Jaume II de Mallorca, dit el Bon Rei (Montpeller, 1243 – Ciutat de Mallorca, 1311) fou el primer sobirà de la Casa reial de Mallorca, segon fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d'Hongria. Va regnar sobre el Regne de Mallorca des de la mort del seu pare, el 1276, fins al seu propi traspàs, l'any 1311. El seu regnat estigué marcat per tensions amb la Corona d'Aragó, conflictes territorials i l'evident fragilitat d'un conjunt de territoris dispersos —les Illes Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller— que van constituir la Corona de Mallorca.
Context històric i familiar A més de ser fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d'Hongria, Jaume II era net per línia paterna de Pere el Catòlic, rei d'Aragó i comte de Barcelona, i de Maria de Montpeller. Per línia materna, era net del rei Andreu II d'Hongria i Violant de Courtenay. Així mateix, era germà del rei Pere el Gran, i a través dels matrimonis de les seves germanes, es convertí en cunyat d'Alfons X de Castella i de Lleó i de Felip III de França.
La infància de Jaume II coincidí amb el declivi de la influència de la Corona d'Aragó a Occitània. El Tractat de Corbeil (1258) i les aliances matrimonials dutes a terme pels reis de França (casaments de Carles d'Anjou i Alfons de Poitiers amb hereves de Provença i Tolosa) van posar punt final, en gran manera, al poder català en territori occità.
Aquest context històric marcà la trajectòria vital de l'infant Jaume, que va viure importants episodis de la reconquesta contra l'islam (arribà a participar en la campanya contra els mudèjars revoltats de 1265) i, alhora, veié com la Corona d'Aragó orientava cada cop més els seus interessos cap a la Mediterrània.
Infantesa i joventut Jaume II estigué sovint lluny de la presència paterna, sota la cura de mestres i preceptors com Ramon de Penyafort. Fins i tot va residir un temps a París, on va poder entrar en contacte amb els nous corrents intel·lectuals i religiosos que circulaven entre les elits urbanes, especialment l'emergent franciscanisme. Aquest contacte amb la cultura de la cort francesa i els ambients universitaris de l'època marcaria la seva visió política i la seva sensibilitat religiosa.
A partir dels tretze anys (1256), començà a assumir responsabilitats de govern: primer fou enviat a Mallorca per jurar-ne els privilegis i ser reconegut com a hereu de l'illa; després, esdevingué procurador per supervisar la repoblació i l'assentament de nous habitants, tant a Mallorca com posteriorment al Rosselló. Aquestes tasques el van familiaritzar amb la gestió administrativa i li van permetre conèixer de prop la realitat social i econòmica dels futurs dominis que heretaria.
Hereu i administrador de Mallorca (1256-1276) L'any 1257, després de la mort de Pere de Portugal, qui havia exercit com a senyor de Mallorca per segon cop entre 1254 i 1256, Jaume II assumí funcions concretes relacionades amb el control dels béns immobiliaris de l'illa. Aquestes responsabilitats inicials s'ampliaren progressivament, amb el consentiment reial, fins a incloure competències en àmbits com l'urbanisme, la dotació de serveis públics, l'atorgament de cartes de ciutadania i la gestió de lloguers de rendes reials.
Inicialment, Jaume fou dotat amb el quartó de Pere de Portugal a la ruralia eivissenca, patrimoni molt modest, amb una escassa renda de 500 lliures anuals, que no li permetien fer front a les seves despeses; el 1264 reconeixia deutes per 91.753 sous, cosa que el portà a vendre drets urbanístics en espais públics i a autoritzar una densificació urbana més gran.
A partir del 1268, amb el reconeixement reial, s'ampliaren les seves competències, que l'equiparen a un lloctinent, com per exemple: nomenament d'oficials reials, habilitació de nous càrrecs judicials, d'administració de justícia o regulacions legals menors. En aquests temps, encomanà la redacció en català del Llibre del repartiment de Mallorca i inicià una política d'adquisicions patrimonials de grans porcioners feudals com els de Bernat de Santa Eugènia (1270) o Gilabert de Cruïlles, que continuarien de manera intensa durant la primera part del seu regnat. El 1274, Jaume I el nomenà lloctinent de Montpeller, càrrec que a Mallorca no va rebre mai, i que inicià el seu absentisme de l'illa, que mantindria tota la dinastia.
