El marquesat d'Alcañices és un títol nobiliari espanyol de caràcter hereditari, concedit per Carles I d'Espanya el 15 de desembre de 1533 a Francisco Enríquez de Almansa per la seva participació a la batalla de Villalar lluitant en el bàndol realista contra els Comuneros. El seu nom fa referència a la vila d'Alcañices (Zamora), el senyoriu de la qual gaudia la persona a la qual va ser concedit el títol.

El 30 d'agost de 1626 el rei Felip IV d'Espanya li va concedir la Grandesa d'Espanya, sent titular Álvaro Enríquez de Borja, setè marquès, esquivador major del rei i capità general de les galeres de Nàpols.

Es tracta d'un títol nobiliari que no està subjecte a l'agnació masculina, per la qual cosa ha estat ocupat per hereves, fet que dona lloc al fet que no segueixi una successió directa dins del mateix llinatge.

Després de morir en 1713 sense successió la IX marquesa, Teresa Enríquez de Velasco, el marquesat va passar a la família Enríquez, ducs de Medina de Rioseco i Almiralls de Castella, i una vegada morta la XI marquesa, María de la Almudena Enríquez de Cabrera y Almansa, en 1741 el títol va passar a les mans dels comtes de Grajal.

Finalment, el comtat de Grajal i tots els títols acumulats per la Casa van passar a formar part del ducat d'Alburquerque.

Plet antisenyorial d'Aliste Al començament del segle , durant l'administració de l'estat del marquesat per María Aldonza de Zayas, duquessa viuda d'Algete, en nom del seu fill el XVI marquès Nicolás Osorio y Zayas, els cinquanta-tres consells de la terra d'Alcañices es van negar a pagar les prestacions senyorials i van demandar a la casa a la Reial Cancelleria de Valladolid. El Plet antisenyorial d'Aliste es va prolongar des de 1815 fins a 1951 i va travessar la Reial Audiència i Cancelleria de Valladolid (1820, 1824), el Consell Reial (1829), el Tribunal Suprem (1914) i, ja en el franquisme, el Tribunal de Fòrums d'Alcañices, que el 24 de febrer de 1951 va declarar extingides les prestacions de manera definitiva. Els pobles van sostenir, sense aconseguir provar-ho, que els fòrums procedien d'una usurpació medieval del patrimoni de la Orde del Temple, i van presentar com a prova uns deixants romans encastats en esglésies de la comarca a les quals van atribuir la condició d'escuts templers.

Marquesos d'Alcañices Francisco Enríquez de Almansa (m. 1541), I marquès d'Alcañices. Es va casar en 1500 amb Isabel de Ulloa (m. 20 d'octubre de 1544). Li va succeir el seu fill:

Juan Enríquez de Almansa y Ulloa (m. abans de 1544), II marquès d'Alcañices. Es va casar amb Elvira de Rojas. Li va succeir el seu fill:

Francisco Enríquez de Almansa y Rojas (m. 1549), III marquès d'Alcañices. Li va succeir el seu germà:

Juan Enríquez de Almansa y Rojas (m. 1559), IV marquès d'Alcañices. Va contreure matrimoni el 20 d'abril de 1550 amb Juana de Borja. Li va succeir la seva filla:

Elvira Enríquez de Almansa y Borja (m. 1596) V marquesa d'Alcañices. Va contreure un primer matrimoni el 6 de maig de 1564 amb Álvaro de Borja, ambaixador a Roma, i fill de Sant Francesc de Borja. Una filla d'aquest matrimoni, Tomasa de Borja Enríquez, es va casar amb Joan de Vega i Enríquez, I comte de Grajal. Va contreure un segon matrimoni en 1592 amb Juan de Tovar (m. juny de 1594). Es va casar en terceres núpcies al voltant de 1595 amb Hernando de Vega (m. després de 1596). Li va succeir el seu fill del primer matrimoni:

Antonio Enríquez de Borja (m. 1597), VI marquès d'Alcañices. Es va casar amb Leonor de Toledo i Vega. Li va succeir el seu fill:

Álvaro Enríquez de Borja (m. 1643), VII marquès d'Alcañices, gran d'Espanya, capità general de les galeres de Nàpols i de la seva cavalleria, esquivador i caçador major. Va contreure matrimoni en 1612 amb Inés de Guzmán i Pimentel. Li va succeir el seu cosí:

Juan Enríquez de Borja y Almansa (m. 17 de març de 1675), VIII marquès d'Alcañices. Va contreure un primer matrimoni el 28 de febrer de 1634 amb Ana de la Cueva Enríquez (m. 3 de desembre de 1650). Va tornar a casar el 30 de setembre de 1651 amb Juana de Velasco Guzmán (m. 20 de febrer de 1688). Li va succeir la seva filla del segon matrimoni:

Teresa Enríquez de Almansa Borja Inca de Loyola (m. 1713), IX marquesa d'Alcañices. Es va casar l'1 de maig de 1674 amb Luis Enríquez de Cabrera (m. octubre de 1713), VIII duc de Medina de Rioseco.

