Portaavions classe Nimitz, és una classe de deu portaavions de propulsió nuclear en servei amb la Marina dels Estats Units. El vaixell principal de la classe rep el nom del comandant de la Flota del Pacífic dels Estats Units de la Segona Guerra Mundial, l'almirall de la flota Chester W. Nimitz, que va ser l'últim oficial viu de la Marina dels Estats Units que va ocupar aquest rang. Amb una eslora total de i un desplaçament a plena càrrega de més de , els vaixells de la classe Nimitz van ser els vaixells de guerra més grans construïts i en servei fins a va entrar a la flota el 2017.
En lloc de les turbines de gas o els sistemes dièsel-elèctrics que s'utilitzen per a la propulsió en molts vaixells de guerra moderns, els portaavions utilitzen dos reactors nuclears d'aigua a pressió A4W. Els reactors produeixen vapor per impulsar turbines de vapor que accionen quatre eixos d'hèlix i poden produir una velocitat màxima de més de i una potència màxima d'uns . Gràcies a l'energia nuclear, els vaixells poden funcionar durant més de 20 anys sense reabastecer-se de combustible i es preveu que tinguin una vida útil de més de 50 anys. Estan classificats com a portaavions de propulsió nuclear i estan numerats amb números de casc consecutius des del CVN-68 fins al CVN-77.
Tots deu portaavions van ser construïts per la Newport News Shipbuilding Company a Virgínia. , el vaixell principal de la classe, va ser comissionat el 3 de maig de 1975, i , el desè i últim de la classe, va ser comissionat el 10 de gener de 2009. Des de la dècada de 1970, els portaavions de la classe Nimitz han participat en molts conflictes i operacions arreu del món, incloent-hi l'Operació Eagle Claw a l'Iran, la Guerra del Golf i, més recentment, a l'Iraq i l'Afganistan.
Les cobertes de vol angulars dels portaavions utilitzen una disposició CATOBAR per operar avions, amb catapultes de vapor i cables d'arrest per al llançament i la recuperació. A més d'accelerar les operacions de la coberta de vol, això permet una varietat d'avions molt més àmplia que amb la disposició STOVL utilitzada en portaavions més petits. Normalment es desplega a bord una ala aèria de portaavions embarcada que comprèn uns 64 avions. Els caces d'atac de les ales aèries són principalment F/A-18E i F/A-18F Super Hornets. A més dels seus avions, els vaixells porten armament defensiu de curt abast per a la guerra antiaèria i la defensa antimíssils.
El cost unitari era d'uns 8,5 mil milions en dòlars americans de l'exercici fiscal 2012, equivalent a 11.4 dòlars EUA mil milions el 2024.
Descripció Els portaavions de la classe Nimitz tenen una longitud de en total i a la línia de flotació, amb una mànega de en general i a la línia de flotació; els vaixells individuals tenen lleugeres variacions en les seves dimensions. Inicialment van ser dissenyats amb un desplaçament a plena càrrega de i un calat de , però els vaixells es lliurarien diversos milers de tones més pesats, especialment per als membres posteriors de la classe. A mesura que els vaixells es revisaven i s'instal·lava més equipament, el desplaçament carregat pujaria fins a superar . Per exemple, actualment desplaça a plena càrrega. La dotació nominal dels vaixells comprèn: 3.000–3.200; 1.500 (ala aèria); i 500 (altres).
Disseny Els portaavions de la classe Nimitz van rebre l'ordre de complementar els portaavions de les Enterprise , , i Enterprise, mantenint la força i la capacitat de la Marina dels Estats Units després que els portaavions més antics fossin donats de baixa. Els vaixells van ser dissenyats per ser millores respecte als portaavions nord-americans anteriors, en particular els superportaavions de la classe Enterprise i , tot i que la disposició dels vaixells és relativament similar a la de la classe Kitty Hawk.Polmar 2004, p. 113 Entre altres millores de disseny, els dos reactors dels portaavions de la classe Nimitz ocupen menys espai que els vuit reactors utilitzats a l'Enterprise. Juntament amb un disseny millorat en general, els portaavions de la classe Nimitz poden transportar un 90% més de combustible d'aviació i un 50% més d'artilleria en comparació amb la classe Forrestal.
La Marina dels Estats Units ha declarat que els portaavions podrien suportar tres vegades els danys patits per la infligits pels atacs aeris japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Els hangars dels vaixells estan dividits en tres badies de foc per gruixudes portes d'acer dissenyades per restringir la propagació del foc. Aquest afegit ha estat present als portaavions nord-americans des de la Segona Guerra Mundial, després dels incendis causats pels atacs kamikaze.
Els primers vaixells van ser dissenyats al voltant de la guerra del Vietnam, i certs aspectes del disseny van ser influenciats per les operacions que s'hi van dur a terme. Fins a cert punt, les operacions dels portaavions al Vietnam van demostrar la necessitat d'augmentar les capacitats dels portaavions per sobre de la seva supervivència; es van utilitzar per enviar sortides a la guerra i, per tant, eren menys susceptibles d'atacar. Com a resultat d'aquesta experiència, els portaavions de la classe Nimitz van ser dissenyats amb reserves més grans de combustible d'aviació i carregadors més grans en comparació amb els portaavions anteriors, tot i que això va ser en part el resultat de l'augment d'espai disponible gràcies al nou disseny dels sistemes de propulsió dels vaixells.Friedman 1983, p. 316
Un dels principals propòsits dels portaavions era inicialment donar suport a l'exèrcit dels Estats Units durant la Guerra Freda. Van ser dissenyats amb capacitats per a aquesta funció, inclòs l'ús d'energia nuclear en lloc de petroli per a una major resistència i la capacitat d'ajustar els seus sistemes d'armes sobre la base de nous desenvolupaments tecnològics i d'intel·ligència. Inicialment es van classificar només com a portaavions d'atac, però s'han construït vaixells amb capacitats antisubmarines des de . Com a resultat, els vaixells i els seus avions poden participar en una àmplia gamma d'operacions, com ara bloquejos marítims i aeris; col·locació de mines; i atacs amb míssils a terra, aire i mar.
Construcció Tots deu portaavions de la classe Nimitz van ser construïts entre 1968 i 2006 a Newport News Shipbuilding a Newport News, Virgínia. Les tres primeres unitats de la classe es van erigir al dic sec 11, els altres set vaixells es van construir al dic sec més gran de l'hemisferi occidental, el dic sec 12, que ara molt després d'una expansió recent.
Propulsió Tots els vaixells de la classe estan propulsats per dos reactors nuclears A4W, allotjats en compartiments separats. Els reactors produeixen calor a través de la fissió nuclear, que escalfa l'aigua per produir vapor. Aquest es fa passar a través de quatre turbines, que són compartides pels dos reactors. Una caixa de canvis transmet la potència a quatre eixos d'hèlix, produint una velocitat màxima de més de i una potència màxima de . Les turbines impulsen les quatre hèlixs de bronze, cadascuna amb un diàmetre de i un pes de . Darrere d'aquests hi ha els dos timons, que fan d'alçada i de llarg, i cadascun pesa .
Armament i protecció A més dels avions que porten a bord, els vaixells porten equips defensius per al seu ús contra míssils i avions hostils. Aquests consisteixen en dos o tres llançamíssils RIM-7 Sea Sparrow o RIM-162 Evolved SeaSparrow Missile Mk 29 dissenyats per a la defensa contra avions i míssils antivaixell, així com tres o quatre llançamíssils 20 mm Phalanx CIWS.
Referències
Categoria:Portaavions