Sallie Louise Baliunas (23 de febrer de 1953) és una astrofísica estatunidenca. Va treballar al Centre d'astrofísica Harvard-Smithsonian i va ser subdirectora de l'Observatori de Mount Wilson.

Va néixer i va créixer a la ciutat de Nova York on va anar a l'escola primària i a l'institut de secundària a Nova Jersey.es va graduar en astrofísica per la Universitat Villanova el 1974, i es va doctorar en astrofísica per la Universitat Harvard el 980. La seva tesi doctoral portava per títol Estudis òptics i ultraviolats de cromosferes estel·lars de Lambda Andromedae i altres estrelles de tipus tardà.

Carrera Va ser originalment investigadora associada del Harvard College Observatory el 1980 i va esdevenir en una astrofísica en el Smithsonian Astrophysical Observatory del Centre per a Astrofísica Harvard–Smithsonian, el 1989.

També ha estat becària visitant en la Universitat Dartmouth, professora adjunta en la Universitat Estatal de Tennessee, i subdirectora de l'Observatori del Mount Wilson de 1991 a 2003. Ha format part tant del consell consultiu científic com del consell d'administració del George C. Marshall Institute, un grup d'estudi conservador (think tank), actualment desaparegut.

Astrofísica L’interès principal de Baliunas es va centrar inicialment en la recerca astrofísica. Va estudiar l'espectroscòpia visible i ultraviolada de les estrelles, l’estructura, les variacions i l’activitat de les estrelles fredes, l’evolució del moment angular estel·lar, la variabilitat solar i el canvi global, l'òptica adaptativa i exoplanetes d'estrelles semblant al Sol.

Escalfament global i variabilitat solar El 1992, Baliunas en un article publicat a Nature que utilitzava les variacions observades en estrelles semblants al Sol com a anàleg de possibles variacions, afirmava que: «el Sol es troba en una fase inusualment estable en comparació amb estrelles similars, cosa que significa que reconstruir el registre històric passat de la seva brillantor pot ser més arriscat del que generalment s’ha considerat».

El 1995 ja havia entrat en la controvèrsia sobre l'escalfament global. Al gener d’aquell any, el laboratori d’idees Marshall Institute va publicar una revisió «Are Human Activities Causing Global Warming?», en què qüestionava el Segon Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i sostenia que «les prediccions d’un escalfament global antropogènic han estat molt exagerades, i que la contribució humana a l’escalfament global al llarg del segle XXI serà inferior a un grau Celsius i probablement només d’unes poques dècimes de grau».

Va concloure amb l’opinió que «encara que les pors sobre un escalfament global antropogènic es fessin realitat —una preocupació que no troba suport en les dades científiques—, no hi ha cap penalització significativa per esperar almenys dues dècades abans d’emprendre accions correctives per reduir les emissions globals de CO₂».

El treball de Willie Soon i Baliunas, que suggeria que la variabilitat solar està més fortament correlacionada amb les variacions de la temperatura de l’aire que qualsevol altre factor, fins i tot els nivells de diòxid de carboni, va ser àmpliament difós per grups de pressió, incloent-hi el Marshall Institut Tech Central Station.

Baliunas i Soon es van fer coneguts pel negacionisme del canvi climàtic, i el 1997 ella va rebre el premi Petr Beckmann per la seva «devastadora crítica de l’engany de l’escalfament global».

Pel que fa a l’existència d’una connexió entre l’augment del CO₂ i el canvi climàtic, va dir en un assaig de 2001 amb Willie Soon:Però és possible que l’augment concret de la temperatura observat en els darrers 100 anys sigui el resultat del diòxid de carboni produït per les activitats humanes? Les proves científiques indiquen clarament que no és així... les mesures de les temperatures atmosfèriques fetes amb instruments enlairats en satèl·lits i globus mostren que no s’ha produït cap escalfament a l’atmosfera en els darrers 50 anys. Aquest és precisament el període en què el diòxid de carboni d’origen humà s’ha estat abocant a l’atmosfera i, segons els estudis climàtics, l’escalfament atmosfèric resultant hauria de ser clarament evident.L’afirmació que les dades atmosfèriques no mostraven cap tendència a l’escalfament era incorrecta, atès que en aquell moment les dades publicades procedents de satèl·lits i de globus sonda ja evidenciaven una tendència a l’augment de la temperatura. En declaracions posteriors, Baliunas va reconèixer l’escalfament mesurat tant pels satèl·lits com pels registres de globus sonda, tot i que va continuar qüestionant que l'escalfament observat fos atribuïble a la influència humana.

