Jueus

Els jueus (en hebreu: יְהוּדִים, yehudim; i en jiddisch: ייִד, yid), també coneguts com a poble jueu són una nació i un grup etnoreligiós que es van originar en els israelites o hebreus de l'antic proper orient. L'etnicitat, nacionalitat i religió jueva està estretament interrelacionada, ja que el judaisme és la confessió religiosa tradicional de la nació jueva.«The Jewish Problem: How To Solve It». Louis D. Brandeis, «Jews are a distinctive nationality of which every Jew, whatever his country, his station or shade of belief, is necessarily a member» (April 25, 1915), University of Louisville Louis D. Brandeis School of Law«A history of the Jewish nation: from the earliest times to the present day». Palmer, Edward Henry. 1875. D. Lothrop & Co.«How I Became a Zionist». «The Collected Papers of Albert Einstein, Vol. 7: Berlin Years». «The Jewish Nation is a living fact». June 21, 1921). Princeton University Press Al llarg del temps s'ha assimilat als conversos a la fe judaica i que no pertanyien al poble o nació jueva i han passat a formar part d'aquest grup humà. Els membres del poble jueu s'anomenen ells mateixos am yisrael o poble d'Israel.

El nombre total de jueus és controvertit en gran part per raó de la comptabilització o no dels fills de matrimonis mixtos. Hi ha uns 13 milionsAnnual Assessment, Jewish People policy Planning Institute, 2007, p. 15 de jueus. 5.393.000 viuen a Israel i 5.275.000 als Estats Units. Altres estats amb presència important de jueus són França (490.000), el Canadà (374.000), el Regne Unit (295.000), Rússia (225.000), Argentina (184.000), Alemanya (120.000), Austràlia (104.000) i el Brasil (96.000). A l'Estat espanyol hi ha uns 12.000 jueus.The Jewish Population of the World (2010) Jewish Virtual Library

El nom de jueu (יהודי - yehudí en hebreu) deriva del nom de la província romana de Judea hereva del Regne de Judà després del retorn de l'exili de Babilònia. Aquest nom al seu torn prové del patriarca bíblic "Yehudà" = Judà fill de Jacob que va donar lloc a la tribu de Judà d'on sortí la dinastia reial d'Israel que establí la capital a Jerusalem.

Segons la tradició jueva, els orígens jueus són traçats des dels patriarques bíblics, Abraham, Isaac i Jacob, al segon mil·lenni aC. Actualment els jueus gaudeixen d'autonomia política a l'estat d'Israel, un estat localitzat en el lloc que ells consideren la seva llar d'origen, la Terra d'Israel. Aquesta es defineix a si mateixa com un estat jueu en les seves fonamentals, i és l'únic estat del món en què els jueus constitueixen una majoria de la població. A més a més, els jueus també han gaudit d'autonomia política dues vegades més durant la seva història antiga. La primera fou del 1350Ancient Canaan and Israel: an introduction. Golden, Jonathan M. (2009). Oxford University Press US. al 586 aC, a l'època dels Jutges, durant la monarquia unida i la monarquia dividida dels regnes d'Israel i Judà, que es va acabar amb la destrucció del Temple de Salomó. La segona vegada fou el període del Regne d'Asmoneus, entre el 140 i el 37 aC des de la destrucció del Temple de Salomó, la diàspora jueva ha estat la llar de la majoria dels jueus.Johnson (1987), p. 82. Excepte en l'estat modern d'Israel, els jueus han estat una minoria en tots els països en què han viscut i tot sovint han patit persecucions al llarg de la història, cosa que ha provocat canvis en la seva població segons les èpoques.

Pel que fa a la consideració religiosa d'un jueu aquest és qui viu sota els costums del Regne de Judà dictats per Déu (déu únic, monoteisme) al profeta Moisès i consignades segons la radició religiosa a la Torà i la llei oral recollida sobretot al Talmud.

Des de l'antiguitat la diàspora repartí els jueus en gran part del món molts d'ells adoptaren la llengua dels països on es trobaven però no pas els costums ni la religió.

