El Concert per a violoncel de William Walton és el tercer i últim dels concerts per a instruments de corda del compositor, després del Concert per a viola (1929) i el Concert per a violí (1939). Va ser escrit entre el febrer i l'octubre de 1956, encarregat i dedicat al violoncel·lista Gregor Piatigorsky, solista de l'estrena a Boston el 25 de gener de 1957.
Les primeres reaccions a l’obra van ser diverses. Alguns crítics la van considerar antiquada, mentre que d’altres la van qualificar d’una obra mestra. Piatigorsky va predir que entraria al repertori internacional de concert, i la seva gravació ha estat seguida per nombroses altres interpretacions de solistes de quatre continents.
Antecedents i primeres actuacions Walton havia estat considerat avantguardista en la seva joventut, però el 1957, quan tenia uns cinquanta anys, ja era vist com un compositor de la tradició romàntica, i alguns el consideraven antiquat en comparació amb el seu jove contemporani anglès Benjamin Britten.Adams, Byron. "Walton, Sir William", Grove Music Online, Oxford University Press. Retrieved 4 February 2019 Kennedy, Michael. "Walton, Sir William Turner", Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press. Retrieved 4 February 2019 Després de la seva única òpera de llarga durada, Troilus and Cressida (1954), Covent Garden va anunciar que la seva següent obra important seria una partitura de ballet per a la temporada 1955-1956. El ballet, una versió de Macbeth, va fracassar perquè Margot Fonteyn, a qui estava destinat, no va veure amb bons ulls la idea d'interpretar Lady Macbeth.Kennedy, p. 196 Quan es va acordar un tema alternatiu, Walton ja es va comprometre a escriure un concert per a violoncel i la seva partitura de ballet mai es va materialitzar. L'encàrrec del concert va ser de 3.000 dòlars, una suma substancial en aquell moment.Kennedy, p. 196 Walton va comentar que, com a compositor professional, escriuria qualsevol cosa per a tothom, però «escric molt millor si em paguen en dòlars».Newton, p. 128–129
El concert, encarregat pel violoncel·lista Gregor Piatigorsky, va seguir la forma convencional del concert fins al punt de tenir tres moviments contrastats. Igual que amb el seu anterior Concert per a violí, escrit per a Jascha Heifetz, Walton va treballar en estreta col·laboració amb el solista mentre componia l'obra, principalment per correspondència entre el compositor des de casa seva a Ischia i el violoncel·lista, fent gires internacionals.Lloyd, p. 229–230 Piatigorsky va comentar que el món, al segle XX, havia rebut els seus concerts per a violoncel d’Anglaterra — els d'Elgar i Delius i després el de Walton.Howes, p. 109
L'estrena es va ajornar des del desembre de 1956 a causa de la malaltia de Piatigorsky. Va tenir lloc al Symphony Hall de Boston, amb l'Orquestra Simfònica de Boston dirigida per Charles Munch. Es va representar per primera vegada a la Gran Bretanya en qüestió de setmanes, el 13 de febrer de 1957, de nou amb Piatigorsky, aquesta vegada amb l'Orquestra Simfònica de la BBC sota la direcció de Sir Malcolm Sargent al Royal Festival Hall.Rutland, Harold. "Walton's New Cello Concerto", The Musical Times, February 1957, p. 69–71 L'obra es va enregistrar per primera vegada poc després de l'estrena, amb les partitures originals.Greenfield, Edward. "Gramophone Notes", The Manchester Guardian, 21 July 1959, p. 5
Anàlisi El concert té tres moviments, però no segueix la forma convencional del concert, que consisteix en un moviment inicial ràpid seguit d'un moviment lent: com els concerts anteriors de Walton per a viola i violí, el Concert per a violoncel té un moviment inicial de ritme moderat seguit d'un scherzo central molt més ràpid.
El concert està compost per a 2 flautes (segona doblant amb flautí), 2 oboès (segon doblant amb corn anglès), 2 clarinets (segon doblant amb clarinet baix), 2 fagots (segon doblant amb contrafagot), 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, 3 percussió (vibràfon, xilòfon, címbal suspès, bombo, castanyoles, caixa), celesta, arpa i corda.