Baliunas afirmava que les conclusions sobre la influència humana en el canvi climàtic responen a interessos econòmics, i que «si els científics i investigadors publiquessin informes afirmant que l'escalfament global no té relació amb l’activitat humana, no hi hauria tants fons disponibles per estudiar-lo». Tanmateix, no fa referència al finançament procedent d’empreses del sector energètic que han donat suport a alguns dels seus col·laboradors, com ara Willie Soon, qui des de 2001 ha rebut aproximadament un milió de dòlars de la indústria petroliera, així com accions d’empreses del sector del carbó.

Baliunas sosté que les troballes de la influència humana en el canvi de clima estan motivats per consideracions financeres: "Si els científics i els investigadors publicaven informes que l'escalfament global no involucra a l'humà, no hi hauria tants diners per a estudiar-lo." No obstant això, no aborda els diners compensatoris de les companyies d'energia que financen a alguns dels seus col·laboradors, incloent-hi a Willie Soon qui va rebre 1.000.000 de dòlars de la Petroleum i accions d'empreses de carbó des de 2001.

Controvèrsia sobre l'article de 2003 Estudis de Clima L’any 2003, Baliunas i l’enginyer aeroespacial Willie Soon van publicar un article de revisió sobre climatologia històrica a Climate Research, en què concloïen que «el segle XX probablement no és ni el més càlid ni un període climàtic excepcionalment extrem de l’últim mil·lenni». Amb Soon, Baliunas va investigar la correlació entre la variabilitat solar i les temperatures de l’atmosfera terrestre. Quan hi ha més taques solars, augmenta la radiació solar total, i quan n’hi ha menys, disminueix. Soon i Baliunas atribueixen el Òptim climàtic medieval a un augment d’aquest tipus en la radiació solar i creuen que les disminucions en la radiació solar van conduir a la Petita edat de gel, un període de refredament del qual la Terra s’ha anat recuperant des de 1890.

Les circumstàncies de la publicació de l’article van ser controvertides, provocant inquietuds sobre el procés de revisió per parells dels editors. Va seguir una revolta editorial dins de Climate Research, amb la meitat dels deu editors de la revista dimitint finalment. Posteriorment, l’editorial va afirmar que els crítics deien que les conclusions de l’article «no es poden derivar de manera convincent de les proves aportades» i que la revista «hauria d’haver sol·licitat les revisions apropiades abans de la publicació».

Disminució d'ozó En 1995, Baliunas va testificar davant el Comitè de Ciència de la Cambra de Representants dels Estats Units que els CFCs no eren responsables en la disminució d'ozó antàrtic. Un article escrit per Baliunas i Soon el 2000 pel Heartland Institute, un think tank conservador de les polítiques públiques, va promoure la idea que la disminució natural de l'ozó en l'atmosfera podria explicar l'escalfament atmosfèric, que no pas les emissions de CO2.

Premis i honors 1977-1979 - Amelia Earhart Fellowship, Zonta International. 1979 - Premi Donald E. Billings en Astre-Geofísica, Universitat de Colorado. 1980-1985 - Langley Abbot Fellowship, Institut Smithsoniano. 1987 - Premi del Medalló dels alumnes, Universitat de Villanova. 1988 - Premi Bok, Universitat Harvard. 1988 - Premi en Astronomia Newton Lacy Pierce, Societat Astronòmica americana 1991 - Discover Magazine la va nomenar com una de les científiques més destacades dels Estats Units. 1993-1994 - Becària Wesson, Universitat Stanford. 1997 - Premi Petr Beckmann, Doctors for Disaster Preparedness.

Referències

Enllaços externs Baliunas Página en Harvard Testimonio del 13 de marzo de 2002 por la Dra. Sallie Baliunas proporcionó al Senado, del SEPP sitio, o directo Entrevista con Baliunas en Razón, octubre de 1998 

Categoria:Professors de la Universitat Harvard Categoria:Alumnes de la Universitat Harvard Categoria:Alumnes de la Universitat Villanova Categoria:Científics novaiorquesos Categoria:Nascuts el 1953