, marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc, Gran d'Espanya, fou un militar i polític progressista català, molt influent en la política espanyola del . Va ser governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847) i president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Participà en la campanya del Marroc i dirigí les forces que lluitaren a la campanya de Mèxic.
Biografia Antecedents familiars i infància El seu avi havia exercit de notari i el pare, Pau Prim i Estapà (†1834), que era tinent coronel, va heretar-ne la notaria en retirar-se del seu càrrec militar. La seva mare va ésser Teresa Prats i Vilanova (ca. 1784 - Sant Gervasi de Cassoles, 1873), filla d'adroguer i casada amb el notari Prim el 28 d'abril de 1813, a Reus. Va tenir com a mestre a l'escola Alexandre Garcia.
Guerra carlina Als 19 anys es va allistar en els Tiradores de Isabel II, un cos franc integrat per elements radicals de Barcelona coneguts per la seva indisciplina que reberen el malnom de miquelets; aquest cos urbà fou destinat a les muntanyes per combatre els partidaris carlins de la terra. Els Tiradores es destacaren per la seva laïcitat i anticatolicisme, que culminà el 1835 en l'atac, incendi, saqueig i destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll, fets en els quals no tingué cap participació el destacament de Joan Prim. Per les seves victòries sobre partides carlines (l'anomenada Guerra dels set anys) va ser ascendit a tinent. Al capdavant d'una companyia va prendre Vilamajor del Vallès defensada per forces carlines superiors, on va resultar ferit. Noves accions victorioses el van promoure a capità. La presa de Sant Miquel de Taradell, on va capturar personalment la bandera del quart batalló carlí de Catalunya, va fer que se li concedís la Creu Llorejada de Sant Ferran de primera classe. Seguidament va assaltar Solsona i aconseguí escalar personalment el fort obrint les portes, acció per la qual va ser ascendit a comandant. Van seguir noves mostres d'un valor extraordinari que eren objecte de comentari a tot el país; els seus propis soldats l'aclamaven. Per una acció extraordinària a Àger se'l va ascendir a major de batalló i se li encarregà el comandament a la zona de la línia de Solsona-Castellvell, per la qual passaven els combois d'aprovisionament carlí. En els combats que va sostenir va perdre diverses vegades el cavall i ell mateix va resultar ferit més d'una vegada, guanyant una altra creu de Sant Ferran i obtenint el grau de coronel. Amb només 26 anys el seu nom ja era un símbol de valor; i en acabar la guerra, en la qual havia pres part en 35 accions, assolí tots els graus possibles en camp de batalla.
Govern d'Espartero miniatura|A Prim, su patria (1891), de Lluís Puiggener. Reus: plaça de Prim. El fet que l'estàtua fos idèntica a la projectada al parc de la Ciutadella de Barcelona pel mateix autor, i que va ser inaugurada el 1887, va provocar força polèmica i va complicar l'execució de l'obra, fins al punt d'endarrerir-ne la col·locació i d'obrir als responsables un procés per malversació de fons. L'obra presenta el general Prim a cavall, amb dos relleus laterals i els escuts de la ciutat de Reus i del marquesat dels Castillejos a les puntes. Els canons que formen la tanca, que una certa tradició popular atribueix a la guerra del Marroc, són obra de l'escultor reusenc Pau Figueras
Després del pronunciament liberal de La Granja, els constitucionalistes es van dividir en conservadors i progressistes. Aquests últims, dirigits per Calatrava i Mendizábal, van comptar aviat amb l'adhesió de Prim (1840). Es va presentar a diputat per la província de Tarragona i va obtenir l'escó (1841). Com que s'havia ajustat la pau amb els carlins, els cossos voluntaris havien estat dissolts, i es dubtava que els graus de Prim li fossin reconeguts, però el seu immens prestigi, superior al de qualsevol altre contemporani, i l'acta de diputat, van facilitar que fos confirmat com a coronel i, a més, el regent Espartero el va nomenar Subinspector de Carrabiners d'Andalusia. En aquest lloc va aconseguir evitar que els conservadors, al comandament de Ramón Narváez, partidaris de retornar la regència a Maria Cristina, poguessin entrar a Espanya per Gibraltar, i encara que O'Donnell, un altre dels líders conservadors, va entrar al nord fins a Pamplona, va haver de retirar-se. No obstant això Prim s'enemistà amb Espartero i el seu govern, als quals va acusar d'afavorir els teixits anglesos amb la finalitat d'arruïnar la indústria tèxtil catalana i tenir més sotmès el territori català.
Les intrigues polítiques aviat es van desenvolupar a Madrid i, quan la situació va estar madura, Màlaga, Granada i Almeria es van sublevar contra Espartero, alhora que Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch es pronunciaven a Reus el 30 de maig de 1843. Barcelona es va unir a la rebel·lió i aviat tot Catalunya estava sublevada. El general Martín Zurbano va sortir amb les seves tropes de la rodalia de Barcelona i es va dirigir a Tarragona, i d'allà a Reus, centre de la revolució catalana. La ciutat, sense defenses, era presa fàcil de Zurbano, que va permetre la sortida de Prim i els seus, que van abandonar la ciutat cap a Barcelona, per evitar un sagnant assalt. Es diu que els reusencs van increpar a Prim per haver-los portat l'agitació i consegüent repressió, i el coronel es va dirigir als seus conciutadans i els va assegurar que allà mateix on l'increpaven li aixecarien una estàtua, cosa que va resultar certa, ja que el lloc és actualment la plaça anomenada de Prim i conté al centre l'estàtua eqüestre del militar.
Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l'agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d'Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase «o faixa o caixa» (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l'enterrament) en veient l'alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sotmetent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis destruïts (encara avui podem veure un projectil de canó incrustat a la façana de l'edifici que fa cantonada al carrer de Sòcrates amb el carrer Gran de Sant Andreu, coneguda com la «casa de la bala»«»). Per aquestes accions va rebre de Serrano el faixí de general.
Després pacificà altres zones agitades a Catalunya, motiu pel qual va rebre el títol de comte de Reus i vescomte del Bruc amb dret hereditari.
El 1845, a l'acabament de la legislatura Prim es va dirigir a París on va tenir una entrevista amb una societat secreta de militars desterrats fundada recentment, nomenada Orde Militar Espanyola, el líder de la qual era Leopoldo O'Donnell i en la qual figuraven Narváez i altres i es creu que van acordar cooperar per enderrocar a Espartero, i encara que al retorn va ser detingut a Perpinyà, va ser alliberat marxant a la seva ciutat natal Reus. A Barcelona Prim es va entrevistar amb un emissari de l'orde, el que li va valer nous retrets, aquesta vegada dels progressistes. Prim va prohibir als generals conservadors desembarcar a Barcelona perquè no poguessin arribar a Madrid abans que ell, i va sortir cap a la capital, però els conservadors van desembarcar a València i van sortir a marxes forçades cap a Madrid. No va tardar a caure Espartero qui va sortir cap a Anglaterra i el general conservador Narváez, des de València, va arribar a Madrid un dia abans que Prim, i ascendit a tinent general, va assumir la capitania general de Madrid. No obstant això Prim va ser nomenat brigadier per Francisco Serrano, que a Barcelona havia assumit la cartera de Guerra. miniatura|Retrat de Joan Prim (1850). Litografia realitzada a Leipzig, a l'obrador d'August Weger.
Governador de Puerto Rico Poc després va tornar a Madrid però els conservadors el van enviar com comandant militar de Ceuta, càrrec que Prim va refusar, abandonant Espanya. Quan va tornar, Narváez el va acusar d'un suposat complot pel qual va ser condemnat a sis anys de presó en un castell, condemna que va començar a complir en el fort gadità de Sant Sebastià, malgrat que hauria hagut de ser enviat a les Illes Marianes, però la mare de Prim va demanar gràcia a Narváez que finalment la hi va concedir. Prim va tornar a marxar a l'estranger. Narváez va dimitir per desacords amb el príncep consort i després d'un breu govern d'Isturiz es va formar el govern de Joaquín Maria Pacheco que va concedir una amnistia. El Ministre de la Guerra, Fernández de Còrdova, amic de Prim, el va nomenar capità general de Puerto Rico en 1847, on el seu rigor exagerat i les seves preferències racials pels blancs, no el va fer estimat de la majoria dels porto-riquenys. Capturà al cap guerriller «l'Àguila» però el va alliberar amb la promesa de sotmetre's, però un cop alliberat va intentar demostrar que podia amb Prim robant-li el cavall; Prim el va capturar de nou i el va fer afusellar. Un suposat atac de negres de Martinica contra una de les Antilles daneses, va ser repel·lit gràcies a l'auxili de Prim, que va rebre la condecoració danesa de la Dannebrog. Sols va exercir el comandament uns mesos, tornant després a Espanya (1848).
Parlamentari En les següents eleccions Prim es va presentar candidat per diversos districtes electorals catalans, sent elegit pel de Vic. Però les Corts van ser dissoltes i es van convocar unes altres de noves per al 31 de maig de 1851. Prim va tornar a presentar-se per Vic, però el govern, incòmode amb la seva posició parlamentària, el va nomenar de nou Capità General de Puerto Rico càrrec que va acceptar; però després de les eleccions es va anul·lar aquest nomenament. Prim es quedava doncs sense escó i sense càrrec. Però un diputat progressista havia obtingut el seu escó per dos districtes, i deixava lliure un d'ells a Barcelona, oferint donar suport a Prim per obtenir-lo en el seu lloc. Des que Prim va reprimir la rebel·lió de la Jamància no gaudia de simpaties a Barcelona, però va prometre rectificar els seus errors, ser el campió del liberalisme progressista, defensar els drets catalans especialment els econòmics, i erigir-se en màxim defensor de les llibertats ciutadanes, i el poble el va creure i va ser elegit, complint després la paraula donada al colpejar amb els seus discursos de gran talent al govern espanyol, sense deixar passar cap de les injustícies que es portaven a terme a Catalunya. Quan el govern de Juan Bravo Murillo va tancar les corts i va començar a governar per decret hi va haver certs moviments militars; per això el govern, que el considerava sospitós, va exposar a Prim la conveniència que sortís del país per algun temps. Estant a França hi va haver noves eleccions i encara que sols es va autoritzar el retorn de Prim cinc dies abans d'aquestes, el general va ser reelegit per Barcelona, encapçalant l'oposició al parlament, però aquest poc després va ser tancat novament i Prim va sortir d'Espanya cap a França (1853). Estant allà es va iniciar la Guerra de Crimea i Prim va demanar ser delegat espanyol observador en el front turc, petició que li va ser concedida. En el mateix 1853 va desembarcar a Constantinoble i va estar com a observador entre altres accions, en l'atac de l'illa de Totorkan, aconsellant allà amb gran encert la col·locació de l'artilleria.