Harold Samuel Shapero (Lynn, Massachusetts, 29 d'abril de 1920 - Idem., 17 de maig de 2013Nachruf auf Harold Shapero in: Sequenza21) va ser un compositor i educador musical estatunidenc.
Primers anys Shapero va néixer a Lynn, però al cap de cert temps, ell i la seva família es van traslladar a la propera Newton. Va aprendre a tocar el piano de petit i durant uns anys va ser pianista en orquestres de ball. Amb un amic, va fundar la "Hal Kenny Orchestra", una banda de jazz de l'era del swing.
Estava més interessat en la música clàssica. A l'adolescència, alguns dels seus professors van ser Nicolas Slonimsky (editor del Diccionari Biogràfic de Músics de Baker) el 1936 i Ernst Krenek el 1937. Als 18 anys va entrar a Harvard, on es va fer amic de Leonard Bernstein i va estudiar composició amb Walter Piston el 1938. També va estudiar amb Paul Hindemith al "Berkshire Music Center" el 1940–41.
Shapero va ser un dels primers estudiants de Tanglewood després de la seva fundació a la dècada de 1940. Quan Igor Stravinsky era professor Norton a Harvard el 1940, Shapero va mostrar a Stravinsky la seva Obertura de nou minuts. Shapero esperava que l'obertura es toqués a Tanglewood aquell estiu, però Hindemith va ordenar que no es toquessin composicions estudiantils aquella temporada. Aaron Copland va reunir a corre-cuita una orquestra per tocar composicions estudiantils, inclosa l'obertura de Shapero. Shapero va ser guardonat amb el Premi de Roma el 1941 per la seva Obertura de nou minuts, que incloïa un premi de 1000 dòlars. La Segona Guerra Mundial li va impedir aprofitar la residència a Itàlia que el premi li proporcionava.
A Harvard va obtenir les beques Naumberg i Paine. Després de graduar-se el 1941, Shapero va continuar els estudis amb Nadia Boulanger a la "Longy School of Music" el 1942-43. Mentre estudiava amb ella, Shapero també va estar en contacte amb Stravinsky, que va ser útil en les seves crítiques de la música de Shapero.
Anys de postguerra La producció de Shapero va ser prolífica a la dècada del 1940 i va incloure tres sonates per a piano, la Sonata per a violí i piano, i una varietat de cançons i obres per a conjunts de cambra. La seva obra principal va ser la Simfonia per a Orquestra Clàssica, una obra de 45 minuts en quatre moviments. Dècades més tard, va dir a un entrevistador del New York Times que no era conscient, mentre la componia, de quant s'havia tornat llarga, que "havia calculat malament els meus materials. Quan vaig mesurar el moviment lent, em vaig quedar sorprès. Eren 15 minuts. Vaig deixar de treballar durant un mes. Aleshores vaig intentar tallar-ho. Però va lluitar contra mi i va guanyar. Lentament, em vaig adonar, amb horror, del que estava escrivint: una simfonia llarga i difícil. Vaig pensar que mai la podria interpretar". El 1946, Shapero va guanyar el Premi Joseph H. Bearns de 1200 dòlars americans per a una Simfonia per a Orquestra de Corda.Harold Shapero Wins Music Prize of $1,200" (PDF). The New York Times. May 17, 1946. Retrieved May 24, 2013. Leonard Bernstein es va "enamorar" [Aquesta cita necessita una citació] de la Simfonia per a Orquestra Clàssica i va dirigir la seva estrena amb l'Orquestra Simfònica de Boston el gener de 1948. George Szell, tot i que molt menys entusiasmat amb l'obra, va fer la seva segona interpretació amb l'Orquestra de Cleveland al març. Les crítiques van ser diverses. Va rebre un premi de la Fundació Koussevitsky. Bernstein va gravar l'obra el 1953, però va ser pràcticament oblidada fins que André Previn la va reviure el 1986 amb crítiques positives. Previn va gravar l'obra i la va tocar diverses vegades amb altres orquestres.
