L'Orquestra de l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília (en italià, Orchestra dell'Accademia Nazionale di Santa Cecilia) és una orquestra simfònica italiana amb seu a Roma i vinculada a l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília, una de les institucions musicals més antigues del món. L'orquestra actual va ser fundada el 1908 i va ser la primera formació italiana dedicada exclusivament al repertori simfònic. Des de la temporada 2024-2025 el seu director musical és Daniel Harding, successor d'Antonio Pappano, que va ocupar el càrrec entre 2005 i 2023 i posteriorment va ser nomenat director emèrit.
L'orquestra ofereix la seva temporada principal a l'Auditorium Parco della Musica Ennio Morricone, complex projectat per Renzo Piano i inaugurat el 2002, que és la seu concertística de l'Acadèmia des de 2003.
Història Els antecedents de l'orquestra estan relacionats amb la llarga història de l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília, fundada oficialment el 1585 pel papa Sixt V mitjançant la butlla Ratione congruit. A partir de la segona meitat del segle XIX, l'Acadèmia va ampliar progressivament la seva activitat des de la música sacra i coral cap al repertori simfònic i de cambra. El 1895 va crear un cor i una orquestra estables i va iniciar temporades regulars de concerts; la formació simfònica moderna es considera fundada el 1908, quan va començar a actuar a l'Augusteo, construït sobre les restes del Mausoleu d'August.
L'Augusteo va ser la seu principal de l'orquestra entre 1908 i 1936 i va acollir directors i compositors com Gustav Mahler, Claude Debussy, Richard Strauss, Igor Stravinski, Jean Sibelius, Paul Hindemith, Arturo Toscanini, Wilhelm Furtwängler i Victor de Sabata. L'orquestra va tenir un paper destacat en la introducció a Itàlia de repertori simfònic modern i contemporani i va estrenar obres importants d'Ottorino Respighi, entre les quals Fontane di Roma i Pini di Roma.
El primer director estable de llarga durada va ser Bernardino Molinari, que va assumir el càrrec el 1912 i el va mantenir fins al 1944. Durant les seves més de tres dècades al capdavant del conjunt va ampliar de manera considerable el repertori, amb una atenció especial a la música francesa, russa i contemporània, i va contribuir a consolidar la cultura simfònica a Roma. Després de Molinari, Franco Ferrara va exercir com a director estable entre novembre de 1944 i setembre de 1945, però els problemes de salut que van marcar la seva carrera van provocar que deixés el càrrec al cap de menys d'un any.
Entre 1953 i 1973 la direcció estable va correspondre a Fernando Previtali, que va dirigir centenars de concerts amb l'orquestra i va ampliar tant el repertori del segle XX com la seva activitat internacional. Durant aquesta etapa el conjunt va actuar en nombroses gires per Europa i Amèrica i va consolidar la seva reputació com una de les principals orquestres italianes. Igor Markevitch el va succeir el 1973 i va ocupar el càrrec fins al 1975. Thomas Schippers va ser designat posteriorment com a director principal, però la seva malaltia i mort prematura van impedir que desenvolupés normalment el mandat i només va arribar a dirigir un nombre molt reduït de concerts amb la formació.
La direcció estable va quedar vacant durant diversos anys fins al nomenament de Giuseppe Sinopoli el 1983. Sinopoli va impulsar especialment el repertori de Gustav Mahler i Anton Bruckner i va ocupar el càrrec fins al 1987, quan va dimitir en el context de la llarga polèmica sobre la manca d'una sala simfònica adequada a Roma. Entre 1983 i 1990 Leonard Bernstein va ser president honorari de l'orquestra, una vinculació excepcional dins la història de la institució.
Daniele Gatti va assumir la direcció principal el 1992 i la va mantenir fins al 1997, quan va ser succeït per Myung-Whun Chung. Durant els vuit anys de Chung, fins al 2005, l'orquestra va ampliar notablement les gires internacionals i va reforçar la seva presència discogràfica i la seva projecció a Europa i Àsia.
