Đorđe Martinović (en Serbo-Croatian Cyrillic: Ђорђе Мартиновић; 1929 – 6 de setembre de 2000) va ser un granger serbi de Kosovo que va ser protagonista d'un incident famós el maig de 1985, quan va ser tractat per les lesions causades per la inserció d'una ampolla de vidre a l'⁣anus. L'"afer Martinović", com es va conèixer, es va convertir en una causa cèlebre en la política iugoslava. Tot i que els fets de l'incident van romandre en disputa durant anys després, van tenir un paper en l'agreujament de les tensions ètniques entre les poblacions sèrbia i albanesa de Kosovo.

Incident L'1 de maig de 1985, Đorđe Martinović, un resident de 56 anys de la ciutat kosovar de Gjilan, va arribar a l'hospital local amb una ampolla trencada encaixada al recte . Va afirmar que havia estat atacat per dos homes albanesos mentre treballava al seu camp. Després de ser interrogat per un coronel de l'Exèrcit Popular Iugoslau, Martinović va admetre que les seves ferides havien estat autoinfligides en un intent fallit de masturbació. Els investigadors públics van informar que "el fiscal va arribar a una conclusió escrita de la qual sembla que el ferit va realitzar un acte d'"autosatisfacció" al seu camp, [que va] posar una ampolla de vidre buida d'aigua amb gas en un pal de fusta i la va clavar a terra. Després d'això es va asseure 'a l'ampolla i va gaudir'". Els líders comunitaris de Gjilan van emetre posteriorment un comunicat que descrivia les seves ferides com les "conseqüències accidentals d'una pràctica [sexual] autoinduïda".

Va ser traslladat a Belgrad per a més investigacions a la prestigiosa Acadèmia Mèdica Militar, però un equip mèdic va informar que les seves lesions no eren compatibles amb una ferida autoinfligida. L'equip, que incloïa dos metges de Belgrad i un de Ljubljana, Zagreb i Skopje (representant així quatre de les sis repúbliques de Iugoslàvia), va concloure que les lesions havien estat causades "per una inserció o bloqueig fort, brutal i sobtat d'una ampolla de 500 ml, o més aviat, del seu extrem més ample, al recte" i que probablement era físicament impossible que Martinović s'ho hagués fet a si mateix. L'equip va argumentar que la inserció "només podia haver estat duta a terme per almenys dues o més persones".

Un mes després, una comissió dirigida pel metge forense eslovè Janez Milčinski va sol·licitar i proporcionar una segona opinió. L'equip de Milčinski va concloure que Martinović podria haver inserit l'ampolla col·locant-la en un pal que havia empès a la terra, però que havia relliscat durant la masturbació i havia trencat l'ampolla al recte sota la força del pes del seu cos. Segons sembla, la policia secreta i la intel·ligència militar iugoslava van concloure que les lesions de Martinović probablement havien estat autoinfligides.

Finalment, les autoritats federals iugoslaves i sèrbies no van perseguir el cas, fins i tot després que Sèrbia revoqués l'autogovern de Kosovo el 1989, i no sembla que s'hagi fet cap intent seriós per trobar els presumptes atacants de Martinović.

Reaccions El cas va ser rebut amb una allau de declaracions nacionalistes i antialbaneses a la premsa sèrbia. Això va ser, en si mateix, un desenvolupament significatiu. El govern iugoslau havia fet del nacionalisme obert un tema tabú durant molts anys, i els mitjans de comunicació iugoslaus havien minimitzat sistemàticament l'etnonacionalisme. El col·lapse d'aquest tabú en la cobertura del cas Martinović va anunciar el creixement del nacionalisme que havia de conduir al col·lapse del país el 1991.

El diari serbi Politika va afirmar que els individus que presumptament havien atacat Martinović eren membres d'una família albanesa local que volia comprar terres que Martinović es negava a vendre. L'afirmació va tenir una ressonància considerable en la política sèrbia; l'èxode constant de serbis de Kosovo es va considerar el resultat d'una persecució deliberada dels serbis per part d'albanesos que intentaven expulsar-los de les seves terres i confiscar les seves propietats.

