El Boeing Phantom Eye és un vehicle aeri no tripulat d'alta altitud i llarga resistència (HALE) propulsat per hidrogen líquid desenvolupat per Boeing Phantom Works. L'avió va ser la proposta de Boeing per satisfer la demanda de l'exèrcit nord-americà de drons no tripulats dissenyats per proporcionar tasques avançades d'intel·ligència i reconeixement, impulsada per les condicions de combat a l'Afganistan en particular. L'agost de 2016, el demostrador Phantom Eye va ser desmuntat per a la seva exhibició al Museu de Proves de Vol de la Força Aèria.
Desenvolupament El Phantom Eye va ser una evolució de l'èxit anterior de Boeing amb el Boeing Condor amb motor de pistó, que va establir diversos rècords d'altitud i resistència a finals dels anys vuitanta. Boeing també va estudiar un dron HALE més gran que pot volar durant més de 10 dies i transportar càrregues útils de 450 lliures (204 kg) o més; l'empresa també va treballar en el dron Phantom Ray com a banc de proves volador per a tecnologies avançades.
El sistema de propulsió del Phantom Eye va completar amb èxit una prova de 80 hores en una cambra d'altitud l'1 de març de 2010; això va obrir el camí per al muntatge del sistema de propulsió i l'estructura. Boeing va treballar estretament amb Ball Aerospace, Aurora Flight Sciences, Ford Motor Co. i MAHLE Powertrain per desenvolupar el Phantom Eye. El Phantom Eye es va presentar a la premsa en una cerimònia a les instal·lacions de Boeing a St. Louis, Missouri, el 12 de juliol de 2010. El demostrador Phantom Eye és un disseny a escala del 60-70% d'un sistema objectiu. Segons Darryl Davis, president del grup de conceptes avançats Phantom Works de Boeing, el demostrador Phantom Eye podria conduir a un sistema objectiu capaç d'aconseguir una cobertura de 24 hores al dia, set dies a la setmana, d'una àrea durant tot l'any amb tan sols quatre avions.
Proves de vol miniatura|Empleats de la NASA traslladant el Phantom Eye desmuntat a través del Rogers Dry Lake El demostrador va ser enviat al Centre de Recerca de Vol Dryden de la NASA a la Base de la Força Aèria Edwards, Califòrnia, per a proves a terra. Va dur a terme la seva primera prova de taxi a velocitat mitjana allà el 10 de març de 2012, assolint velocitats de . Boeing va declarar la prova un èxit i va dir que havia preparat el camí per al primer vol de l'avió, que s'espera que duri 8 hores.
El Phantom Eye va completar el seu primer vol l'1 de juny de 2012 a la base de la Força Aèria d'Edwards. Va assolir una altitud de 4.000 peus i una velocitat de durant 28 minuts. El seu tren d'aterratge es va enfonsar al llit sec del llac durant l'aterratge i va causar alguns danys a l'avió. El 6 de febrer de 2013, el Phantom Eye va completar les proves de taxi a la base de la Força Aèria d'Edwards com a preparació per al segon vol. Assentat sobre un carro de llançament, va assolir velocitats de 46 mph. En resposta a la primera prova de vol, es van actualitzar els sistemes de vol autònoms i es va millorar el sistema d'aterratge. El Phantom Eye va completar el seu segon vol el 25 de febrer de 2013 a la base de la Força Aèria d'Edwards. Va pujar a una altitud de 8.000 peus a una velocitat de creuer de durant 66 minuts. La segona prova de vol va acabar amb un aterratge reeixit.
