Ledat del coure, també anomenada calcolític (del grec , khalkós 'coure', i del grec , lithos 'pedra') i Eneolític (del llatí aenĕus 'coure'; i del grec , lithos 'pedra'), és un període de la prehistòria situat entre el Neolític ('Nova Edat de la Pedra') i l'edat del bronze.
El coure va ser un dels primers metalls que va usar l'ésser humà, utilitzant-lo inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ja que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En aquests primers temps, el modelava gràcies a les tècniques del martellejat i/o del batut en fred, de manera que aquesta fase no és considerada encara calcolítica, sinó neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmiques li va permetre l'experimentació amb els processos metal·lúrgics, començant així a comprendre'ls. Quan ja els controlava, va començar a realitzar diversos aliatges amb altres minerals, i n'és el més habitual la barreja amb arsènic, primer, i la posterior amb estany, la qual va donar lloc a un nou metall, el bronze.
S'han trobat artefactes de coure al sud de l'actual Turquia i nord d'Iraq anteriors al mil·lenni VI aC, però, possiblement, havien estat treballats en fred o escalfats lleugerament per aconseguir-ne una mica de ductilitat. A la cova de Shanidar (muntanyes Zagros, Iraq), s'han trobat penjolls fets amb grans de coure en nivells corresponents al 9500 aC, és a dir, del Neolític inicial. Però les primeres proves clares de fosa (assenyalades per la presència d'escòries de coure) s'han trobat a Çatalhöyük, a Anatòlia, i corresponen a un moment proper al 6000 aC. Al llarg del VI mil·lenni, apareixen més proves metal·lúrgiques per tot el sud d'Anatòlia, Iraq i els Zagros iranians, de la qual cosa s'ha deduït que el sud d'Anatòlia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) van poder ser les àrees nuclears on se'n va aconseguir la fosa per primera vegada. A Egipte i als Balcans, es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al mil·lenni V aC, però és durant el mil·lenni IV aC quan es va produir l'auge de la metal·lúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va acabar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part de la resta d'Europa, gràcies a les xarxes d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del Neolític. Al sud de la península Ibèrica, s'han detectat també processos metal·lúrgics d'origen autòcton durant el mil·lenni II aC, relacionats amb les cultures arqueològiques de los Millares i Vila Nova de São Pedro.
A Amèrica, hi ha constància de la fosa del coure des de principis del mil·lenni I aC, als altiplans bolivians i peruans, fent aliatges amb plata i or des del 500 aC a les actuals Colòmbia i Perú. Gairebé sempre va servir per fabricar objectes rituals o de prestigi, i són pocs els artefactes utilitaris trobats. Només a partir de la fase cultural Chimú es va començar a utilitzar el coure arsenicat.
Context miniatura|420px|Àrea d'expanció del calcolitic. miniatura|esquerra|Palleta de coure miniatura|esquerra|Mineral de coure miniatura|esquerra|Coure natiu Encara que el calcolític deu el nom i sempre s'ha identificat amb l'ús dels primers metalls per part de la humanitat, hi ha molts altres processos de canvi associats que són fins i tot més importants que la mateixa metal·lúrgia: La intensificació de la producció Els nous models d'ocupació del territori L'especialització artesanal L'increment dels intercanvis L'estratificació social
Tots aquests junts van provocar, a partir del mil·lenni V aC al voltant de la Mediterrània oriental, un fenomen que s'ha anomenat emergència de les primeres societats complexes. Dins d'aquest conjunt de processos, la metal·lúrgia va ser únicament una innovació tecnològica relativa, ja que fondre minerals cuprífers no requereix tècniques especials, sinó només d'un cert perfeccionament dels mètodes utilitzats per a la fabricació de ceràmica: la fusió del coure es realitza a 1083 graus, temperatura que havia estat gairebé aconseguida per algunes comunitats ceramistes del Neolític.
L'augment de la productivitat en l'agricultura segurament es va aconseguir gràcies a l'ús de l'arada a la Mediterrània, a més, amb les tècniques de regadiu i la domesticació de la vinya i de l'olivera, de la qual cosa s'han trobat indicis. Així, es van poder ampliar les superfícies en explotació i, gràcies a l'aparició del carro, transportar els excedents produïts per a l'intercanvi. En la ramaderia, es va produir el que s'ha denominat revolució dels productes derivats, conseqüència de l'aprofitament de la força motriu del bestiar, de la llet (i derivats) i de la llana.
Per a Renfrew, Chapman i els seus seguidors, la complexitat social va ser el resultat de l'increment i diversificació de la producció i els intercanvis. Marginats actualment els models difusionistes, el debat s'ha centrat últimament en la importància que van tenir en la transmissió cultural els contactes entre grups humans, demostrats per abundants proves. Gràcies als intercanvis, es va generalitzar l'ús de la roda i del carro en l'Europa central i occidental, mentre que la metal·lúrgia del coure es va estendre acompanyant l'expansió del vas campaniforme. La uniformitat i extensió dels fenòmens campaniforme, cordat i globular sol ser interpretada com a resultat del comerç de llarga distància.
Tots aquests canvis van provocar el pas del mode de producció domèstic neolític (autàrquic) a una sèrie d'economies integrades (interdependents). Aquestes estaven dirigides per caps estables, que, exercint-hi la coerció, s'apropiaven dels excedents, amb la qual cosa van començar a generar les primeres grans desigualtats en el si de les societats. Així mateix es va produir un clar creixement demogràfic, que va provocar l'expansió, estabilització i nuclearització de les poblacions, que, sobretot a l'àrea mediterrània, van aconseguir nivells considerats com protourbans, amb estructures sumptuàries, un cert urbanisme i una incipient jerarquització dels assentaments. A aquestes societats, se les ha donat el qualificatiu de preestatals.
