Émile Durand (Saint-Brieuc, 16 de febrer de 1830 – Neuilly-sur-Seine, 6 de maig de 1903) va ser un compositor, teòric de la música i pedagog francès. És recordat sobretot per la seva activitat docent al Conservatori de París i pels seus tractats d'harmonia, que tingueren una àmplia difusió en l'ensenyament musical francès del .
Biografia Durand ingressà al Conservatori de París el 1845. Durant la seva formació estudià harmonia i composició i es vinculà a l'escola acadèmica francesa de mitjan segle XIX. El 1853 obtingué el segon Gran Premi de Roma amb la cantata Le Rocher d'Appenzell.
La seva carrera professional quedà especialment vinculada al Conservatori de París. El 1871 fou nomenat professor d'harmonia i acompanyament, càrrec que exercí fins al 1883. Entre els alumnes que passaren per les seves classes hi hagué Claude Debussy, que estudià harmonia amb Durand durant la seva etapa de formació al conservatori.
Durand desenvolupà paral·lelament una activitat com a compositor, especialment en els àmbits de la música vocal i escènica. Entre les seves obres figuren l'òpera còmica L'Élixir de Cornélius, estrenada el 1868, i nombroses melodies i cançons. La Bibliothèque nationale de France conserva més de tres-centes partitures i publicacions associades al compositor.
Activitat pedagògica La seva principal aportació a la pedagogia musical fou el Cours complet d'harmonie théorique et pratique, publicat per Alphonse Leduc a començaments de la dècada de 1880. L'obra exposava de manera sistemàtica els principis de l'harmonia tonal i anava acompanyada d'un volum de realitzacions dels exercicis proposats.
Durand publicà també un Traité d'accompagnement au piano, dedicat a la realització del baix xifrat, l'acompanyament d'una melodia donada i la reducció al piano d'una partitura orquestral. La Bibliothèque nationale de France data aquesta obra aproximadament el 1882.
La seva producció pedagògica inclogué igualment diversos manuals de solfeig, entre els quals el Solfège élémentaire et progressif i el Solfège mélodique et progressif, així com un resum del seu curs d'harmonia. Aquest conjunt d'obres contribuí a consolidar la seva reputació com a teòric i pedagog més enllà de la seva producció estrictament compositiva.
Obra Entre les seves composicions escèniques destaca L'Élixir de Cornélius, òpera còmica amb llibret d'Henri Meilhac i Arthur Delavigne, publicada el 1868. També escriví nombroses melodies sobre textos de poetes i lletristes francesos, entre les quals Trois cavaliers, Le Chemin de l'enfant, La fête du pays i diverses cançons sobre textos de Théodore Botrel.
Una part considerable de la seva producció vocal mantingué una estreta relació amb la cultura bretona. La BnF conserva, entre d'altres, les cançons Fleur d'ajonc !, Printemps de Bretagne ! i Vogue, ma Charme !, aquesta darrera també sobre text de Théodore Botrel.
Obres teòriques i pedagògiques c. 1881-1882 – Traité complet d'Harmonie théorique et pratique. c. 1881-1882 – Réalisations des leçons du cours d'harmonie. c. 1882 – Traité d'accompagnement au piano. 1883 – Solfège élémentaire et progressif. 1892 – Abrégé du Cours d'harmonie théorique et pratique. 1897-1898 – Solfège mélodique et progressif.
Referències
Categoria:Alumnes del Conservatoire de Paris Categoria:Compositors d'òpera francesos Categoria:Compositors francesos del Romanticisme Categoria:Morts a Neuilly-sur-Seine Categoria:Pedagogs musicals francesos Categoria:Persones de Saint-Brieuc Categoria:Teòrics de la música Categoria:Compositors francesos morts al segle XX Categoria:Compositors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Assagistes del segle XIX Categoria:Músics bretons Categoria:Escriptors bretons Categoria:Escriptors francesos morts al segle XX Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Assagistes francesos del segle XX