Es van fer moltes analogies amb els turcs otomans, que havien governat Sèrbia fins al 1833 (i Kosovo fins al 1912). L'incident va ser àmpliament comparat amb l'ús otomà de l'empalament com a mitjà de tortura i execució. Aquest vincle es va fer explícitament en la poesia que commemorava l'incident, que invocava temes "otomans"; per exemple: With a broken bottle On a stake As though through a lamb but alive, they went through Đorđe Martinović As if with their first and heavy steps into their future field they treaded ... When out of the opium and pain Đorđe Martinović came round As if from the long past Turkish times He woke up on a stake.Aquestes comparacions van tenir un impacte afegit per la llegendària naturalesa de l'empalament com un dels càstigs més temuts infligits pels otomans, i el paper que l'empalament com a metàfora de l'opressió otomana va tenir en la cultura sèrbia.

D'altres van comparar l'incident amb altres episodis històrics de persecució de serbis i cristians, elevant Martinović a "un arquetip del sofriment serbi i del mal albanès (musulmà, otomà...)". L'escriptor Branislav Crnčević va declarar l'experiència de Martinović com "Jasenovac per a un sol home" (referint-se al camp de concentració de Jasenovac, on desenes de milers de serbis van ser massacrats durant la Segona Guerra Mundial). El pintor Mića Popović va crear una pintura enorme basada en El martiri de Sant Felip de Jusepe de Ribera, que representa albanesos amb casquet i aixecant Martinović en una creu de fusta. Un dels albanesos es representa sostenint una ampolla de vidre a la mà.

Una petició signada per intel·lectuals serbis afirmava que "el cas de Đorđe Martinović s'ha convertit en el de tota la nació sèrbia de Kosovo". Tres anys més tard, un grup de dones sèrbies van marxar cap al parlament serbi per pressionar per l'eliminació de l'autonomia de Kosovo, declarant que "ja no podem quedar-nos de braços plegats mentre... els nostres germans són empalats en una estaca esmolada".

La causa de Martinović va ser adoptada per l'Associació d'Escriptors de Sèrbia, que va trobar que la seva assemblea de 1985 (celebrada el 16 de juny) va estar dominada per la discussió de l'afer Martinović. El crític literari Zoran Gluščević va comparar la situació a la qual s'enfrontava la minoria sèrbia a Kosovo amb "les experiències feixistes més espantoses de la Segona Guerra Mundial". Recordant l'⁣afer Dreyfus a França de principis de segle i el paper que van tenir escriptors com Émile Zola en aquell cas, Gluščević va demanar a l'associació que actués en defensa de Martinović. La seva moció va ser aprovada per majoria aclaparadora i l'associació va adoptar una carta oberta que exigia que el parlament serbi establís un comitè per investigar el cas Martinović. L'escriptor serbi Dobrica Ćosić va establir (com ell va dir) una "intensa cooperació" amb grups serbis a Kosovo i va ajudar Martinović a contractar un advocat i presentar càrrecs contra funcionaris que, segons es va afirmar, havien obligat Martinović a signar una falsa confessió. També va escriure en nom de Martinović al president serbi, Ivan Stambolić, i al Ministeri Federal de Defensa.

Alguns ideòlegs, intel·lectuals i polítics nacionalistes serbis consideraven el cas Martinović com a símbol d'una suposada inclinació musulmana per la sodomia. Un influent psiquiatre i activista nacionalista serbi de Krajina, Jovan Rašković, va argumentar que "els musulmans [estan] fixats en la fase anal del seu desenvolupament psicosocial i [es] caracteritzen per una agressivitat general i una obsessió amb la precisió i la netedat". Molts serbis el van veure com un exemple perfecte de com els albanesos (a parer seu) maltractaven els serbis mentre el govern de Kosovo, dirigit pels albanesos, "mirava cap a una altra banda".

Per la seva banda, molts albanesos de Kosovo van considerar que (com indica la confessió inicial de Martinović) s'havia infligit accidentalment la ferida i va intentar encobrir-la culpant els albanesos, permetent que els nacionalistes serbis l'explotessin per provocar sentiments antialbanesos. D'altres van reconèixer que les proves no eren clares, però van objectar a la manera com s'havia utilitzat el cas per simbolitzar la relació sèrbia-albanesa.

L'opinió predominant a Eslovènia i Croàcia era la desconfiança envers el nacionalisme serbi i que el cas Martinović era simplement un pretext per forçar un canvi a la Constitució iugoslava per donar a Sèrbia el control total sobre les seves dues províncies autònomes.

Vegeu també Propaganda durant les Guerres de Iugoslàvia

Notes

Referències

Categoria:Història de Kosovo Categoria:Segle XX a Europa Categoria:Iugoslàvia Categoria:Relacions internacionals d'Albània Categoria:Morts a Sèrbia Categoria:Morts el 2000 Categoria:Nascuts el 1928