El caràcter transformador de la metal·lúrgia probablement va incidir en les mitologies calcolítiques, i hi va generar divinitats demiúrgiques (modificadores de la matèria), i l'estratificació social es va deure reflectir també en uns panteons més jerarquitzats, regits per deïtats masculines i guerreres, que van desplaçar les deesses mare neolítiques.
El calcolític inicial al Pròxim Orient
El coure va començar a ser fos al sud d'Anatòlia durant el mil·lenni VI aC per fer ornaments i/o complements mentre es continuaven utilitzant les mateixes eines lítiques (o d'altres materials) del Neolític, ja que els artefactes fabricats en aquest metall (sense cap tipus d'aliatge) eren menys eficaços que els de sílex o obsidiana. Les primeres proves procedeixen de Çatalhöyük, però en nivells corresponents als anys centrals del mil·lenni, apareixen també a Hacilar: són algunes peces de coure fos com punxons, agulles i ornaments.
A Mesopotàmia, la metal·lúrgia del coure (i del plom) es detecta en les cultures de Samarra (Iraq) i Tell-Halaf (Síria), cap a mitjans del VI mil·lenni aC. En ambdues, s'havia començat a practicar l'agricultura de regadiu i es van elaborar ceràmiques fetes a mà d'alta qualitat, sobretot els grups halafiens, que van construir santuaris, van realitzar petites escultures i utilitzaven segells. Al sud mesopotàmic, destaca el jaciment d'Eridu (per als sumeris la ciutat més antiga, amb estrats pertanyents al principi del V mil·lenni aC), que va participar inicialment en les cultures anteriors i on es va construir un temple de petites dimensions. De la mateixa època, L'Obeid ens ha llegat ceràmica feta a torn, armes i ornaments de metall, així com temples monumentals que anticipaven els posteriors ziggurats.
Des del 5000 aC, a Ugarit (Síria) i des del 4500 aC a Palestina i Biblos (Líban), van començar a manufacturar-se petites quantitats d'objectes metàl·lics que, en el cas de Biblos, no sols van ser de coure sinó també d'or i plata.
Al vall del Nil, es va desenvolupar a partir del 4000 aC la cultura naqada, corresponent al període predinàstic i coneixedora ja de la metal·lúrgia, encara que la majoria dels objectes trobats es van fabricar de pedra. Ha estat considerada un protoestat, amb agricultura de regadiu i una extensa necròpolis amb clares diferències socials. Durant aquesta època, van aparèixer les convencions artístiques i els signes religiosos (de caràcter totèmic) que van estructurar posteriorment l'Egipte faraònic. Així mateix, es va desenvolupar una important artesania que va utilitzar de manera limitada els minerals de coure, or i plata (procedents segurament de la península del Sinaí) per a crear agulles, amulets i altres ornaments.
Els Balcans en el IV mil·lenni aC: primers protoestats europeus miniatura|esquerra|Cap d'un ídol, corresponent al grup de Gumelnitsa. Fins als anys 70 del , els models difusionistes establien que la metal·lúrgia va arribar a Europa a conseqüència de la influència de Troia, Eutresis o les Cíclades, lligades a les civilitzacions orientals, suposadament més desenvolupades. Però les sèries de carboni-14 van demostrar que la metal·lúrgia balcànica era gairebé un mil·lenni més antiga que la dels seus suposats inspiradors. Així, investigacions posteriors van establir que, cap al 4000 aC, als Balcans havia sorgit de manera autòctona una potent indústria minerometal·lúrgica del coure, associada a una orfebreria impressionant, en un entorn social que alguns autors han arribat a anomenar la primera civilització europea. Situats entre el Danubi i Tessàlia, els focus principals en van ser Vinca, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar, contemporanis dels grups neolítics grecs. El grup de Vinca es va estendre per l'actual Sèrbia, el de Gumelnitsa per Bulgària i Romania, el de Salcuta, molt lligat a l'anterior, per l'oest de Bulgària, Cucuteni per Bessaràbia, Moldàvia i Ucraïna; Tiszapolgar per la conca dels Carpats.
Els elements de coure més fabricats van ser eines de tipus destral, perforades i de doble ús (destral-pic, martell o aixada), així com adorns (anells, braçalets i agulles). Però tot això era únicament per a l'ostentació dels seus posseïdors, no d'ús utilitari, ja que els artefactes fabricats en pedra eren molt més forts i duradors. Els metalls van servir bàsicament per a consolidar la posició de les elits emergents, com a expressió del seu estatus social, del seu poder, cosa que reflecteix clarament la necròpolis calcolítica de Varna (Bulgària). Allà s'han trobat fins a 3.000 objectes d'or, la majoria de mida petita; una cinquantena d'elements de coure, milers de grans i braçalets de petxines, fulles de sílex, denes de quars, ídols d'os i ceràmiques pintades de tipus gumelnitsa. La gran majoria d'aquests objectes estaven associats a unes poques tombes i cenotafis, denominats principescos, més rics els masculins que els femenins; un segon grup d'enterraments que tenen unes poques peces precioses i útils de coure han estat associats amb una elit d'artesans especialitzats; un tercer grup més nombrós tenien un adorn o peça utilitària, a més de ceràmica; finalment, la majoria de les sepultures només tenen com a aixovar un solitari vas ceràmic o cap. En aquesta necròpolis, s'adverteix l'estructura piramidal d'una societat complexa, en la qual uns pocs individus ostentaven el lideratge del grup, acaparaven les riqueses i ho manifestaven mitjançant uns símbols exclusius de la seva classe social: l'or, el coure i les petxines procedents del mar Egeu.