El 1945, Shapero es va casar amb la pintora Esther Geller. Durant la resta de la dècada van residir sovint a la colònia MacDowell de Peterborough, New Hampshire. El 1946 va guanyar el segon concurs anual en memòria de George Gershwin per la seva Serenata en re, que incloïa la interpretació d'un moviment de l'obra al Carnegie Hall el 13 de febrer de 1946. El premi també incloïa la publicació de la partitura amb drets d'autor i 1000 dòlars. Va ser la primera vegada que Shapero va publicar una partitura.
Aaron Copland tenia en alta estima l'habilitat tècnica de Shapero i l'espontaneïtat de la inspiració musical. Una vegada, després de quedar impressionat amb el Quintet de vent de Shapero, va burlar-se de Leonard Bernstein, que anava dos anys per davant de Shapero a Harvard, amb una nota: "Mira els teus llorers! Potser hi ha un altre compositor al teu barri!" Però en un article del New York Times de 1948, va escriure:"Estilísticament, Shapero sembla sentir la compulsió de modelar la seva música segons algun gran model. Així, la seva... Serenata... es basa en principis neoclàssics de Stravinski, les seves tres Sonates per a piano d'aficionats en principis haydnescos, i la seva recent Simfonia llarga [per a orquestra clàssica] està modelada a partir de Beethoven... [S]embla que pateix un complex d'adoració d'herois, o potser és un atac estrany de falsa modèstia". Reprinted in Copland on Music, Garden City, New York: Doubleday, 1960 (unaltered reprint New York: Da Capo Press, 1976): 164–175.A la dècada del 1940, Shapero va estar estretament associat amb els seus companys de Piston, Arthur Berger i Irving Fine, en una "escola de Stravinsky" de compositors americans, una frase encunyada per primera vegada per Copland. També va ser agrupat a l'"escola de Boston" juntament amb Arthur Berger, Lukas Foss, Irving Fine, Alexeï Haieff i Claudio Spies.
Va guanyar una beca Guggenheim el 1946. Va guanyar la primera de les seves dues beques Fulbright el 1948.
La seva producció va disminuir a la dècada de 1960, ja que el seu estil neoclàssic va trobar una resistència creixent, especialment en els cercles musicals acadèmics. Va dir a un entrevistador el 1986 que "La vida universitària còmoda és un desastre, sobretot si tens una universitat que no et pressiona a produir o morir. I tenia un fill petit. M'agraden les manualitats i les aficions a casa. M'agrada la jardineria. M'agrada la fotografia. Així que va ser massa fàcil ajornar algunes d'aquelles operacions difícils com escriure música".
El 1951 va ser membre de l'Acadèmia Americana de Roma. Aquell mateix any, la Universitat Brandeis va contractar Shapero i més tard es va convertir en president del departament i fundador del seu estudi de música electrònica amb els sintetitzadors més avançats del moment. Va ensenyar a la Universitat Brandeis durant 37 anys. Entre els seus estudiants destacats hi havia John Adams, Gustav Ciamaga, Scott Wheeler i Richard Wernick.
La seva filla, Hannah Shapero, va néixer el 1953. Es va convertir en artista comercial i compositora de música electrònica.
Quan Bernstein i la Filharmònica de Nova York van tocar l'estrena local del Credo de Shapero el 1958, una obra encarregada per l'Orquestra de Louisville, Harold Schonberg va escriure: "La nova obra de Shapero és d'un sol moviment, dura uns vuit minuts i mig,... una peça d'ambient tranquil·la i sensible, harmònicament força conservadora (un conservadorisme tipus Copland, amb forts ressons de Our Town), però inconfusiblement d'aquesta generació. El Sr. Shapero orquestra de manera meravellosa; algunes de les seves combinacions són molt efectives". Quan va rebre la seva segona beca Fulbright el 1961, Shapero va aprofitar l'oportunitat per viatjar a Europa amb la seva família durant un any. El 1971 va tornar a Europa per ser compositor resident a l'Acadèmia Americana de Roma.
El 1988, Shapero es va veure obligat a retirar-se de la Universitat Brandeis. Animat per l'interès d'André Previn per la seva obra a finals dels anys vuitanta, Shapero va tornar a la composició. Les seves últimes obres inclouen Tres cançons hebrees per a tenor, piano i orquestra de corda (1989) i, poc abans de la seva mort, 24 bagateles per a piano.