A la petita cort mallorquina del futur rei, hi va exercir el càrrec de senescal Ramon Llull, abans de la seva revelació religiosa. També s'ha dit que en fou el seu preceptor, però això no està acreditat per fonts contemporànies, i sembla una deformació llegendària.
Matrimoni i descendència En un fet poc freqüent per a l'època, el seu pare, Jaume I, li concedí la llibertat d'escollir esposa. Finalment, el 12 d'octubre de 1272, Jaume II es casà a Barcelona amb Esclarmonda de Foix, filla del comte Roger IV de Foix. D'aquest matrimoni en nasqueren, almenys, sis fills coneguts: Jaume de Mallorca (? - després de 1316): Renuncià a la corona el 1299 per ingressar a l'orde franciscà. Sanç I de Mallorca (1283 -1324): Succeí el seu pare com a rei de Mallorca. Ferran de Mallorca (1285 -1316): Pare de Jaume III de Mallorca. Elisabet de Mallorca (1280? -1301): Es casà el 1299 amb Joan Manuel de Castella, noble i escriptor castellà. Sança de Mallorca (? -1345): Contragué matrimoni el 1304 amb Robert I de Nàpols, futur rei d'aquest regne. Felip de Mallorca (1288 -1340): Va ser abat i exercí de regent de Mallorca durant la minoria d'edat del seu nebot Jaume III, entre 1324 i 1335. A més d'aquests fills principals, es documenten altres descendents dels quals es coneixen pocs detalls biogràfics. Probablement moriren en la seva joventut, ja que la informació és escassa: Blanca de Mallorca (? - entre 1289 i 1312) Pere de Mallorca (? - entre 1285 i 1303) EsclarmondaGenealogia de la Casa Reial de Mallorca d'Armand de Fluvià. Publicada a l'edició de novembre de 1995 de la Gran Enciclopèdia Catalana Felip (mort jove, abans de 1288)
Descendència il·legítima De les relacions extramatrimonials amb Saura de Montreal, Jaume II tingué almenys una filla il·legítima: Saura de Mallorca (? - 1333): Casada amb Berenguer de Vilaragut i Sarrià, fou mare de Violant de Vilaragut, qui esdevingué la segona esposa de Jaume III. També se'n documenten altres fills il·legítims, de mare desconeguda:
Ferran (? - després de 1283) Joan, religiós (? - després de 1330)
Testaments de Jaume I L'infant Jaume va néixer el 1243, i l'any següent ja apareix al tercer testament de Jaume I, però el rei encara en faria tres més, en què variaria els lots corresponents a cada fill: Alfons (difunt el 1260), Pere, Ferran (1248-1251) i el mateix Jaume. No entrà en el joc testamentari Sanç, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica.
En el testament de 1244, a Jaume li pertocaven les terres que no procedien de l'herència paterna del rei (Mallorca, València, Rosselló, Cerdanya i Montpeller); Aragó correspondria al primogènit Alfons i; Catalunya al fill segon, Pere.
En el de 1248, havia nascut el darrer fill mascle, Ferran, i en el testament d'aquell any a Jaume li assignava València; Aragó continuava per a Alfons; Catalunya i Mallorca serien per a Pere i; per a Ferran, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.
El 1253, ja havia mort el petit infant Ferran, i Jaume I tornà a reassignar les seves possessions, per a Jaume Mallorca i Montpeller; per a Alfons Aragó i València, i per a Pere Catalunya, inclòs el Rosselló i la Cerdanya.
Finalment, el 1260 moria el primogènit Alfons, sense hereus, cosa que donaria lloc al sisè i definitiu testament, on repartia l'herència entre els dos fills supervivents: deixava a Jaume, Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller, i al nou primogènit, Pere, Aragó, Catalunya i València.
