Entwurf zu einer allgemeinen Geschichte in weltbürgerlicher Absicht (Idea per a una història universal des d'un punt de vista cosmopolita) és un breu assaig filosòfic d'Immanuel Kant publicat el 1784.
Context Al segle XVIII es publicaren obres que presentaven la història des d'un punt de vista filosòfic. Voltaire publica el 1765 la Filosofia de la història, en què s'oposava a la concepció de Jacques-Bénigne Bossuet que la història és un teatre d'intervenció divina.
Kant publica el seu article el 1784. Forma part del moviment de la Il·lustració i, més concretament, l'obra de Kant pretén respondre tres preguntes essencials: Què puc esbrinar? Què he de fer? Què en puc esperar?
Presentació Títol El títol de l'obra presenta una ambigüitat pel que fa al terme "punt de vista", traduït d'"Absicht". Aquest significa tant la visió com l'objectiu, és a dir, la finalitat. La perspectiva del cosmopolitisme conté, per tant, una finalitat.
Problema general Kant parteix de l'observació que la història humana és l'escenari d'una successió de fets diversos (guerres, epidèmies, conquestes, desastres naturals, descobertes científiques, creacions artístiques...), però també de fets que pertanyen a cada individu (per exemple, matrimonis, naixements, estudis, professió, discussions amb altres persones, menú dels àpats...), que semblen no tenir significat.
El filòsof es pregunta si la història humana és sols una successió caòtica de fets (si la humanitat trontolla sense evolució), o si es pot veure com una narració significativa, seguint un fil conductor. ¿Es pot discernir el progrés enmig d'aquests fets aparentment caòtics? ¿Hauríem de considerar la història com el compliment d'un designi ocult? ¿És aquesta una hipòtesi metodològica sòlida per a l'historiador? En resum: ¿té sentit la història?
Reptes Si la història té sentit, la perspectiva de l'evolució humana, fins i tot del progrés, fa possible l'optimisme, en contrast amb els que veuen la història com un testimoni repetitiu de la misèria humana. Si, per contra, no hi trobem pas continuïtat, la història no es pot considerar un tot unificat sinó una col·lecció d'històries separades.
En la Idea, Kant presenta com és possible (quins pressupòsits calen) formar una idea d'una història universal des d'un punt de vista cosmopolita.
Estructura de l'obra Introducció Kant enceta el preàmbul enunciant una tesi general: "Les accions humanes es determinen d'acord amb les lleis universals de la natura, igual que qualsevol altre esdeveniment natural.", independentment de la nostra creença en el lliure albir.
El filòsof explica que la història "deixa [...] esperar, quan considerem àmpliament la interacció del lliure albir humà, que podríem descobrir-hi un funcionament regular." Comprendre la microhistòria no permet comprendre la història, perquè aquesta "es pot conéixer, a nivell de tota l'espècie, com un desplegament continu, progressiu, tot i que lent, de les disposicions originàries d'aquesta espècie".
La primera dificultat que es troba en examinar l'evolució històrica és que es tracta d'éssers lliures. Identificar les lleis que regeixen les accions humanes és, per tant, difícil, però possible. L'autor observa que certs fenòmens que semblen ser el resultat de la contingència estan governats per lleis: "perquè el lliure albir de les persones té una gran influència sobre elles [...] els matrimonis, els naixements que en resulten i les defuncions semblen no estar subjectes a cap regla segons la qual el seu nombre es pogués determinar per endavant amb càlcul; i, tanmateix, les taules que s'elaboren cada any als principals estats demostren que es produeixen tant segons lleis naturals constants com els fenòmens meteorològics".
Kant refuta la idea que els humans hagen acordat conscientment de dur a terme un projecte. És amb les seues accions privades i independents que "segueixen, sense adonar-se'n, la intenció de la natura, que els és desconeguda i que, fins i tot si en fossen conscients, els importaria poc." En altres paraules: "No sembla pas que una història que s'ajuste a un pla (com és el cas de les abelles i els castors) siga possible per als [humans]." La història té un propòsit, però no és un pla conscient.
La història, tanmateix, és una tragèdia, un espectacle d'atrocitats. D'on prové aquest desordre? Per què els humans no formen una societat ordenada i pacífica com ho fan les abelles? Això passa perquè l'ésser humà no és pas ni simplement un animal (mogut per impulsos i instints), ni sols un ésser racional. Aquesta dualitat planteja un problema perquè ens impedeix concebre un significat de la història. Hem de fer un pas enrere, per tant, i considerar el significat de la història com una idea no de la humanitat, sinó de la natura, o més aviat, de la seua pròpia naturalesa.
El filòsof conclou el preàmbul escrivint sobre què pot fer un filòsof per a entendre la història: si no hi ha cap pla conscient en els humans, hi ha "la possibilitat d'intentar descobrir un disseny de la natura en el curs sense sentit dels afers humans; de tal manera que, a partir d'aquestes criatures que actuen sense un pla propi, siga possible una història segons un pla determinat de la natura." Es troba llavors la mateixa posició que Johannes Kepler, que va descobrir lleis on sols veia "trajectòries excèntriques dels planetes".
Primera proposta Per a tenir una idea d'una història universal de la humanitat, hem d'apel·lar a allò que és universalment compartit per cadascun de nosaltres: la nostra naturalesa humana. Hem de considerar necessàriament que tot en la natura està constituït per a un objectiu. Sense aquesta pressuposició, no es pot pas concebre la història com un moviment cap a alguna cosa.
