La cultura del vas campaniforme es caracteritza pel vas campaniforme que li dona nom, una forma que recorda la d'una campana invertida, l'element més característic és la decoració geomètrica incisa. Es pot trobar des de la península Ibèrica fins a l'Europa central, Mallorca, Sardenya i Sicília, i al litoral de l'Àfrica del nord (Marroc, Algèria). Va sorgir a l'oest de la península Ibèrica i a Catalunya, i va durar aproximadament del 2900 aC al 1800 aC.
La seva presència està relacionada amb la difusió de la metal·lúrgia del coure per Europa occidental, fins al punt d'haver esdevingut fòssil guia d'aquesta expansió, i la cultura s'ha associat amb la construcció dels menhirs.
Base arqueològica miniatura|Atuell de Ciempozuelos, Museu Arqueològic Nacional, Madrid, argila negra, polit amb una capa fina de fang, i decorat amb motius geomètrics incisos farcits de pasta blanca. La base arqueològica de l'horitzó campaniforme queda definida per l'aparició d'aquests vasos ceràmics acampanats, ben manufacturats, de color vermell o marró-vermellós, decorats profusament amb bandes horitzontals incises (gravades) o impreses, amb temes geomètrics, ratllats, escacats, etc. Els vasos més primerencs han estat descrits com d'estil internacional, que inclouria els grups Marítim i AOO (en anglès, all over ornamented: completament ornamentat), anomenat així perquè han estat trobats en totes les regions esmentades més amunt, mentre que els estils posteriors s'emmarquen en diferents desenvolupaments regionals.P. N. Peregrine i M. Ember: The encyclopedia of prehistory (pàg. 24), 2001. Encara que apareixen usualment en contextos funeraris, també se'ls troba en àmbits domèstics. Altres peces de ceràmica associades (que formarien part d'autèntics "serveis") es constaten només en determinats grups locals.
S'han associat al vas, generalment, en les tombes altres objectes, de manera tan freqüent que han estat adscrits com a característics del fenomen campaniforme: punyals de llengüeta, puntes de fletxa tipus palmela, joies d'or (diademes), braçalets d'arquer i botons d'os amb perforació en v. Tot això sempre en contextos funeraris masculins.
No solament existien diferències en l'aixovar funerari, sinó també en la col·locació dels cadàvers: mentre que els homes es col·locaven sobre el seu costat esquerre amb el cap orientat cap al nord, les dones jeien sobre el dret amb el cap adreçat al sud. Els tèxtils ricament tenyits diferenciaven l'estatus del mort.
Cronologia Gràcies a la revisió sistemàtica de les dades proporcionades pel radiocarboni en vasos campaniformes de tot Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats a l'àrea del Baix Tajo, a Portugal, en jaciments com Zambujal i Vila Nova de São Pedro, amb una cronologia que va del 2900 al 2500 aC, una mica més antiga que els d'Andalusia, que estarien entre el 2500 i el 2200 aC.J. Muller y S. van Willigen: «New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the consequences for the diffusion of the Bell Beaker Phenomenon» (págs. 59-75), en Franco Nicolis (ed.): Bell beakers today: pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe, 2001.
Quant al final, convé situar-lo sobre el 1700 aC, ja que hi ha interferències entre campaniformes i grups del bronze antic, com El Argar, bronze manxec, Wessex, etc. No es reconeixen perpetuacions més tardanes, com alguna vegada es va pretendre per al grup de Ciempozuelos.
