miniatura|Miguel de Cervantes El Quixot (en castellà, Don Quijote de la Mancha) és l'obra principal de l'escriptor castellà Miguel de Cervantes Saavedra i consta de dues parts: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, publicat el 1605, i El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha, de 1615. És l'obra més rellevant de la literatura castellana; tant és així que l'idioma castellà també s'anomena la lengua de Cervantes. El 1614 aparegué una continuació apòcrifa, signada amb el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda.
El Quixot va marcar el començament del realisme com a estètica literària i va crear el gènere literari de la novel·la moderna: la novel·la polifònica, d'amplíssim influx posterior. Mitjançant el cultiu de l'escriptura desencadenada Cervantes podia mostrar-se èpic, líric, tràgic i còmic en el gresol genuí de la paròdia de tots els gèneres. El Quixot és la primera obra desmitificadora de la novel·la cavalleresca i de l'amor cortès; parodiant els llibres de cavalleries Cervantes va escriure la primera novel·la moderna.
Aquesta obra situa Cervantes en un lloc preferent en la història de la literatura universal i el converteix, juntament amb Dante Alighieri, William Shakespeare, Michel de Montaigne i Goethe en un autor canònic de la literatura occidental. El Quixot ha estat traduït a 48 idiomes. Ha exercit un notable influx en la literatura universal des de la seva primera traducció a l'anglès l'any 1616. Tant és així que consta entre les primeres posicions en els rànquings de les millors novel·les de la literatura universal dels països anglosaxons.
Primera part Comença amb un pròleg en el qual es burla de l'erudició pedantesca amb uns poemes còmics, a manera de preliminars, compostos en llaor de l'obra pel mateix autor, ja que no va trobar ningú que volgués lloar una obra tan extravagant (com sabem per una carta de Lope de Vega). Segons Lope es tractaria d'una escritura desatada lliure de normatives, que mescla el gènere líric, èpic, tràgic i còmic i on es fiquen entremig del desenrotllament històries de diversos gèneres, com ara les de Grisóstomo i la pastora Marcela, la novel·la El curioso impertinente, la història del captiu, el discurs sobre les armes i les lletres, la de l'Edat d'or de l'home, la primera eixida de Don Quixot i la segona amb el seu inseparable escuder Sancho Panza. Aquesta digressió estilística serà corregida en la Segona Part de la novel·la, amb Don Quixot i Sancho com a absoluts protagonistes.
Cervantes crea un origen fictici de la història fent veure que es basa en el manuscrit d'un tal Cide Hamete Benengeli, historiador morisc inventat amb nom de caràcter humorístic (Benengeli faria referència a una albergínia). El llibre comença amb la frase possiblement més famosa de la literatura castellana:
El llibre narra les aventures per terres de Castella - la Manxa i la Corona d'Aragó del gentilhome Alonso Quijano, que és descrit en el capítol I com un home de la baixa noblesa castellana (castellano viejo), esprimatxat i esgrogueït que havia gastat tots els seus recursos i energies en l'adquisició i lectura de llibres de cavalleries. El protagonista embogeix perquè confon ficció i realitat en les seves lectures i volent-ne emular els protagonistes, es fa nomenar cavaller en el capítol III. Per armar-se cavaller Don Quixot entra en un hostal que confon amb un castell, pren dues prostitutes com a donzelles, el porquerol pel trompeter que anuncia la seva arribada i l'hostaler sorneguer com el governador del castell. La cerimònia és una autèntica burla perquè no compleix cap requisit d'una ordenació cavalleresca, però Don Quixot en marxa satisfet.
El Quixot és acompanyat del seu escuder, Sancho Panza, a qui promet l'illa imaginària de Baratària. El Quixot cavalca un cavall magre, al qual dona el nom de Rocinante. Per casc duu —des de gairebé el principi de la novel·la— un bací de llautó dels que feien servir els barbers. Un personatge de la novel·la, en veure'l diu que té una trista figura. I el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa anomenar el Caballero de la Triste Figura, perquè diu que ha llegit que tot cavaller ha de tenir un sobrenom.
Aleshores surt a la recerca d'aventures per oferir-les a la seva princesa Dulcinea, figura que segons ell tot cavaller aventurer ha de tenir. Contínuament transforma la realitat: el seu encegament li fa veure castells on hi ha hostals, grans exèrcits on hi ha un ramat de bens i una princesa on hi ha una pagesa. Fins que és vençut a les platges de Barcelona on un batxiller, fent-se passar per cavaller, preocupat pel seu trist estat, li ordena que se'n torni a casa, on mor un cop ha recuperat el seny.
Segona part La segona part de Don Quixot es caracteritza per trobar-se més propera estilísticament a la novel·la moderna perquè no hi apareixen tants personatges com a la primera (el protagonisme recau exclusivament en Don Quixot i Sancho) i el punt de vista narratiu és més homogeni. En la segona part se'ns narra la tercera i darrera eixida, amb l'encontre amb el bandoler Perot Rocaguinarda, l'estada a Barcelona, la recuperació del seny i el final de Don Quixot.
Personatges principals La novel·la descriu el contrast entre la ment fantasiosa i idealista de Don Quixot i els plantejaments més mundans i realistes de Sancho. Don Quixot: en el capítol I de la Part I se'ns descriu com un home d'uns cinquanta anys, de físic eixut i magre, matiner, amic de la caça, que disposa d'una hisenda i que passa la major part del temps llegint novel·les cavalleresques. Aquesta afició fa que perdi el món de vista, descuidi la hisenda i perdi el seny. Es canvia el nom per Don Quijote de la Mancha i decideix sortir a viure les mateixes aventures que llegeix als llibres. Sancho Panza: apareix en el capítol VII de la Part I, després de la primera sortida. Don Quixot està buscant un escuder per a la segona sortida i li ho ofereix al seu veí llaurador Sancho Panza, rude i molt crèdul. Degut a la seva ignorància, Sancho es creu la promesa que Don Quixot el farà governador i abandona la dona i els fills per seguir-lo. El seu parlar està ple de refranys.