Etimologia El terme jueu (hebreu: יהודי/Yehudí) procedeix de Judà (o Yehudà, en hebreu, que era un dels fills del patriarca bíblic Jacob). Judà (o la seva variant grega Judea) designava també a una entitat política que va existir a la regió oriental del Mediterrani, almenys des de mil anys abans de l'era comuna i fins un segle després. Els habitants de Judea eren els jueus, terme que després es va anar ampliant també als que havien emigrat des de Judea i als seus descendents. En català, el terme jueu procedeix del llatí judaeus, al seu torn derivat del grec Ioudaios (Ἰουδαῖος). Existeix equivalència etimològica en altres llengües, per exemple, Jude en alemany, juif en francès, judío en castellà, Jew en anglès, xudeu en gallec, chodigo en aragonès, fot en danès, zsidó en hongarès, etc. La paraula Jueu ('Lloa l'Etern') no apareix a la Torah (els 5 llibres de Moshéh), sinó que apareix en la resta dels llibres del Tanakh, no vol dir que la paraula Iehudi/Jueu ('Lloa l'Etern') sigui pejorativa davant la paraula ivrí/Hebreu.

Jueus i judaisme Fins al , els vocables jueus i judaisme eren pràcticament sinònims. No obstant això, l'arribada de la Haskalà (il·lustració jueva) va suposar un canvi radical en la mentalitat de molts jueus que es van veure a si mateixos com a membres d'un mateix poble, però separats de la tradicional adhesió a la fe judaica. miniatura|Anna Frank era jueva. El seu diari relata la història de la seva vida a Amsterdam durant la persecució dels jueus de la Segona Guerra Mundial. Va morir a l'Holocaust.

Identitat jueva Generalment, l'ús del terme jueu s'utilitza per referir-se a tres grups: els que tenen orígens ètnics jueus, aquells que practiquen el judaisme i aquells que s'identifiquen com a tals per la seva identificació cultural i històrica. L'halacà, la llei jueva, dona una altra definició de la identitat jueva. D'acord amb la legislació jueva, jueu és aquell que: a) és fill de mare jueva (llei que deriva del passatge de Deuteronomi 7:1-5)/ bíblia / llibres / deuteronomio.html # cap7 Deuteronomi 7:1-5. o b) la persona que es converteix formalment al judaisme sota la supervisió halàjica d'un reconegut Bet Din (tribunal jueu) presidida per tres dayan im (jutges). Aquest procés de conversió està desenvolupat en textos legals jueus, com ara el Talmud, el Xulhan Arukh i les interpretacions de l'ortodòxia rabínica.

Però a més d'aquesta definició ortodoxa hi ha altres definicions, com les dels corrents reformistes, reconstruccionistes i liberals, que afirmen que és jueu aquell que té un pare jueu (en el sentit genèric, és a dir, un pare o una mare). L'humanisme jueu afirma que és jueu "qui se sent jueu" sense importar si té ascendència jueva o si fa una conversió religiosa.

Per conversió Si bé el judaisme no fomenta la conversió i al llarg de la història no es coneixen casos on el poble jueu hagi sotmès a un altre per convertir-lo, aquesta està prevista. Per fer-ho cal tenir un estudi ampli sobre la Torà, capacitat per un Moré (Mestre). Els filtres per a la conversió al judaisme, tot i que varien segons les diferents corrents, solen ser molt exigents, ja que es busca per part dels rabins que la conversió sigui sincera i sense motivacions ulteriors.

En el passat hi va haver exemples de conversions en massa al judaisme, com és el cas del poble de Samària, que sense ser descendents de Jacob en un sentit físic van abraçar el judaisme encara que mai van perdre del tot les seves creences i costums, per la qual cosa els jueus de Jerusalem mai els van veure amb total grat. Un altre cas de conversió en massa és la dels genets parts.

Pèrdua de la condició de jueu Quant a la pèrdua del judaisme, d'acord amb la llei jueva (Halacà), no hi ha manera de perdre el judaisme. Qui neix jueu o es converteix, no perd la seva condició de jueu fins i tot després de cometre un dels tres pitjors pecats: paganisme, assassinat o aberracions sexuals. Malgrat això la llei jueva va utilitzar una altra arma contra pecadors de major escala: expulsar de la comunitat ("L'herem" o "El Nidui"). El poder de separar de la comunitat es remunta a les primeres èpoques bíbliques, però es va començar a usar en forma sistemàtica durant l'època talmúdica al Segon Temple de Jerusalem, i es va continuar el seu ús durant l'era moderna. Baruch Spinoza, Uriel da Costa són alguns dels jueus més importants que van ser depurats. Marx i Freud van viure una cosa semblant. Cal citar que, d'acord amb la llei jueva, existeixen camins per ser acceptat novament en la comunitat, i això marca el fet que, segons aquesta, no existeix pèrdua de la judeitat.

