El Colloquium heptaplomeres de abditis rerum sublimium arcanis (o Col·loqui dels set savis sobre els secrets ocults de les coses sublimes) és una obra de Jean Bodin, probablement redactada entre 1587 i 1593. Presenta un diàleg entre set savis que pertanyen a tres religions diferents (judaisme, cristianisme i islam) sobre els mèrits respectius de cadascuna d'elles. A causa de les seves tesis agosarades per a l'època, el manuscrit va circular de manera clandestina fins a la seva primera edició parcial el 1841 i la completa el 1857.
Descripció Set savis estan reunits a casa del catòlic Paul Coroni a Venècia, que en aquell moment era la ciutat cosmopolita per excel·lència. El calvinista Curtius i el luterà Podamicus defensen la Reforma, mentre que Octave Fagnola, antigament captiu dels otomans, defensa l'islam; Salomon Barcassius representa el judaisme, l'espanyol Diego Toralba es manté fidel a la religió natural i Senamus es mostra indiferent a les diverses confessions, les quals afirma que practica totes. Les diferències entre aquestes tres religions ja havien estat explorades en obres antigues, però la qüestió dels desacords religiosos es feia més aguda enmig de les guerres de religió que aleshores sagnaven França.
Aquesta voluminosa obra està composta per sis llibres. El primer insereix el diàleg en el context d'un relat de viatge pel món àrab:
Les primeres pàgines descriuen detalladament la «pantoteca». Es tracta d'una caixa de fusta amb 1.296 caselles on es classifiquen mostres de tot el que es pot trobar al planeta pel que fa a elements primaris: pedres, metalls, fòssils, plantes i organismes vius. Aquesta descripció estableix un vincle entre el Col·loqui i el Teatre de la natura.
La discussió recorre a una gran quantitat de referències erudites, entre les quals destaquen Salomó i Moisès, Plató, Sant Pau, Eusebi de Cesarea, Tertul·lià, Orígens i, sobretot, Agustí d'Hipona, sense comptar les al·lusions a una dotzena de concilis. Els punts de desacord giren entorn de la natura dels àngels i els dimonis, els orígens i les conseqüències del pecat, la Trinitat, els sants, l'església primitiva, etc.. Ben d'hora en la discussió, s'afirma que la millor de les religions és la més antiga (optimam tamen religionem esse antiquissimam), la qual combina la veneració a Déu amb les lleis de la natura (purum Dei cultum et naturae leges), fent al·lusió així a la religió hebrea.
L'obra clou amb una crida a la tolerància. Per demostrar que la religió és una qüestió eminentment íntima, un dels savis recorda la resposta de Teodoric, emperador dels romans i dels gots, qui, El seu amic continua afirmant que l'emperador Jovinià havia promulgat un edicte d'unió [...] per mantenir en la concòrdia els cristians, els arrians, els maniqueus, els jueus i fins a prop de dues-centes sectes més [i] recomanava contínuament la moderació als predicadors, a fi que el poble, mitjançant sermons sediciosos, no fos incitat a pertorbar la tranquil·litat de la república i de l'estat, sinó més aviat a exhortar cadascú a la pietat, la benignitat, la justícia i la caritat mútues.
Referències
Categoria:Obres del segle XVII