El 6 de juny de 2013, Boeing va obtenir un contracte de 6,8 milions de dòlars de l'Agència de Defensa de Míssils dels Estats Units per instal·lar una càrrega útil no identificada al demostrador Phantom Eye. La càrrega útil era probablement un sistema de detecció i seguiment de llarg abast necessari per apuntar un làser. El quart vol del Phantom Eye va tenir lloc el 14 de juny de 2013, arribant a una altitud de 20.000. peus durant 4 hores. El 14 de setembre de 2013, el seu cinquè vol va assolir una altitud de 28.000 peus durant gairebé quatre hores i mitja. Tot i que la prova de vol es va considerar un èxit, les fonts afirmen que la prova havia estat originalment pensada per assolir els 40.000 peus d'altitud. El cinquè vol incorporava una càrrega útil de l'Agència de Defensa de Míssils. El sisè vol va tenir lloc el 6 de gener de 2014 i va durar 5 hores, més que qualsevol vol anterior.
El febrer de 2014, el Phantom Eye va ser ascendit a l'estatus experimental pel 412è Grup d'Operacions de la Força Aèria per recomanació del Dryden Flight Research Center de la NASA. El Phantom Eye ja havia realitzat sis vols de prova i complia els criteris de seguretat de la NASA. La classificació com a experimental pel Centre de Proves de la USAF significava que ja no estava restringit a volar per sobre d'Edwards AFB i que es traslladaria a un camp de proves a diversos quilòmetres de distància per provar encara més les capacitats de resistència i altitud. En els propers mesos, Boeing tenia previst provar el demostrador per assolir l'altitud operativa desitjada de i augmentar la seva resistència; es va planejar construir un Phantom Eye operatiu a mida real per assolir els objectius de resistència de 7 a 10 dies a l'aire si tenia èxit.
El novè vol del demostrador va tenir lloc el 2014 durant 8-9 hores a 54.000 peus, i després es va emmagatzemar al Centre de Recerca de Vol Armstrong de la NASA. Boeing va buscar oportunitats en els sectors militar o comercial per continuar el desenvolupament. Inicialment presentat com un substitut de satèl·lit d'alt vol per a la vigilància terrestre o el relé de comunicacions, l'empresa va intentar veure si es podia muntar un làser d'estat sòlid per dur a terme defensa antimíssils; es desitja un làser d'estat sòlid en lloc dels làsers químics, com el que s'utilitzava a l'anterior banc de proves de làser aerotransportat YAL-1 de Boeing, perquè hi ha una cua logística més curta i es necessita menys temps per recarregar i refredar.
Disseny El demostrador Phantom Eye tenia una envergadura de 46 metres. Boeing va declarar que podia volar fins a quatre dies seguits a altituds de fins a 65.000 peus. Boeing també va declarar que el demostrador Phantom Eye era capaç de transportar una càrrega útil de 450 lliures i tenir una velocitat de creuer de 150 nusos. El Phantom Eye no porta armament i és per a "intel·ligència i vigilància persistents".
Cadascun dels dos sistemes de propulsió consistia en motors Ford de 2,3 litres modificats, caixa de canvis de reducció i hèlix de 4 pales. Els motors van ser dissenyats originalment per al seu ús amb alguns models del cotxe Ford Fusion de gasolina. Per poder funcionar en una atmosfera privada d'oxigen a 65.000 peus, els motors incorporaven un sistema de turbocompressor múltiple que comprimeix l'aire de baixa densitat disponible i redueix la signatura de calor infraroja irradiada per augmentar les seves propietats furtives. Els motors, que proporcionaven 150 cavalls de potència al nivell del mar, estaven ajustats per poder funcionar amb hidrogen. El departament de màrqueting de Boeing va declarar que això farà que l'avió sigui econòmic i "verd" de funcionar, ja que l'únic subproducte seria l'aigua.
Altres funcions Tot i que la funció principal del Phantom Eye era la vigilància aèria, Boeing el va presentar com un relé de comunicacions per a la Marina dels Estats Units. Tindria un paper a la Marina sense ocupar espai en un portaavions, amb el reconeixement de llarg abast que encara proporcionava el MQ-4C Triton. Un parell de Phantom Eyes, un rellevant l'altre després de dies de vol constant, podrien proporcionar a la Marina comunicacions contínues de llarg abast.
Referències
Categoria:Aeronaus militars Categoria:Vehicles aeris no tripulats