Shapero va morir en una residència d'avis a Cambridge, Massachusetts, el 17 de maig de 2013, després de complicacions d'una pneumònia.
Anàlisis Simfonia per a orquestra clàssica. La instrumentació és majoritàriament clàssica amb algunes addicions modernes: instruments de vent fusta en parelles, a més de piccolo i contrafagot, parelles de trompes i trompetes, tres trombons, tres timbals i el complement estàndard de cordes. Alan Rich la va anomenar "la simfonia americana més gran". Anthony Tommasini l'ha descrita:"Els models per al Sr. Shapero, en aquesta obra i en general, van ser Stravinski, que aleshores es trobava en el seu prolongat període neoclàssic, i Beethoven, que continua sent l'heroi del Sr. Shapero. De fet, la Simfonia per a Orquestra Clàssica és, en certa manera, una ànima bessona de la Setena Simfonia de Beethoven, que cita astutament.Com en Beethoven, el primer dels seus quatre moviments comença amb un Adagio que brilla amb colors tremolosos i harmonies sostingudes, que condueix a un Allegro llarg, bulliciós i contrapuntístic. El segon moviment és un Adagietto nostàlgicament líric però rítmicament inquiet; després ve un Scherzo mal comportat, que es precipita cap al Finale imponentment estructurat però animat.
El Sr. Shapero, però, trenca els models clàssics mentre ret homenatge. La peça és essencialment tonal, amb els moviments exteriors inclinats cap al si bemoll; però el llenguatge harmònic conté elements de politonalitat, i la música és punxeguda amb dissonàncies, rítmicament canviant i completament fresca. Les frases estan plenes d'asimetries sorprenents. Hi ha un repte juvenil en l'homenatge del Sr. Shapero, com si digués: "Pren això, Beethoven!". És la mateixa qualitat que s'escolta en el Beethoven primerenc: "Et mostraré, venerat mestre Haydn, com escriure una sonata per a piano". O que es veu en el Picasso primerenc: "Pren això, Cézanne!".A Los Angeles Times, Martin Bernheimer va escriure sobre una interpretació de la Simfonia el 1986 que "Shapero es revela aquí com un artesà magnífic, un artista que controla totalment les variables grandioses que té a mà". Va qualificar l'escriptura d'"intel·ligent, subtil, elegant"i va afegir que la simfonia "no és commovedora malgrat els anacronismes inherents, sinó gràcies a ells".
Tot i que Shapero utilitza alguna notació moderna en les seves partitures, només empra procediments que ja han estat establerts per altres compositors moderns o que es deriven de la notació tradicional.
Obra
String Trio (1937) Five Poems of E. E. Cummings per baríton & piano (1938) Trumpet Sonata (1940) Nine-Minute Overture (1940) String Quartet (1941) Sonata for Piano, Four Hands (1941) Violin Sonata (1942) Three Amateur Sonatas (1944) Serenade in D for String Orchestra (1945) Variations in C minor for Piano (1947) Symphony for Classical Orchestra (1947) "The Traveler" Overture rev. as Sinfonia (1948) Piano Sonata in F Minor (1948) Credo for Orchestra (1955) "On Green Mountain" per conjunt de Jazz (1957) "Woodrow Wilson" Música per al documental de televisió (1959) Partita en Do major per a piano i petita orquestra (1960) Hebrew Cantata per a cor mixt, solos de soprano, alt, tenor i baríton i flauta, trompeta, viola, arpa i orgue (1965?) Three Hebrew Songs per Tenor, Piano & Cordes (1988) "In the Family" per Trombón i Flauta (1991) "Six for Five" per quintet de vent (1995) Trumpet Concerto (1995) Serenata en re per a quintet de corda, arranjament de la Serenata en re per a orquestra de corda (1998) Whittier Songs per a soprano, tenor, flauta, violoncel i piano (2005–07)
Referències
Bibliografia addicional Boretz, Benjamin. 2013. "Harold Shapero a Brandeis: in memoriam (1920–2013)". Perspectives of New Music 51, núm. 2 (estiu): 242–244. Follingstad, Karen Joy. 1989. "Les tres sonates de Harold Shapero: anàlisi històrica, estilística i interpretativa". Dissertació DMA. Austin: Universitat de Texas a Austin.