La tesi de Kant es basa, per tant, en un enfocament biològic. Que la natura està constituïda per a una finalitat és un principi que, segons ell, és observable en les ciències de la vida. Cada part o òrgan dels animals és útil per a alguna cosa. Aquest principi teleològic és una llei que imposem a la natura perquè la raó la puga entendre. Sense aquest, la natura semblaria funcionar a l'atzar i no podríem comprendre-la: "l'atzar devastador destronaria el fil conductor de la raó".
Aquesta tesi sobre la història no sols tracta el passat de la humanitat, sinó també el seu futur, perquè "aquestes disposicions naturals estan destinades a desenvolupar-se un dia." Aquestes disposicions, per tant, estan contingudes en potencial des del principi en cada unitat biològica.
Segona proposta Kant proposa que en "les disposicions naturals humanes [...], la finalitat de les quals és l'ús de la raó, s'havien de desenvolupar només en l'espècie, no en l'individu. El filòsof afirma que l'ésser humà és un animal racional, és a dir, un animal pensant, dotat de raó, i que és l'únic a la Terra. Defineix la raó com "la capacitat d'estendre les regles i les intencions d'usar tota la seua força més enllà de l'instint natural, i no coneix pas límits als seus projectes".
El filòsof assenyala, però, que la raó no és instintiva, immediata. Requereix intents i pràctica per a progressar. Perquè un ésser humà aprenga a fer ple ús de les seues habilitats naturals, li caldria una vida molt més llarga de la que té. Per tant, Kant n'explica l'alternativa: l'herència del coneixement de generació en generació permet el perfeccionament de la raó. És dins de l'espècie que l'ésser humà desenvolupa les seues disposicions naturals.
En acabant, la humanitat ha de determinar el seu destí dins el marc del que la natura li ha donat. Si la natura ha ordenat una finalitat per a tot el que existeix, hem de contribuir, en la mesura de les nostres capacitats, a la realització i evolució de la humanitat. Com que la natura no existeix per no res, ¿quin és el fi més lògic? Emprar la raó al màxim de les capacitats per a fer que els altres siguen més capaços d'usar la seua raó més eficaçment.
Tercera proposta La naturalesa humana és doble, perquè l'ésser humà és alhora un animal instintiu i un ésser dotat de raó. Aquesta facultat li ve donada per la natura. L'ésser humà no pot pas simplement seguir els seus instints, que són automàtics. Ha de perseguir un objectiu que es proposa mitjançant la raó. L'instint consisteix a saber i saber fer alguna cosa immediatament, sense reflexió ni aprenentatge. ¿Per què l'ésser humà no és pas un animal com qualsevol altre? Per què la naturalesa humana és doble? Per què l'ésser humà té una raó?
La natura ha donat pocs recursos als humans. La mà no s'utilitza instintivament. Primer, cal triar una eina, agafar-la i després aprendre a usar-la. Per tant, l'ésser humà ha de treballar per millorar-se i adquirir habilitat i tècnica. La mà té una funció per prendre universal que permetrà que la raó es desenvolupe. L'ésser humà és perfectible.
Així doncs, l'ésser humà mereix el mèrit d'allò en què s'ha convertit, de manera que, fins i tot si no aconsegueix assolir el benestar, si més no pot reclamar una autoestima raonable. A això es refereix la idea satisfeta que un té de si mateix. El gaudi i la felicitat humans, per això, depenen sobretot del mèrit, el requisit previ de la moralitat. Les generacions semblen sacrificar-se pel bé de les generacions futures. La seua satisfacció rau en el mèrit que en trauen.
Quarta proposta Perquè l'ésser humà desplegue totes les seues facultats, la naturalesa humana està constituïda de tal manera que, d'una banda, els humans són sociables fins al punt d'associar-se per a formar una comunitat solidària, de l'altra banda són insociables fins al punt de ser individualistes i egoistes (cadascú té la voluntat de dirigir-ho tot en la seua pròpia direcció, de ser un dirigent). Això és la sociabilitat insociable.
Les persones racionals s'adonen que no podem prescindir els uns dels altres i que, per tant, hem de viure en societat. Però això és sols per raons egoistes (per exemple, la productivitat laboral és més gran quan la gent col·labora). L'acord d'associació és un acord "patològicament extorsionat". Portarà l'ésser humà a desenvolupar les seues facultats sota l'impuls de l'ambició, l'instint de dominació o la cobdícia.
Kant espera que aquest acord puga arribar a ser un tot moral, açò és, que esdevinga la font de les regles morals de la vida social, que primer seran respectades per raons predominantment egoistes (sota el govern d'una institució arbitral), i després pel seu propi bé.
Cinquena proposta El problema fonamental al qual s'enfronta la humanitat és la creació d'una societat civil que administre la llei universalment. L'equilibri, però, entre les forces socials i antisocials que sosté la societat continua sent fràgil, i qualsevol força nova pot desestabilitzar-la i fracturar-la. La plenitud de les facultats naturals de la humanitat sols es produeix amb un alt grau de llibertat; però com que alhora hem de viure amb els altres, aquesta llibertat no serà infinita, sinó limitada per la llibertat de l'altri.
Com assolir aquestes condicions? Per a Kant, l'ésser humà s'ha de donar a si mateix "una organització civil perfectament justa" que establirà lleis que garantisquen la llibertat de totes les persones, és a dir, un estat. No és un escenari on tothom lluita, sinó una força pública que preval sobre les forces particulars.