Subdivisions actuals dels jueus El poble jueu no té aspectes morfològics específics. Els jueus són un poble d'origen semita que no es distingeix anatòmicament de la resta de pobles de l'Orient Mitjà (libanesos, àrabs, etc.) ni dels mediterranis en general. En la diàspora els jueus van agafar alguns trets dels pobles on s'havien instal·lat per la qual cosa la diversitat genètica va augmentar.

Asquenazites

Aixkenaz és el nom donat a Alemanya pels jueus i aixkenazí («alemany») és el nom que rebien els jueus d'Alemanya. Es va usar després per descriure als jueus provinents d'Europa de manera general. El seu idioma és el jiddisch, que és un dialecte germànic amb influència hebrea i eslava. Viuen principalment a Alemanya, Polònia, Ucraïna i Rússia. No són jueus asquenazites els que tenen arrels en els següents països d'Europa: la península Ibèrica i regions d'Itàlia, Grècia, Turquia, els Balcans, Anglaterra, els Països Baixos i França.

Els jueus asquenazites van adoptar les interpretacions de les mitsvot de les escoles rabíniques d'Israel, i els jueus orientals, les de les escoles babilòniques.

Jueus sefardites

Sefarad és el nom hebreu per a la península Ibèrica (Espanya i Portugal). Sefardí és la paraula per designar els jueus d'Espanya i Portugal. Van fer grans contribucions a la cultura ibèrica, però van ser expulsats per motius religiosos d'Espanya el 1492, per ordre dels Reis Catòlics. Als descendents d'aquests jueus se'ls va seguir anomenant sefardites, sefaradites o sefardites, sense importar en quina part del món hagin nascut. El seu idioma és el judeocastellà o ladí, que és un dialecte del castellà. Molts d'aquests jueus expulsats van acabar acompanyant als conqueridors al Nou Món, instal·lant-se a Mèxic, Sud-amèrica i Puerto Rico.

El 1924 el general Primo de Rivera va concedir la ciutadania espanyola als jueus sefardites per "raons històriques", la qual cosa va salvar moltes vides durant la Segona Guerra Mundial. Un cas molt clar va ser el del cònsol Ángel Sanz Briz, que va salvar a milers de jueus de l'Holocaust a Hongria, dient que els jueus sefardites eren ciutadans espanyols i, per tant, tenien suport total del seu govern, encara que per salvar vides es va fer passar a molts no-sefardites per sefardites.

El 1991 el Museu de l'Holocaust Yad Vashem d'Israel va distingir la seva acció i va reconèixer als seus hereus el títol de "Just entre les Nacions", inscrivint el seu nom en el memorial de l'Holocaust. El 1994 el govern hongarès li va concedir a títol pòstum la Creu de l'Orde del Mèrit de la República Hongaresa. Va ser el primer diplomàtic espanyol que va aparèixer en un segell de correus d'Espanya.

Jueus mizrahim

Jueus mizrahim és el nom donat a les comunitats jueves que van immigrar dels països de l'Orient Mitjà, notablement del Iemen, l'Iraq i l'Iran. Molts els denominen erròniament sefaradim dins del mateix Israel, encara que res tenen a veure amb la península Ibèrica.

El terme correcte per denominar-los en hebreu és edot hamizraj (comunitats de l'Orient). Prenen la seva interpretació dels preceptes de les escoles rabíniques de Babilònia. Són els jueus del món àrab i iranià.

Asquenazites: jueus provinents d'Europa oriental, de llengua jiddisch. Sefardites: provinents de la península Ibèrica (Sefarad), de llengua catalana, castellana, portuguesa, etc. Mizrahim: orientals (de l'Orient Mitjà), de llengua judeo-àrab, persa, etc. Qartveli Ebraeli Juhurim Krymtxaks Caraïtes o Karaïm Jueus d'Armènia Jueus de Kaifeng Abayudaya Beta Israel