No hi ha dubte que Jaume I expressava una concepció patrimonial del conjunt de les seves possessions, en què el seu interès principal era dotar cada un dels seus fills. Aquesta actitud ha estat freqüentment criticada per la historiografia, però aquesta era una tradició del casal, i d'altres famílies reials medievals, que ja s'havia manifestat en termes semblants des de la mort de Guifré el Pilós, i que més modernament es troba en el cas del comtat de Provença (1131 i 1150) o la Cerdanya (1168) i que continuaria passant en el futur: Sicília (1282 i 1291) o Nàpols (1458), sense que els historiadors hagin dedicat tanta atenció al fet, ni desqualificat de manera semblant, com ho han fet amb Jaume I, als que practicaren aquestes divisions.
Rei de Mallorca Dominis territorials miniatura|Estats assignats a Jaume II en el sisè i definitiu testament de Jaume I, 1263, (excepte la Vall d'Aran) La corona de Mallorca, tal com quedà constituïda en el darrer testament de Jaume I estava formada pel Regne de Mallorca (Mallorca, Eivissa i Formentera i els drets i tributs sobre la taifa de Menorca, regida pels musulmans); els comtats de Rosselló i Cerdanya; el feu de la vila de Cotlliure, el senyoriu de Montpeller, la baronia de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Carladès. També tenia un cert domini feudal sobre el Donasà i els castells de Queragut i So (comtat de Foix) i la vall Ferrera (Pallars Sobirà).
A més, pel tractat d'Argelers de 1298, produí la cessió temporal de la Vall d'Aran al regne de Mallorca per part del rei Jaume II d'Aragó. Aquesta cessió es produí en el context de l'expansió i consolidació de la Corona d'Aragó i en resposta a les tensions derivades de les guerres entre França i els comtes de Foix, que afectaven la regió. L'acord permetia als reis de Mallorca administrar el territori mentre mantenien la seva dependència feudal de la Corona d'Aragó. Aquesta administració s'acabà el 1313 amb el retorn definitiu del Val d'Aran al control directe dels reis d'Aragó.
Aquests territoris, petits i dispersos tant territorialment com demogràficament i fiscalment, quedaven atrapats entre dues grans potències amb interessos clars a la regió: la Corona d'Aragó i el reialme de França. Per una banda, Catalunya, i especialment Barcelona, perdia el control directe sobre unes illes estratègiques per al desenvolupament del seu incipient comerç marítim. Per l'altra, França estava consolidant progressivament la seva sobirania sobre l'Occitània oriental, aprofitant la revitalització dels antics drets feudals carolingis, que no exercia des del .
A més, entre aquestes dues potències es trobava un territori fronterer: els comtats de Rosselló i Cerdanya, que funcionaven com a punt de contacte i coixí en cas de conflicte. Aquesta situació geogràfica i política feia dels dominis de la Corona de Mallorca un espai estratègic, però també extremadament vulnerable.
Primer període de govern (1276-1285) miniatura|Jurament dels privilegis i franqueses del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca en ser proclamat rei Jaume II fou coronat rei a l'església de Santa Eulàlia de la ciutat de Mallorca el 12 de setembre del 1276, i jurà els privilegis i franqueses del Regne de Mallorca, i posteriorment prengué possessió dels comtats catalans que li corresponien, i de Montpeller.
La primera etapa del govern de Jaume II es caracteritza per una escassa acció política interior, i es pot destacar la continuació de compres de propietats feudals a Mallorca, l'inici de les reformes dels palaus de l'Almudaina a la ciutat de Mallorca i del castell Reial de Perpinyà o el mecenatge del col·legi de Miramar a instàncies de Ramon Llull, que li havia sol·licitat quan encara era hereu al tron.
En tot cas, allò que caracteritza la primera etapa és el conflicte constant amb els seus poderosos veïns, que el conduirien a perdre, al llarg dels sis primers anys de govern, la plena sobirania amb què havia rebut la majoria dels seus estats i, finalment, la pèrdua dels seus territoris insulars per un període de tretze anys.
La infeudació a Pere el Gran (1279)