Pascual Enríquez de Cabrera y Almansa (1682-21 de gener de 1739), X marquès d'Alcañices i IX duc de Medina de Rioseco. Li va succeir la seva germana:

María de la Almudena Enríquez de Cabrera y Almansa (m. 31 de juliol de 1741), XI marquesa d'Alcañices. Li va succeir el seu cosí:

Manuel Osorio (m. 18 de setembre de 1746), XII marquès d'Alcañices. Es va casar en primeres núpcies el 30 d'agost de 1696 amb María Luisa de Cárdenas (m. 5 de juny de 1699). Va contreure un segon matrimoni l'1 de febrer de 1705 amb Josefa de Guzmán y Spínola (m. 2 de juny de 1732). Li va succeir el seu fill del segon matrimoni:

Francisco Javier Osorio i Guzmán (m. 15 de novembre de 1747), XIII marquès de Alcañices Es va casar el 8 de febrer de 1733 amb María Concepción Fernández de Velasco (m. 29 d'octubre de 1759). Li va succeir el seu fill:

Manuel José Pérez Osorio y Fernández de Velasco (m. 10 de gener de 1793), XIV marquès d'Alcañices Va contreure un primer matrimoni el 9 de febrer de 1754 amb Dominga Cayetana de Spínola y de la Cueva (m. 17 d'abril de 1773). Es va casar en segones núpcies el 7 de maig de 1775 amb María de la Peña de Francia de Luján y Silva, comtessa de Castroponce (m. 15 de març de 1814). Li va succeir el seu fill del primer matrimoni:

Manuel Pérez Osorio y Spínola (m. 29 de maig de 1813), XV marquès d'Alcañices. Es va casar en primeres núpcies el 7 de maig de 1774 amb María Joaquina de la Cerda (m. 12 d'agost de 1777). Va contreure un segon matrimoni el 28 de febrer de 1786 amb María Aldonza de les Mercedes de Zayas Manuel y Mendoza, III duquessa d'Algete. Li va succeir el seu fill del segon matrimoni:

Nicolás Osorio y Zayas (m. 31 de gener de 1866), XVI marquès d'Alcañices i XV duc d'Alburquerque, dues vegades gran d'Espanya. majordom major, senador, cavaller de l'Orde del Toisó d'Or. Es va casar el 12 de setembre de 1822 amb Inés Francisca de Silva i Téllez-Girón (m. 11 de novembre de 1865). Li va succeir el seu fill:

José Isidro Osorio y Silva (m. 1909), XVII marquès d'Alcañices i XVI duc d'Alburquerque, dues vegades gran d'Espanya. majordom major i cavaller de l'Orde del Toisó d'Or. Es va casar el 4 d'abril de 1868 amb la princesa Sophie Sergeivna Troubetzkoy (m. 8 d'agost de 1896). Li va succeir el seu nebot net:

Miguel Osorio y Martos (m. 4 de maig de 1942), XVIII marquès d'Alcañices i XVII duc d'Alburquerque, dues vegades gran d'Espanya. Es va casar el 29 de juny de 1914 amb Inés Díez de Rivera y Figueroa (Sant Joan de Llum, 27 d'agost de 1890-9 de febrer de 1980), filla de Pedro Díez de Rivera y Muro i Francisca de Paula Figueroa y Torres. Li va succeir el seu fill:

Beltran Alfonso Osorio y Díez de Rivera (1942-1994), XIX marquès d'Alcañices i XVIII duc d'Alburquerque, dues vegades gran d'Espanya, cap de la Casa del comte de Barcelona i cavaller de l'Orde del Toisó d'Or. Va contreure un primer matrimoni el 2 d'octubre de 1952 amb María Teresa Bertán de Lis y Pidal (m. 17 de desembre de 1969). Es va tornar a casar el 27 de juny de 1974 amb María Cristina Malcampo y San Miguel, VII duquessa de Valhermoso. Li va succeir el seu fill del primer matrimoni:

Juan Miguel Osorio y Bertrán de Lis, XX marquès d'Alcañices i XIX duc d'Alburquerque, dues vegades gran d'Espanya. Casat en primeres núpcies amb Beatriz Letelier Bomchil, divorciats. En segones núpcies es va casar amb Blanca Suelves y Figueroa.

Referències

Bibliografia

Categoria:Marquesats d'Espanya