La Simfonia per a orgue núm. 9 en do menor, op. 70, coneguda com a Simfonia gòtica (en francès, Symphonie gothique), és una obra per a orgue sol de Charles-Marie Widor, composta entre 1894 i 1895. És la primera de les dues darreres simfonies per a orgue de Widor, escrites en un estil més auster i contrapuntístic que les vuit anteriors. Consta de quatre moviments i utilitza en el moviment final la melodia gregoriana nadalenca Puer natus est nobis.

Composició i estrena Widor va compondre els tres primers moviments durant l'estiu de 1894, a Persanges, al Jura. L'obra està vinculada al gran orgue construït per Aristide Cavaillé-Coll a l'església abacial de Saint-Ouen de Rouen, un instrument que permetia desplegar grans contrastos de volum, color i registració.

Louis Vierne, deixeble de Widor, en va interpretar els tres primers moviments a Écully, prop de Lió, unes setmanes abans de l'estrena completa. Widor va oferir la primera interpretació íntegra el 28 d'abril de 1895 a Saint-Ouen de Rouen. La partitura va ser publicada aquell mateix any per l'editorial Schott.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Moderato Andante sostenuto Allegro Moderato – Allegro – Moderato – Andante – Allegro

La successió tonal dels moviments parteix de do menor, passa per mi bemoll major i sol menor i culmina en do major. Aquesta trajectòria, des d'una tonalitat menor fosca fins a una conclusió lluminosa, contribueix a donar unitat al conjunt.

El primer moviment, Moderato, comença de manera continguda sobre un moviment regular de corxeres. La textura i la intensitat augmenten progressivament mitjançant l'addició de registres fins a assolir un clímax amb el ple de l'orgue. Després d'aquest punt culminant, la música disminueix gradualment i recupera l'atmosfera silenciosa de l'inici. L'harmonia, notablement cromàtica, contribueix al caràcter sever i monumental del moviment.

L’Andante sostenuto, en mi bemoll major, és el moviment més líric de l'obra. La melodia principal es desenvolupa sobre un acompanyament delicat i posa en relleu els registres de flauta de l'orgue. La secció central, en si bemoll major, amplia el discurs melòdic abans del retorn de l'atmosfera inicial.

El tercer moviment, Allegro, és una fuga a quatre veus en compàs de 6/8. La seva escriptura contrapuntística, enèrgica i rítmicament incisiva, exerceix una funció semblant a la d'un scherzo simfònic. Durant el desenvolupament, la música s'allunya de sol menor i passa per tonalitats com mi bemoll menor i sol bemoll major.

El quart moviment és el més extens de la simfonia i adopta la forma d'un tema amb variacions. El tema principal prové de l'introit gregorià Puer natus est nobis, cantat tradicionalment durant la missa del dia de Nadal. Widor sotmet la melodia a diverses transformacions contrapuntístiques, rítmiques i tímbriques, i hi superposa altres idees musicals. La secció final, sovint denominada Toccata, condueix l'obra cap a una conclusió brillant en do major.

Referències

Categoria:Composicions per a orgue Categoria:Composicions musicals del 1895 Categoria:Composicions en do menor