Els tres moviments són:
Moderato Allegro appassionato Tema ed improvisazioni (Tema i improvisacions)
1. Moderato El moviment és en do major. El crític musical Frank Howes ha escrit que el concert "comença amb una esquitxada, com d'una pedra que cau a un estany, un acord al vibràfon i trinats durs a una viola i una figura oscil·lant a les cordes de vent i agudes".Howes, p. 101 L'obertura continua amb una melodia expressiva de violoncel sobre un acompanyament en pizzicato "tic-tac", que domina el moviment. El biògraf de Walton, Michael Kennedy, qualifica el llarg tema d'obertura d'"ample i cromàtic, amb una tonalitat ambiguament inestable … una invenció seductorament amorosa".Kennedy, p. 203 Un tema secundari, marcat com a allegro tranquillo, presenta un patró descendent de semicorxeres en tàndem amb el motiu "tic-tac", que condueix finalment al retorn del primer tema sobre un acompanyament de vent fusta.Anderson, Keith (1999). El moviment acaba en el que Howes anomena "una cadència diatònica prolongada" en què els últims compassos baixen per cinc octaves.Howes, p. 101
2. Allegro appassionato La tonalitat del segon moviment és ambigua; no hi ha armadura a la partitura, i els analistes l'han descrit bàsicament com en do sostingut menor o la menor.Rutland, Harold. "Walton's New Cello Concerto", The Musical Times, February 1957, p. 69–71 Kennedy descriu el moviment com "un espectacle de focs artificials típicament waltonià".Kennedy, p. 203 Howes comenta que, tot i que té l'aspecte d'un scherzo, la marca d'allegro appassionato apunta que és el nucli emocional de l'obra, així com el més substancial i organitzat dels tres moviments. Es diferencia dels scherzos convencionals no només per la seva força emocional, sinó també per l'absència d'una secció de trio. L'enèrgic tema principal cedeix dues vegades breument el pas al violoncel que condueix a una frase lírica a un tempo lleugerament més lent, però aquest tempo s'alterna i després cedeix el pas a la velocitat original. Kennedy descriu la partitura orquestral com a lleugera i transparent, amb una percussió colorida però discreta, que inclou celeste i vibràfon.Kennedy, p. 203 Per acabar la demostració virtuosa, el solista interpreta una escala menor de do sostingut ascendent, amb un harmònic en do sostingut agut, marcat col legno.Howes, p. 102
3. Tema ed improvvisazioni El final en do major, el més llarg dels tres moviments, consta d'un tema i quatre "improvisacions" –episodis individuals basats lliurement en elements del tema– seguits d'una coda extensa. Torna a l'estat d'ànim del primer moviment, amb un tema elaborat per al violoncel en el seu registre agut sobre un pizzicato a les cordes orquestrals. El tema presenta patrons ascendents i descendents en els seus compassos inicials, seguits d'una sèrie de tríades descendents i un parell d'escales ascendents.
Un passatge per a violoncel sol enllaça el tema amb la primera improvisació, en què l'esquema del tema es dóna a la part orquestral, a un tempo constant al llarg de tota la peça: "una brillantor de cordes de tremolando i les intervencions exòtiques del xilòfon, el vibràfon, la celesta i l'arpa". En contra d'això hi ha una contramelodia de violoncel en ritmes de tresets.Kennedy, p. 204 La segona improvisació és una exhibició virtuosa per al solista sense acompanyament, marcada com a brioso (vivaçment). Tant Howes com Burton comenten que aquesta secció de bravura serveix en lloc de la cadenza de concert habitual. La tercera improvisació és una brillant toccata orquestral; Howes l'anomena "un afer sorollós amb molta percussió, glissandi per a trompes i arpes, ús del flautí i aquestes excitacions".Howes, p. 108 La quarta, per a violoncel sense acompanyament, està marcada com a "rapsòdicament" i té àmplies fluctuacions de velocitat; acaba amb trinats aguts, que es fusionen amb la coda.Howes, p. 108
La coda fa referència a temes del primer moviment, primer una figura ascendent de la seva secció central i després la melodia inicial, abans que el tema del final torni comprimit, conduint el moviment cap a un final tranquil i lluminós, i un do greu del violoncel. Kennedy comenta: "És un cor de pedra que no pot respondre a les instàncies de la coda d'aquesta obra", però durant la composició Piatigorsky anhelava un final més bravura. Walton en va compondre dos d'alternatius, però la conclusió tranquil·la original es va interpretar a l'estrena i ha continuat sent la versió estàndard.Kennedy, p. 197
El 1974, el compositor va reconsiderar el final i es va preguntar si Piatigorsky (i Heifetz, que compartien l'opinió del violoncel·lista) podrien haver tingut raó. Walton va compondre un tercer final i el va enviar a Piatigorsky, però aleshores el violoncel·lista estava mortalment malalt i mai el va interpretar.Kennedy, p. 198 El final original ha continuat sent l'estàndard, tot i que s'han publicat enregistraments de la coda alternativa.
