmant la còpia gravada i reorganitzant la melodia.