Decoració Pel que fa a la decoració, el complex campaniforme pot classificar-se en diversos estils:
Estils internacionals: Campaniforme cordat: la seva decoració s'aconsegueix per aplicació de cordes sobre la ceràmica, que deixen sèries d'empremtes horitzontals en la superfície encara fresca del vas d'argila. El seu origen sembla estar relacionat amb el complex cultural "ceràmica cordada/destral de combat", anomenat així per les ceràmiques decorades amb l'ajuda d'una corda i per les destrals de combat perforades de pedra que es troben juntes en tombes individuals a les planes del nord d'Europa, en un període comprès entre el 2500 i el 1900 o 1800 aC. Campaniforme marítim: ofereix decoració puntejada, agrupada en bandes estretes horitzontals que alternen amb d'altres de similar amplada llises, sense decoració. Sovint, presenten un engalba vermell brillant que recorda la ceràmica de l'Almagra, pertanyent al grup del Neolític andalús. La dispersió dels campaniformes marítims és costanera, cosa que en justifica el nom. Té el seu origen a l'estuari del riu Tajo, cap al 2900 aC. Campaniforme epimarítim: miniatura|Objectes de la cultura campaniforme.
Estils regionals: Estil bohemi: aquesta varietat de la cultura del vas campaniforme al centre d'Europa presenta decoracions metopades. S'ha buscat el seu antecedent en la cultura de Vucedol, grup neolític tardà, que es trobava als Carpats. En aquesta cultura, la mètopa és un dels motius decoratius més freqüents. Campaniforme incís: per regla general, aquesta tècnica decorativa és tardana, però la seva presència no és signe de modernitat. A la península Ibèrica, és posterior a la puntejada i el seu màxim exponent correspon al grup de Ciempozuelos, en el qual els vasos apareixen decorats amb amples bandes horitzontals incises i separades per d'altres sense decoració.
Marc geogràfic El marc geogràfic comprèn gairebé mig Europa: des de la península Ibèrica i Irlanda fins al riu Vístula, i des de Dinamarca i el sud d'Escandinàvia fins a Sicília i el nord d'Àfrica, encara que aquests límits sembla que estan sent ampliats últimament.
Fa uns anys, aquesta vasta àrea es va valorar com un horitzó cultural homogeni. Ara es tendeix a accentuar el comportament particular dels diferents grups i els seus desenvolupaments regionals. Les ceràmiques no eren iguals en totes aquestes zones, sinó que, al contrari, van conformar una sèrie d'estils molt diversos amb una característica comuna morfològica. També avui es dubta que les tombes individuals (encara que hi prevalguin) siguin un tret distintiu de l'àrea cultural campaniforme. Caldria distingir, llavors, amb Harrison, tres grans províncies que es comporten amb certa homogeneïtat:
Meridional: abasta la península Ibèrica, Sicília-Sardenya, el Migdia francès i el nord d'Àfrica, amb peces marítimes i els seus derivats tardans. En aquest àmbit, com a tipologies apareixen a l'interior dels enterraments megalítics col·lectius, sense mostrar major aïllament, amb altres elements de l'aixovar que no caldria considerar, en principi, campaniformes. Occidental: presenta vasos AOO, encara que es troben també de marítims i els seus derivats. Comprèn els Països Baixos, França atlàntica i les Illes Britàniques. Oriental: que comprèn els cursos alts del Rin, Elba i Oder, més la conca del Danubi, aigües amunt de Budapest. En aquesta zona, apareixen els estils incisos i metopats.
Península Ibèrica miniatura|Vas, cassola i bol pertanyents al parament de Villabuena del Pont, Museu de Zamora. A la península Ibèrica, el fenomen campaniforme defineix la fase final del Calcolític local i els segles inicials de l'edat del bronze.F. Jordá Cerdá et al.: Història d'Espanya 1: Prehistòria, 1986. Menys algunes excepcions notables, la major part dels enterraments campaniformes es troben a les regions costaneres o a prop seu. Quant als assentaments i monuments en el context ibèric, aquesta ceràmica es troba generalment en associació amb materials calcolítics locals i apareix moltes vegades de forma "intrusiva"; ja que són del III mil·lenni i solen trobar-se en monuments funeraris, els orígens se'n poden remuntar al IV o V mil·lennis aC. El campaniforme ha estat tan determinant per a establir les cronologies del sud i sud-oest peninsulars que la seva absència o presència és el fonament de la divisió en dues fases de les cultures de los Millares i Vila Nova de São Pedro.