El 2005 Antonio Pappano va ser nomenat director musical. Durant els seus divuit anys al capdavant de l'orquestra va dirigir més de 650 concerts, va estrenar catorze obres i va encapçalar més de 250 actuacions en gires nacionals i internacionals. Amb ell la formació va actuar regularment en sales com el Carnegie Hall, la Filharmònica de Berlín, l'Elbphilharmonie, la Philharmonie de Paris, el Musikverein de Viena i el Royal Albert Hall, i va desenvolupar una extensa discografia amb una trentena llarga d'enregistraments, diversos dels quals van rebre premis internacionals.
Des de la temporada 2024-2025 el director musical és Daniel Harding, nomenat inicialment per un període de cinc anys. Va inaugurar el mandat amb una interpretació en concert de Tosca de Giacomo Puccini i ha impulsat especialment el repertori simfònic dels segles XIX i XX, amb projectes dedicats a Richard Strauss, Richard Wagner, la Segona Escola de Viena i un cicle integral de les simfonies de Mahler.
Directors principals i musicals Bernardino Molinari (1912–1944) Franco Ferrara (1944–1945) Fernando Previtali (1953–1973) Igor Markevitch (1973–1975) Thomas Schippers (designat el 1976) Giuseppe Sinopoli (1983–1987) Daniele Gatti (1992–1997) Myung-Whun Chung (1997–2005) Antonio Pappano (2005–2023) Daniel Harding (2024–)
Entre 1983 i 1990 Leonard Bernstein va ser president honorari de l'orquestra.
Seus Des de 1908 fins al 1936 l'orquestra va actuar principalment a l'Augusteo. Després de la demolició de la sala per les reformes urbanístiques del règim feixista, va passar al Teatro Adriano, on va romandre fins al 1946. Posteriorment va utilitzar diversos espais de Roma, entre els quals el Teatro Argentina i, des de 1958, l'Auditorio Pio de via della Conciliazione.
El 2002 es va inaugurar l'Auditorium Parco della Musica Ennio Morricone, projectat per Renzo Piano, i des de 2003 la temporada de l'Acadèmia s'hi celebra regularment. La Sala Santa Cecilia, la més gran del complex, és la seu principal de l'orquestra i del cor.
Activitat artística L'orquestra ha estat dirigida al llarg de la seva història per algunes de les principals figures de la direcció orquestral, entre les quals Willem Mengelberg, Bruno Walter, Otto Klemperer, Herbert von Karajan, Georg Solti, Carlo Maria Giulini, Claudio Abbado, Riccardo Muti, Kurt Masur, Herbert Blomstedt, Valeri Guérguiev, Christian Thielemann, Gustavo Dudamel i Kirill Petrenko. També ha mantingut una estreta vinculació amb compositors-directors com Mahler, Debussy, Strauss, Stravinski, Sibelius i Hindemith.
La formació actua regularment amb el Cor de l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília i manté una important tradició en el repertori simfonicocoral i en les òperes en versió de concert. Ha participat als BBC Proms, el Festival de Salzburg, el Festival de Lucerna i altres festivals internacionals, i ha actuat al Concertgebouw d'Amsterdam, el Musikverein de Viena, el Carnegie Hall, la Semperoper, el Teatro alla Scala, el Suntory Hall i el Teatro Colón.
Enregistraments L'Orquestra de l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília té una extensa discografia que inclou tant repertori simfònic com operístic. Durant el segle XX va participar en enregistraments d'òpera italiana amb directors com Tullio Serafin, Victor de Sabata i Fernando Previtali, i amb cantants com Renata Tebaldi, Carlo Bergonzi i Maria Callas.
L'etapa d'Antonio Pappano va ser especialment prolífica i va donar lloc a enregistraments d'obres de Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Piotr Ilitx Txaikovski, Serguei Rakhmàninov, Camille Saint-Saëns, Ottorino Respighi i altres compositors. Entre els projectes premiats hi ha Aida de Verdi, les simfonies de Leonard Bernstein i la Messa di Gloria de Gioachino Rossini.
Amb Daniel Harding, l'orquestra ha iniciat una nova col·laboració discogràfica amb Deutsche Grammophon, començada amb Tosca de Puccini i destinada a documentar alguns dels principals projectes del seu mandat.
Referències
Categoria:Orquestres d'Europa Categoria:Orquestres simfòniques Categoria:Cultura de Roma