Recepció Els crítics estaven dividits sobre els mèrits del concert després de l'estrena. Un crític de Boston va escriure que la peça era "fina, càlida i melodiosa", tot i que hi veien més una rapsòdia que un concert. El crític va considerar que l'obra estava magníficament construïda, però antiquada: "la dissonància que hi ha no alarmaria una tieta gran"."Walton's Cello Concerto", The Times, 1 February 1957, p. 3 Peter Heyworth va adoptar la mateixa opinió a The Observer després de l'estrena britànica; va escriure que hi havia poca cosa a l'obra que hagués sorprès un públic l'any en què el Titanic va trobar el seu iceberg. Tot i que Heyworth pensava que el concert mostrava un marcat "estancament" en la música recent de Walton, va elogiar "l'epíleg singularment encantador, l'aire silenciós i tranquil del qual sembla capturar una vista d'un mar en calma que s'estén a la nit".Heyworth, Peter. El crític de The Manchester Guardian la va qualificar d'"obra mestra moderna" que mostra el compositor en la seva forma més fresca i inspirada, substituint la malenconia dels "grans concerts dels anys trenta" de Walton per "alguna cosa més serena"."Walton's Cello Concerto: A modern masterpiece", The Manchester Guardian, 1 May 1958, p. 7 The Times, considerant el Concert per a violoncel juntament amb els concerts anteriors, va remarcar que Walton no era un compositor progressista, però cadascuna de les seves obres estava marcada per la seva personalitat musical: "enginy, energia vibrant i explosiva, i una meditació romàntica mig nostàlgica, mig satisfeta... producte d'una ment aristocràtica"."Sir William Walton's Four Concertos: Composer content to be himself", The Times, 22 February 1957, p. 3 Kennedy va escriure que, tot i que l'obra està "bellament escrita, agraïda d'interpretar i presenta pocs problemes a l'oient", és "massa relaxada per al seu propi bé", ocasionalment episòdica i inclinada a reutilitzar els manierismes familiars de Walton.Kennedy, p. 204
Walton va trobar valuosa i reconfortant l'aportació de Piatigorsky a la composició. Quan, més tard, es va embarcar en la composició de la seva Segona Simfonia, va escriure al violoncel·lista: "Trobo a faltar la teva guia comprensiva i la teva ajuda per esperonar-me. Perquè realment em vas esperonar amb el meu concert, que considero una de les meves millors obres".Johnson Stephen. "The Selected Letters of William Walton", Tempo, July 2020, p. 51–52 El violoncel·lista Daniel Müller-Schott ha escrit que els intèrprets i els oients poden sentir en la música "el món de la natura... tota l'atmosfera d'Itàlia. Els raigs daurats del sol, els diferents colors de la llum [d'Ischia], els tons blaus del mar i l'aroma de l'aigua salada es poden sentir amb una immediatesa rara... Es pot parlar de Walton de moltes maneres com un "impressionista anglès" amb una capacitat única per expressar la seva màgia en les veus de l'orquestra i l'instrument solista".Müller-Schott, Daniel (2008).
Enregistraments