A la península Ibèrica, són més freqüents els campaniformes marítims que els cordats i els mixtos. Aquells han estat considerats "antics" i apareixen a partir del 2900 aC a l'estuari del riu Tajo. Entre els campaniformes posteriors o "avançats", es podrien distingir quatre grups:
Palmela, a l'estuari del Tajo. Ciempozuelos, a les terres interiors. Carmona, al Baix Guadalquivir. Salomó i Pirinenc, a Catalunya.
Tots aquests van ser ben definits per Alberto del Castillo l'any 1928 i tenen una sèrie de trets comuns: Tombes individuals en cista, fossa, cova o intrusió dolmènica. Un utillatge comú, molt reiteratiu, amb punyals de llengüeta, puntes palmela, alenes biapuntades de coure, adorns d'or (com diademes de fina xapa, poques vegades decorades), botons d'os amb perforació en v, etc. La ceràmica, amb diferents estils, n'és l'element diferenciador principal. Això no obstaculitza vincles entre els grups de Salomó i Ciempozuelos i igualment entre Palmela i Carmona. Tenen un desenvolupament cronològic entre el 2500 i el 2100 aproximadament.
Palmela miniatura|Puntes de tipus palmela, de coure, trobades a la tomba de Gos Alt, a Fuente-Olmedo (Valladolid), Museu de Valladolid.
El grup de palmela s'estén per l'estuari del Tajo i l'Estremadura portuguesa, i correspon a la regionalització dels campaniformes marítims. Els vasos decorats responen a bols hemisfèrics i amples copes, que es documenten a Carmona, a més de vasos, tots decorats amb línies puntejades al principi i incises després, bé siguin horitzontals, verticals o obliqües, obtingudes mitjançant pinta.
Predominen les troballes funeràries (enterraments intrusius en coves artificials, com la de Palmela), però també es documenten en poblats com els de Vila Nova de São Pedro i Zambujal. L'excavació recent d'un hàbitat a Malhadas ha demostrat la importància de la metal·lúrgia del coure en aquesta cultura del començament del II mil·lenni aC
Ciempozuelos miniatura|esquerra|Cassola del conjunt de Ciempozuelos. Realitzada en argila negra, polida amb una capa de fang fi i decorada amb motius geomètrics incisos farcits de pasta blanca.
El grup Ciempozuelos es va estendre per les valls del Duero i del Tajo. La major part de les troballes procedeixen dels enterraments, que eren per inhumació en fosses individuals, de vegades utilitzaven vells dòlmens, com el salmantí d'Aldeavieja de Tormes.
L'aixovar ceràmic està format per un equip estàndard en el qual compareix el vas incís, amb incrustacions de pasta blanca i pseudopintura, juntament amb una cassola i un bol d'iguals característiques. Aquest equip estàndard s'acompanya d'altres elements com són: el punyal de llengüeta, la punta palmela, etc. Com a exemples, hi ha la necròpolis de Ciempozuelos, les tombes de Villabuena del Pont (Zamora) i Fuente-Olmedo (Valladolid). La tomba de Fuente-Olmedo contenia amb un punyal de llengüeta, onze puntes palmela, una diadema d'or, un braçal d'arquer, una punta de sílex i l'equip ceràmic. És un dels enterraments més rics de la cultura del vas campaniforme europea. Sembla que l'aristocràcia renuncia a enterrar-se amb la resta de la població i, com els nobles de l'edat mitjana, feien gala del seu poder amb uns signes tan inequívocs com l'or i les armes. El difunt era un home d'uns 18 anys, que sembla que tenia una autoritat heretada. Per a la tomba de Fuente-Olmedo, es té una data de carboni 14 que es xifra el 1650 aC, que es considera una mica curta considerant l'estat actual de la qüestió. Avui es pensa que el grup de Ciempozuelos es va desenvolupar entre el 2150 i el 1650, és a dir, al llarg de cinc segles.
miniatura|130px | Braçal d'arquer de pedra, trobat a la tomba de Gos Alt, a Fuente-Olmedo (Valladolid), Museu de Valladolid.
Carmona