Personatges secundaris El Quixot està fortament basat en la relació entre els dos personatges principals, Quixot i Sancho, però apareixen altres figures que completen la història: Dulcinea del Toboso: amor platònic del Quixot. Personificació de l'ideal de l'amor. Val a dir que Don Quixot no interactua directament amb Dulcinea en tota la novel·la i aquesta no apareix com a protagonista en cap moment Sansón Carrasco: el batxiller que fa tornar el cavaller a casa seva Els ducs: família que vol burlar-se del cavaller i el seu escuder i que precipiten gran part de l'acció de la segona part
Rocinante: cavall del Quixot Rucio: ase de Sancho Panza La mestressa de la casa del Quixot, qui intenta guarir-lo de la bogeria pels llibres El capellà del poble, que ordena anar a buscar el cavaller La neboda, Ana Quijana Els habitants de l'hostal, que protagonitzen la primera aventura còmica Familiars de Sancho, que intenten que es quedi a casa i reclami diners Ginés de Pasamonte, condemnat que Quixot vol alliberar Cardenio, enamorat propi de la novel·la pastoral Dorotea o la falsa princesa Bandolers catalans
Anàlisi miniatura|Il·lustració de Gustave Doré per al QuixotEl primer llibre consta de 51 capítols i el segon de 69. Els capítols són d'entre 4-7 pàgines, cosa que en facilita la lectura.
La novel·la ha atret milers de lectors per la seva fantasia, el carisma dels personatges (que han esdevingut arquetipus literaris) i sobretot pels múltiples nivells de lectura.
Hi ha jocs narratius entre la realitat i la ficció basats en tres eixos: el suposat manuscrit àrab que dona peu a la història, la confusió del cavaller entre el que veu i el que passa realment i el diàleg entre els personatges i el mateix llibre, ja que a la segona part es refereixen a ells mateixos com a protagonistes de la primera o bé es burlen d'Avellaneda i el seu llibre.
La tècnica narrativa és realista i barreja diferents gèneres: a la paròdia de les novel·les de cavalleries l'autor hi afegeix contes, diàlegs teatrals, descripcions, reflexions filosòfiques, referències a coneguts... A la seva època va ser rebut com un llibre d'humor per aquest fet, però successives relectures han transcendit aquests límits, sobretot a partir del Romanticisme. Sembla que la inspiració argumental va procedir de lEntremés de los romances, una obra teatral on l'heroi boig abandona la seva família per creure's les històries que veu representades.
A mesura que la novel·la avança, la parella protagonista s'influencia progressivament: Don Quixot es contagia del sentit comú i de la manera de parlar, plena de refranys, del seu amic, i Sancho Panza aprèn a valorar l'idealisme i l'afany del seu amo per canviar el món, que ja no considera una simple bogeria. La segona part del Quixot és considerada per molts crítics molt superior a la primera. Amb un major aprofundiment en la caracterització dels personatges, per les discussions que s'hi donen, sobretot entre Quixot i Sancho, i per les reflexions filosòfiques que hi ha sobre diversos temes. El llibre va tenir un èxit immediat i internacional, i inspirà entre d'altres Gustave Flaubert, Jorge Luis Borges o Laurence Sterne.
El dia de l'enterrament de Cervantes, que coincideix per desfasaments de calendaris amb el de Shakespeare, ha estat designat com a Dia internacional del llibre, el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi.
Edicions Cervantes va redactar l'agost de 1604 el pròleg i els poemes burlescos que precedeixen la primera part del Quixot. Per aquelles dates se suposa que hauria presentat l'original al Consejo Real per tal de superar la censura. El Quixot va aconseguir l'aprovació el 26 de setembre, quan va obtenir el privilegi reial. Don Francisco de Robles es va encarregar de l'edició del Quixot invertint en l'obra entre set i vuit mil rals, dels quals Cervantes en va pagar la cinquena part. Juan de la Cuesta en fou l'impressor i va finalitzar la feina l'1 de desembre.
La primera part fou publicada el 1605. L'agost del mateix any hi havia dues edicions fetes a Madrid, dues publicades a Lisboa, i una a València. Una segona edició amb drets addicionals fou impresa pel regne d'Aragó i Portugal. El 1607 se'n va fer una edició a Brussel·les. La segona part s'imprimí a finals del 1615, en la mateixa impremta que la primera, i fou reimpresa ràpidament a Brussel·les, València (1616) i Lisboa (1617). Totes aquestes ciutats eren aleshores colònies sota domini espanyol. La primera part i la segona foren publicades a Barcelona com una de sola el 1617.
La inspiració de Cervantes per a compondre esta obra va vindre, segons pareix, de l'anomenat Entremés de los romances, que era de data anterior (encara que açò és discutit). El seu argument ridiculitza un llaurador que embogix creient-se heroi de romanços. El llaurador va abandonar la seua muller i es va llançar als camins, com va fer Don Quixot. Este entremés té una doble lectura: també és una crítica a Lope de Vega, el qual, després d'haver escrit nombrosos romanços autobiogràfics en els quals contava els seus amors, abandonà la seua muller i marxà a l'Armada Invencible.